dissabte, 15 de novembre del 2008

Estany Llong (nevat) i portarró d'Espot

Informació:
Mapa cartogràfic (tot i que fins a l'Estany Llong està molt ben senyalitzat)

Indicacions:
Deixem el cotxe a l'aparcament que es troba en l'entrada al parc d'Aigüestortes que trobarem entre Barruera i Caldes de Boí.
Des d'aquí només ens cal seguir el corriol ben senyalitzat que ens durà fins el refugi i el llac de l'estany Llong (unes 4h).
Si es fa nit al refugi l'endemà es pot pujar al portarró d'Espot per gaudir de grans vistes de bona part del parc.

Comentaris:
Si s'hi va a l'hivern cal anar preparat amb material per a la neu, a més, el refugi guardat es troba tancat, per tant, caldrà dormir al refugi lliure. És una de les zones més accessibles per a tocar neu al Pirineu.



FOTOS (picasa)

dissabte, 8 de novembre del 2008

Congost de Montrebei

Informació:
Mapa cartogràfic, tot i que degut a la senyalització ni tan sols és necessari dur mapa.

Indicacions:
Una pista asfaltada ens porta fins l'ermita de la Pertusa, on deixem el cotxe (prop d'
Àger es troba Corçà que és el poblet d'on surt aquesta pista).
Des d'aquí només cal seguir les marques vermelles que al cap d'una hora i mitja ens duran al famós congost.

Comentaris:
Tot i que al congost s'hi pot accedir de forma més ràpida des del nord recomano fer l'excursió des del sud ja que ens permetrà veuré el pirineu al fons de les dues grans parets verticals, i també recomano la tardor.
Si es té vertigen probablement no es podrà passar pel pas més famós.



FOTOS (picasa)

dissabte, 18 d’octubre del 2008

Canigó

Informació:
Mapa cartogràfic.

Indicacions:
Deixem el cotxe al poble de Castell on hem d'agafar un taxi (els taxis són de ___) que per pista ens durà fins el refugi de Mirialles (ens estalvia uns 800m de desnivell però cal assegurar-se de disponibilitat i preus abans d'anar-hi). Al refugi podem deixar-hi tot el que no volem carregar i comencem a pujar sense entretenir-nos, cal salvar 1200m de desnivell, el camí és senzill i està molt ben senyalitzat amb marques grogues. Al cim s'hi accedeix per la famosa xemeneia, no és complicat si es va per la ruta indicada amb marques grogues, tot i que una persona amb vertigen probablement no serà capaç de fer-ho. Després tornem al refugi, a bon ritme es poden necessitar unes 7 hores sense descansos.
L'endemà és recomanable repetir el camí fins al desviament del coll ___, des d'aquí anem a buscar el corriol que per dins de bosc i en una baixada rapídissima (alerta si patiu dels genolls) ens durà fins l'abadia de Sant Martí del Canigó, des d'aquí arribar al poble de Castell on tenim el cotxe és un passeig.

Comentaris:
Un dels cims pirinencs amb més desnivell ja que es pot començar a pujar des de molt abaix. Les vistes des del cim són precioses, la xemeneia requereix un mínim de tècnica per a grimpar (bàsicament prestar atenció). Si s'escull la tardor (ho recomano) els colors dels boscos (especialment els de la baixada a Santa Maria del Canigó) són increïbles.
Finalment, com no, dir que és un dels punts emblemàtics de Catalunya tot i trobar-se a França.





FOTOS (picasa)

diumenge, 5 d’octubre del 2008

Pare, fill i Santiago's way

Si fas “el camino” sembla que hi ha una pregunta que has de saber respondre, per què fas “el camino”? jo la veritat no posseïa la resposta a aquesta qüestió, però potser hagués contestat per a turistejar per Espanya, ara segur que contestaria per passar 25 dies amb mon pare explicant-nos part de les nostres vides i el perquè de tot plegat, bé, i tot i que no tan místic per practicar anglès.
“El camino” està ple de guiris que venen a Espanya perquè és barat i la resta se’ls hi en fot (religions, reflexions, patiments, ...). La major part de la gent fa trampes amb autocars, trens, taxis, ... els hi és igual prendre la plaça de l’alberg a un pelegrí que arribarà cansat més tard, poc esperit de pelegrinatge es pot trobar si no és en un alberg parroquial, i tot i així, busca’l!
Com va començar tot? Un comentari mig en broma mig seriós va provocar que mon pare s’il·lusionés en fer-lo amb mi i es comencés a entrenar (apareixent-li les corresponents butllofes!), no sé qui estava més sorprès pel fet de compartir aquesta aventura, si ell o jo.
Un cop els papers de l’atur estaven llestos (treballeu vosaltres perquè l’estat pugui pagar-me) ja no hi havia més motiu per la demora, per tant, el dilluns 8/09/08 vam pujar a dos autocars (incloent visita llampec de l’expo de Saragossa) i un taxi per aparèixer a Roncesvalles i obtenir previ pagament la credencial i un llit per dormir amb 200 pelegrins més (molts d’ells pelegrins roncadors).
Animat pels “camineros” que conec anem a missa de 8, punyeta! Era el dia de la Santa Mare de Déu de Roncesvalles, per tant la missa dura més i fins el final no beneeixen als pelegrins. Amb gana ens mengem uns mísers macarrons i uns talls de llom i a escoltar el primer concert de roncs.

9/09/08 Inicialment al meu pare el sobrepassa la vida de l’alberguista (poca intimitat, sorolls, suposades incomoditats, ...), per tant a les 6 ens aixequem i amb el frontal comencem a caminar, sembla que tinguem pressa per arribar a Santiago (diria que anem primers!). Etapa maca, pirinenca, boscos antics ens acompanyen, però una baixada ràpida castiga els genolls del meu pare que suplica pensió a Larrasoaña enlloc d’un alberg. Accedeixo, però ens deixa un regust amarg, ens costa aconseguir menjar! En aquest primer tram la gent només vol treure diners de tot plegat, no hi ha res de místic. Comencem a conèixer els qui seran els nostres companys de viatge durant moltes etapes, i comprovo que per cada espanyol hi ha uns 9 estrangers (ideal per practicar anglès!).

10/09/08 El meu aniversari! Punt negatiu pels qui no em vau felicitar. La segona etapa ens porta a Cizur Menor després d’haver creuat Pamplona, tot comença a millorar, els “hospitaleros” per fi són agradables. Un dels companys és navarrès i ens guia una visita completa a Pamplona per la tarda (no hi falta un vinet de la terra al local més emblemàtic).

11/09/08 La diada, senzillament toca caminar, pujar al Alto del Perdón i patir-ne la baixada per arribar a Eunate (bonica església romànica octogonal on cal descalçar-se i caminar pel claustre clavant-te les pedres per a poder meditar... jo meditava amb els ous amb xistorra que m’acabava de fotre). Creuem el bonic poble de Puente de la Reina (com a tota aquesta regió pedra noble arreu) i el meu pare quasi defalleix per arribar a Cirauqui, petit poble on mengem excepcionalment bé i on mon pare dorm més hores seguides que en qualsevol dia dels seus últims 20 anys.

12/09/08 Creuem la bonica ciutat d’Estella i no ens emborratxem a la font de vi d’Irache. Arribem a Villamayor de Monjardín on ens havien recomanat l’alberg dels holandesos (com el primer dia no tenen ni idea de castellà). Segur que és una secta ilegal i la “caseta” no passaria cap tipus de certificació. Ens preparen un sopar bo però breu (tan breu que ens endossen un iogurt quan esperàvem un filet), beneeixen la taula, als tres únics no estrangers ens donen “el evangelio según Juan” (es veu que en castellà-holandès no és Sant) i ens volen abduir per meditar.

13/09/08 Per sort l’esmorzar amb els holandesos és més contundent i ens dóna forces per a caminar una etapa ben llarga creuant Torres del Río amb la seva església també octogonal i arribar a temps de l’inici de les festes de Viana, últim poble navarrès, on ens permetem un dinar de luxe i en canvi sopem humilment a l’alberg parroquial (s’hi respira l’esperit del camino).

14/09/08 L’etapa ens porta a la Rioja, la gran quantitat de vinyes ho anuncien, creuem Logroño (on ens abandona un dels companys), Navarrete (amb una església de retaule barroc impressionant) i arribem a Ventosa, on ens espera un bon alberg i on a mi em toca cuinar el sopar.

15/09/08 Primer dia de sol sense núvols, tot i així no passem massa calor, després de Nájera (on ens separem de la resta de companys espanyols) creuem poblets i arribem a Santo Domingo de la Calzada, on per fi puc connectar-me a internet i on uns galls reciten la missa junt amb el mossèn (sembla una broma, no m’estranya que en “chiquito” sortís d’aquest poble).

16/09/08 Segon dia de sol i la temperatura puja! Tornem a fer una etapa llarga creuant Belorado i arribant a Villafranca Montes de Oca (després diuen que els catalans tenim noms estranys de pobles). Ens retrobem amb el canadenc amb qui vam compartir converses els primers dies, ens alegrem de veure que el nostre repte segueix endavant, des d’aquest dia ja no ens separarem, és un bon jan. Sopar copiós en un bar de camioners.

17/09/08 Matinem creuant un bosc (creia que mai tornaria a veure un arbre després de tants camps de blat), esmorzem a San Juan de Ortega, passem Atapuerca, i després d’una altra llarguíssima jornada entrem a Burgos per un costat ben lleig. El meu pare està destrossat, jo em cuido (com sempre) de les compres, les fotos i el turisteig.

18/09/08 Finalment arribem a la terra on Santiago va perdre l’espardenya, l’esperada Meseta que els estrangers anhelen ignorants. Descobreixo que és el NORES, Castella quan el blat ja s’ha segat, quilòmetres i quilòmetres de res, el meu pare es cansa del paisatge (no sap que els propers 150 km seran semblants). Parem a Hontanas, un poblet ubicat en un forat de la Meseta on no s’hi pot fer res més que menjar i dormir.

19/09/08 Fugim d’Hontanas encara de nit, creuem els bonics pobles de Castrojeriz i Itero de la Vega, també el Pisuerga, i el meu pare que es troba cada dia més fort demana allargar l’ètapa, i enlloc de parar a Boadilla ho fem a Frómista, poble on diuen que tenen la millor església romànica i els rescloses del canal de Castella (gran obra d’enginyeria del s. XVIII). Tot i així el millor del poble són les llenties que m’hi foto.

20/09/08 Ja és una tònica sortir de nit. Creuem pobles fins aconseguir un cafè amb llet després d’uns 14 km. Arribem a Carrión de los Condes (es veu que havia estat un lloc important, té moltes esglésies i cases velles) i decidim enfrontar-nos tot i el sol al tram més llarg del Camino sense cap poble, 17 km d’asfalt i terra per arribar a Calzadilla de la Cueza, on una piscina congelada m’espera a l’alberg. El meu pare ja adquireix una bona condició física, un dels reptes del Camino. Una dona americana diu que li fa gràcia com rentem la roba i em pregunta com es fa, es veu que allí tenen rentadores.

21/09/08 Dia clau perquè creuem el punt mig del Camino i perquè ens mengem la primera porció de “tarta de Santiago”, a sí! També creuem Sahagún i arribem a un alberg tristot al “conegut” poble de Bercianos del Real Camino, on sopem amb els altres 48 pelegrins, només hi ha un espanyol!

22/09/08 Etapa sense res. Sortim amb pluja, per sort lleu, que ens acompanya fins a Puente Villarente, l’alberg està prou bé tot i ser uns antics estables de vaques i dinem en un bar de camioners molt bé.

23/09/08 Santa Tecla! De bon matí arribem a León després de passar tota una urbanització fantasma a mig construir pel tema del “boom” immobiliari. Ens agrada la curta visita a León, la catedral gotiquíssima, el San Isidoro romaniquíssim, i el San Marcos pelegriníssim. Allarguem fins a Villadangos del Páramo... el meu pare pateix dels peus.

24/09/08 La Mercé! Avui etapa més curteta, molt tram prop de la carretera però arribem d’hora a la històrica Astorga, dutxa i dinar a la “pensión García” (apunteu per si mai hi aneu). A la tarda aconsegueixo unes plantilles de silicona pel meu pare.

25/09/08 Matinada fredíssima, agraeixo el cafè amb llet després de 9 km. Finalment abandonem la planícia i el blat i comencem bosquet i a pujar. Creuem Rabanal del Camino i arribem a Foncebadón, un racó agradable prop de la coneguda “Cruz de Ferro” on ens hi arribem passejant perquè l’endemà serà fosc quan hi passem.

26/09/08 Tornem a passar per la “Cruz de Ferro” i fem un descens força llarg fins a Molinaseca (on tiro unes fotos precioses) i continuem fins a Ponferrada, ciutat grandeta on només hi destaca el castell (i el “tio” que fot una pudor de mil dimonis que dorm a la nostra habitació).

27/09/08 Canvi absolut de paisatge, tornen les vinyes, nosaltres caminem mentre els bercians cullen el raïm. Passem per Villafranca del Bierzo i la “Puerta del Perdón”, si estiguéssim malalts seria equivalent a arribar a Santiago, llàstima! Ens toca seguir caminant. Pel costat de la nacional arribem a un petit poble de carretera, Trabadelo, on ens quedem, dinem en un restaurant de carretera on de postres prenc un pastís d’orujo.

28/09/08 Acabem el Bierzo per uns paratges preciosos i entrem a Galícia (prèviament veiem com un autocar obre les portes i un ampli grup de “pelegrins tramposos” s’havien estalviat la pujada més llarga del camino). Passem l’històric O’Cebreiro i parem a Hospital del Carmen, on sopem molt rebé a l’únic bar del poble.

29/09/08 Sortim com sempre de nit i pugem el Alto do Poio, a partir d’aquí toca baixada. Per paratges ben macos arribem a Triacastela, aquí escollim l’opció llarga però me n’alegro, caminem per una vall farcida de falgueres, arbres centenaris, camins delimitats per marges de pedra i molsa, pobles de pedra integrats a la natura, un riu d’aigua cristal•lina, ... així fins arribar a Samos, un monestir gegantesc. D’aquí fins a Sarria l’etapa se’ns fa força llarga (bé, a mon pare) se li fa llarga. En aquesta etapa comencem a trobar els “hórreos” (construccions per a guardar-hi les collites on els ratolins no poden entrar-hi) i que ja no ens deixaran fins a Santiago, com les vaques i tot el que comporten!

30/09/08 La boira ens acompanya durant els primers quilòmetres, però quan arribem a l’indicador de que ja “només” ens manquen 100 km va esvaint-se, ja som tan a prop que ara no podem fallar. El paisatge segueix sent pintorescament gallec, creuem Portomarín (i el vell Portomarín sota un pantà) i arribem a Gonzar, poble amb una església, dos albergs, un bar i res més. Al vespre l’home del bar ens explica els pelegrinatges de fa 50 anys (dormir amb les vaques, menjar la caritat d’una sopa i un tros de pa, esclops de fusta, ... en definitiva, igualet que nosaltres).

1/10/08 Seguim caminant entre bosquets però cada cop hi ha més densitat de cases. Arribem a Melide creuant el polígon, ja només ens falten 51 km! Dinem genial i baratíssim, compro els bitllets d’avió de tornada per dissabte a primera hora perquè el meu pare pugui veure al seu net, a més, hi ha moments en que penso que ja fa uns dies que s’ho pren com una obligació això d’arribar a Santiago i que no s’ho passa massa bé, a mi m’hagués agradat visitar Finisterre, l’hauré d’imaginar com el Cap de Creus invertit. Per sopar anem a un del llocs famosos de Galícia, casa Ezequiel, especialitat: “pulpo a la gallega”, molt bé, i el nostre canadenc s’ho passa pipa.

2/10/08 Els boscos ja comencen a lluir la tardor, creuem plantacions d’eucaliptus i ens quedem a 20 km de Santiago, a un raconet anomenat Santa Irene, demà a les 12h haurem acabat! 800km al sac! Difícil d’imaginar. Sopem molt bé i molt barat.

3/10/08 Comencem l’últim pelegrinatge amb la satisfacció d’aconseguir una gran meta, però amb la tristesa de que serà l’últim dia que compartirem amb el nostre ja amic canadenc en Francis. Després de dues hores l’últim cafè amb llet, des del Monte do Gozo veiem les torres de la catedral, dirigir-nos-hi és molt emocionant. A les 11:55 entrem a la catedral després de les corresponents abraçades. Comencem la missa de pelegrins i un grup de dones ha pagat els 600€ perquè utilitzin el botafumeiro (l’ambipur més gran del món), magnífic. Un cop obtingudes les compostelanes i establerts en un bon hotelet amb vistes a la catedral anem a un restaurant que coneixia per menjar-hi un tendríssim i excel·lent “solomillo”, dinar molt agradable i entranyable. A la tarda passejada per la ciutat i finalment sopem racions gallegues... arriba l’hora més trista del “camino”, l’acomiadament d’en Francis.

4/10/08 35 anys després mon pare torna a pujar a un avió.

En Machado va dir “caminante no hay camino...” i ara sé que es va equivocar, hi ha un camí senyalitzat amb fletxes grogues... com sinò es pot sortir del Pirineu sense cap mapa i 800 km més tard entrar per les portes d’una catedral? Potser a mi no m’ha captivat com a d’altra gent, però sí que entenc perquè pot captivar...
Buen camino!!!




FOTOS (picasa)

dilluns, 25 d’agost del 2008

Homenatge al viatge proper

Després de mesos atabalats a una feina ingrata i amb la negociació d’un ERE pel mig aconsegueixo el meu acomiadament amb una merescudíssima indemnització. S’ha acabat el malson, però per culpa d’aquesta p... empresa no m’he pogut organitzar unes vacances com Déu mana, cap problema! Tinc btt i molts llocs propers pendents per veure!
Compro uns quants mapes, busco unes quantes ressenyes, i a pedalejar per Catalunya que hi falta gent... amb tren vaig fins Aiguafreda per a escapar-me de l’àrea metropolitana (jo l’anomenaria l’àrea metroasfaltada).

Pedalejo les primeres pujades pel Montseny gaudint de vistes sobre els cingles que deixo enrera, el Turó de l’Home, un dolmen, Sant Martí de Brull... A Seva esmorzo el primer entrepà d’embotit de qualitat en un bar ple de records del Crivi... i acabo el dia visitant la senyorial Vic després d’haver passat per llocs ben macos com el castell de Taradell, modesta fortificació en una ubicació privilegiada i sorprenent.

Surto de Vic amb la pantxa plena de bull i vaig visitant taques romàniques i arbres monumentals que em condueixen al pantà de Sau, només hi veig la punteta (del campanar!) i pujo per una pista preciosa enmig de bosc per arribar a l’altíssim salt de Sallent. Uns immensos cingles custodien aquesta part de la ruta que em condueix al pintoresc poble de Rupit, d’aquí cap a Cantonigròs i la seva Foradada amb el salt d’aigua (refrescant!), on em volen cobrar massa per a dormir-hi... i per tant me’n vaig a Sta Ma del Corcó (on internet és gratuït!).

L’endemà, després que unes ortigues malmetin les meves cames segueixo l’increïble (i no sempre ciclable) riu Ges amb les extravagants formes dels degollats i el bonic salt de Vidrà. Arribo d’hora a l’hostal, no n’hi ha prou! Descarrego les alforges i pujo el Puigsacalm amb btt, 700m de desnivell, pujada quasi completa per asfalt i baixada per pista, un plaer pels beteteros (per cert, vistes meravelloses).

Després d’aquesta nit a Vidrà toca carretera, esmorzo a St Quirze de Besora amb la Susanna a un cafè que ella coneix, boníssim! I m’explica les seves vivències com a voluntària a la República Dominicana (empetiteix les meves experiències). Segueixo la verdíssima carretera que em condueix a Berga, la Baells està plena! (els barcelonins ens podrem dutxar! de moment...). Dormo tres nits a Berga, aparco la btt per a fer-hi rutes caminant, entre d’altres visito l’amagat i espectacular pont del Cabradís (60m de túnel que el riu Aigua de Valls ha creat per a poder seguir el seu curs).
A partir d’aquí toquen desnivells exigents que em deshidraten i fins i tot em fan caure una vegada (no hay dolor), els paisatges es transformen als d’alta muntanya, sopo amb un ciclista que recorre distàncies més llargues que no pas jo, creu-ho la zona on hi ha més cérvols de Catalunya, Boumort, en veig... i en un refugi em donen el millor sopar dels últims temps (el meu estat de cansament extrem hi ajuda).

Després de tres dies creuant congosts, boscs, poblets (o cases juntes hauria de dir), l’estany càrstic (no l’omple cap riu) de Montcortès i els pits de la Geganta Adormida arribo a Pobla, on la Pili, l’Anna i el Juanlu (i els seus gossos, ups!) em fan d’amfitrions i em porten a fer caiac al “lago” on em trobo amb amics d’ITc... finalment baixo a tgn amb tren.

Tot i que no m’he degut allunyar més de 200km de bcn he descobert llocs fantàstics, que no per propers desmereixen ser visitats... així que ja sabeu, si la crisis us afecta la butxaca a quatre passes teniu llocs que la mà de l’home encara no ha destruït.




FOTOS (picasa)

divendres, 1 d’agost del 2008

Montardo des de Cavallers - Aigüestortes

Informació:
Mapa de la zona.

Indicacions:
Deixem el cotxe a l'aparcament de la presa de Cavallers, després de caminar al costat de la presa ja trobem les estaques amb les marques de color groc que primer ens han de dur al refugi Ventosa i Calvell i després al coll del Montardo, on les deixarem per enfilar-los per un corriol.

Comentaris:
Un dels cims pirinencs amb millors vistes, si el dia és clar des del cim es pot veure la Pica, l'Aneto i la seva glacera, i quasi totes les muntanyes d'Aigüestortes.
No és un cim complicat, i si s'escull l'època estival pot ser un bon cim per a iniciar-se en l'alta muntanya. Hi ha molt desnivell, val la pena quedar-se a dormir al refugi per a no haver d'anar amb tantes presses i gaudir més del paissatge.




Fotos (picasa)

dilluns, 14 de juliol del 2008

Vall Ferrera - Comapedrosa

Informació:
Mapa cartogràfic.

Indicacions:
Deixem el cotxe a l'aparcament Areu, des d'Areu seguim el GR fins arribar després de més de 1200m de desnivell al refugi de Josep Maria Montfort, als estanys de Baiau, passant pel Pla de Boet. Per fer cim seguim el GR fins la Portella de Baiau, on el deixarem per atacar el cim del Comapedrosa.

Comentaris:
Un dels cims pirinencs amb millors vistes, i el més alt d'Andorra. No és un cim complicat però la neu pot mantenir-s'hi fins ben entrat el bon temps.





FOTOS (picasa)

diumenge, 22 de juny del 2008

Sant Celoni - Lliçar del Vallés (dolmen pedra gentil)

Informació:
La vall d'Olzinelles
Dolmen de Pedra Gentil
GR des de Vallgorguina al Coll de Can Bordoi(feec)

Indicacions:
Es va amb tren fins a Sant Celoni, punt de sortida, des d'on seguirem l'itinerari de La vall d'Olzinelles fins a Sant Esteve d'Olzinelles (ben senyalitzat). A partir d'aquí haurem de seguir una pista que ens durà a una urbanitzció els carrers de la qual condueixen a Vallgorguina (recomanable dur mapa cartogràfic), on agafarem l'itinerari del Dolmen de Pedra Gentil.
Un cop al dolmen seguirem la pista fins enllaçar amb al GR, que el seguirem fins al Coll de Can Bordoi, o ens desviarem abans per alguna de les pistes que passen per les urbanitzacions i així evitem el tram final de carretera, fins arribar a Lliçar del Vallés.

Comentaris:
Ruta força maca, cal evitar els dies de molta calor ja que tot i que la vall d'Olzinelles és força humida la resta de l'itinerari no està massa protegit del sol. Es passen força arbres monumentals i el dolmen (probablement) més maco de Catalunya.

FOTOS (picasa)

dimecres, 11 de juny del 2008

Pedraforca

Informació:
Mapa cartogràfic (el llibret inclou l'ascensió clàssica).
Ressenya de l'ascensció (madteam)

Indicacions:
Deixem el cotxe al mirador de Gressolet, des d'aquí seguim el PR fins el coll de Verdet passant pel Refugi Lluís Estasen. Un cop al coll cal seguir les marques grogues per a grimpar pel lloc més fàcil. Tot i que la grimpada és fàcil hi ha molta gent que s'hi bloqueja, per tant no és recomanable com a primera ascensió tot i que sigui una muntanya famosa. Un cop al cim es descendeix a l'enforcadura i es baixa per la tartera, vegilant de no perdre el camí que duu altre cop al refugi.

Comentaris:
La ruta clàssica per a fer el Pedraforca, com va dir un amic dóna la sensació que realment es puja a algun lloc. És molt recomanable dur pals per la tartera i casc.




FOTOS (picasa)

divendres, 2 de maig del 2008

El Parrissal (els Ports de Tortosa - Beseit)

Informació:
Si només es va fins el Parrissal ni tan sols cal un mapa (red Aragón)
Per fer la ruta sencera es necessita el mapa cartogràfic.
Estels del sud, etapa Beseit - Font Farrera

Indicacions:
El primer dia fem l'etapa d'estels del sud des de Beseit fins al refugi de Font Farrera. Un cop a Beseit cal seguir la pista, paral·lela al riu, que condueix fins a un aparcament i àrea de lleure (el Parrissal). En aquest punt hi ha unes pintures rupestres. Seguint el curs del riu i sense massa dificultat s'arriba fins on comencen le gúbies. Si no hi ha aigua les gúbies es podràn creuar sense gaires problemes, sinó pot arribar a ser necessari nedar per arribar al final.
Si s'han de creuar les gúbies però no ens volem mullar haurem de rodejar-les pel pas del Romeret, és una via ferrada que vigilant es pot fer sense més material, això sí, té algun pas força aeri.
A partir d'aquest punt només cal seguir els estels blaus de la travessa, abans d'arribar al refugi s'agafarà alçada obtenint unes vistes majestuoses dels Ports i passant un altre petit barranc.
L'endemà sortim del refugi, ens dirigim a la fageda del Retaule, on es troba el Pi Gros i el Faig Pare. Després creuem les muntanyes passant pel refugi del Mas del Frare fins a enllaçar amb el GR i el PR que ens condueix a les moletes de l'Algaret i a la roca morera.


Comentaris:
Ruta preciosa, el pas del Parrissal és un d'aquells paisatges propers increïbles i desconeguts a la vegada. Nosaltres el segon dia vam fer un recorregut molt llarg, es pot escurçar seguint el GR, tot i que llavors no es veurà el Faig Pare (a la fageda més septentrional d'Europa) i el Pi Gros.




FOTOS (picasa)

dilluns, 28 d’abril del 2008

Sant Vicenç - Mura - Manresa (Sant Llorenç del Munt)

Informació:
Mapa del parc (diba)
Part de la ruta coincideix amb l'explicada a la revista Vèrtex, núm 215, pàg 56.
Mapa cartogràfic.

Indicacions:
Anem amb tren fins a Sant Vicenç de Castellet, allí busquem el GR, cal sortir del poble pel carrer Puigmal (Mapa (google maps)).
Seguim el GR, quan aquest se separa de la pista seguim per la pista, si no ens confonem en cap desviament (cal utilitzar un bon mapa) passarem per Sant Jaume de Vallhonesta. Seguint la mateixa pista ens creuarem amb la que ve del Pont de Vilomara i ressegueix la Riera de Santa Creu, seguim aquesta segona pista. Seguim els indicadors cap a Mura (en una cruïlla ens desviem mínimament del camí per a visitar el mas El Farell i la Santa Creu de Palou). Seguim novament les indicacions cap a Mura, després d'una baixada farem cap a la carretera, la resseguim i arribarem a Mura, visita recomanable.
Per la carretera ens arribem a Rocafort, d'on surt una pista quer baixa per la riera de Nespres, després riera de Mura (veurem antigues tines, els congostos que forma la riera, una església, el canal i les seves preses) i arribarem al monestir de Sant Benet.
Des de Sant Benet podem anar a Manresa seguint el GR a buscar el tren.

Comentaris:
Travessa llarga i molt maca, permet conèixer part de la història d'aquest parc a través de les seves rieres i els edificis que s'hi han construït per a treure'n profit (molins, masos, esglésies, canals, tines, monestirs).
Físicament és una ruta bastant dura, amb força desnivell acumulat i una baixada relativament tècnica a partir de Rocafort, amb trams del camí inundables.





FOTOS (picasa)

dimecres, 16 d’abril del 2008

El Carrilet, Girona – Olot

Via verda de Girona a Olot

Dissabte al matí ens trobem a Sants la Sus i jo. Pugem al tren amb les bicicletes, com que no és un Catalunya Exprés no hi ha un vagó especial per a elles i les amunteguem com podem. Al Clot se’ns ajunten la Vicky, la Sheila, l’Alfonso i el Roger, ja hi som tots. El trajecte fins a Girona se’ns fa llarg, per sort un bon home ens va informant de les parades que ens falten per a no desesperar-nos tant.

Un cop a Girona i amb les piles carregades ens n’anem cap el parc de la Devesa on després d’alguna pregunta trobem l’inici del carrilet, això sí, passant abans per davant de l’antiga estació de Girona.

El carrilet està molt ben senyalitzat, per tant, exceptuant alguna indecisió nostra ens serà fàcil seguir-lo. El dia és agradable, no plourà tot i que el Ter ho necessita. Els voltants de Girona són força macos, els camps ja han florit i els plataners ja estan plens de fulles. Anem creuant pobles i antigues estacions, la majoria restaurades. No ens costa massa estona veure que no anem al mateix ritme, per tant ens anem separant tot i que després ens esperem.

Cap a Olot fa pujada continua, tot i que és suau es nota a les nostres cames, per tant, quan arribem al Coll d’en Bas i comencem el descens que ens durà a Olot ho celebrem accelerant el ritme.
A Olot ens acomodem a l’Alberg, probablement el quin té l’edifici més maco de tot Catalunya, però el millor premi per la nostra gesta és la xocolata desfeta que ens espera en una pastisseria del centre, la dels melindros d’or... pel preu. Més tard busquem un restaurant on poder menjar-hi carn a la brasa (i que no faci falta sortir d’Olot, ja que els nostres culs ens demanen descans de bicicleta), el trobem. Mengem prou bé, i amb la panxa plena ens entra ràpidament la son, per tant no allarguem més i anem a dormir.L’endemà patim algunes baixes (no diré noms), tornem molt més ràpid, com es nota que fa baixada! Arribem a Girona on les baixes han aprofita per a turistejar, ens fem enveja mútua. Acabem dinant al solet de la plaça de la Independència, molt agradable. Després de prendre el cafè al Call tornem asseguts al terra d’un Catalunya Exprés.


FOTOS (picasa)

Premià de Mar - Ruta de L'Esquirol

Informació:
Ruta de l'esquirol (diba)
Mapa del parc (diba)

Indicacions:
A Premià de Mar s'hi pot anar en tren. Un cop aquí podem seguir el carrer de la Riera de Premià de Mar, ens durà a Premià de Dalt, i finalment el camí de la Costa ens durà a la Cadira del Bisbe on podem enllaçar amb la ruta de l'Esquirol (primer link). Si al tornar encara tenim forces podem anar fins a Barcelona pel passeig marítim.

Comentaris:
Ruta senzilla tot i que hi ha un desnivell d'uns 500 m. Vistes privilegiades sobre el Maresme.

Sant Cugat - Barcelona

Informació:
Mapa del parc (diba)
Ruta (Palau Robert)

Indicacions:
Fins a Sant Cugat s'hi pot anar amb els ferrocarrils de la Generalitat. Un cop aquí seguiu les indicacions del segon link, passareu entre d'altres pel monestir, el pi d'en Xandri, can Borrell i Sant Medir. Deixeu les indicacions per anar a Vista Rica. Un cop aquí cal seguir la carretera com si anéssiu al Tibidabo, uns cent metres més enllà del trencall, a mà esquerra, hi ha una esplanada d'on en surt una pista que baixa a buscar la carretera de les aigües. Podeu seguir tota la carretera creuant la carretera de Vallvidrera fins arribar a sobre de Can Borrell, per on baixem per un carrer asfaltat després de tres corbes un petit corriol a mà dreta ens permet creuar el parc de l'Oreneta, finalitzant la ruta al monestir de Pedralbes. Si seguim el carrer de Pedralbes farem cap a la Diagonal.

Comentaris:
Ruta fàcil que es pot fer caminant o en bicicleta. Es passa per diversos edificis de gran valor històric, hi ha un fort contrast de vegetació i clima entre el Vallés i el Barcelonés. Les vistes sobre el vesant Vallés permeten diferènciar Montserrat, la Mola i el Montseny, sobre el vesant Barcelonés es tenen unes vistes privilegiades de la ciutat.





FOTOS (picasa)

Coll d'Estenalles - Terrassa (per la Mola)

Informació:
Bus parc (diba)
Mapa del parc (diba)
Ruta (diba)

Indicacions:
Fins a Terrassa s'hi pot anar amb tren, un cop allí cal pujar al bus del parc (consultar horaris al primer link, no n'hi ha gaires). El bus para al Coll d'Estenalles, des d'allí fàcilment es pot seguir el camí senyalitzat (segon link), passant pel Moncau i la Mola. Un cop a la Mola només cal seguir un corriol per arribar a Matadepera, des d'on es pot anar a Terrassa pel costat de la carretera o amb els autobusos urbans.

Comentaris:
Ruta senzilla, no massa llarga, que permet conéixer els punts més emblemàtics del parc de Sant Llorenç del Munt, com el seu monestir romànic. Si la ruta se us queda curta a la web de la diba podeu trobar d'altres camins que es creuen amb aquest, els podeu resseguir una estona.

Sant Celoni - Canet de Mar

Informació:
GR 5 de St Celoni a St. M. Montnegre (feec)
Mapa del parc (diba)
GR 5 de St. M. Montnegre a Canet de Mar (feec)

Indicacions:
Tant Sant Celoni com Canet de Mar disposen de tren. Per sortir de Sant Celoni seguiu les ressenyes del primer link, un cop trobeu el GR 5 el camí no té pèrdua, només a Sant Martí del Montnegre heu de vegilar el creuament de GRs per no confondre-us, sempre cal seguir el GR 5.

Comentaris:
Ruta senzilla tot i que una mica llarga, representativa del corredor del Montnegre, passant per una de les seves joies, Sant Martí del Montnegre. Notable el contrast de vegetació dels dos vessants.





FOTOS (picasa)

dimarts, 15 d’abril del 2008

St Feliu de Codines - Aiguafreda (per St Miquel del Fai)

Informació:
GR St Feliu de Codines - Aiguafreda (feec)

Indicacions:
Sortim des de St Feliu de Codines, aquí hi hem arribat utilitzant els autocars de l'empresa Sagalés, seguint la carretera fins al cim d'Àligues. Un cop aquí ja només ens queda seguir el GR fins a Aiguafreda, on utilitzem el tren per tornar.

Comentaris:
Ruta senzilla de gran bellesa, plena de vegetació i vistes panoràmiques. Sant Miquel del Fai és un racó que cal descobrir, llàstima que si es vol fer la visita completa cal pagar entrada.



Fotos (picasa)

Garraf - Sitges

Informació:
GR 92 (a l'inrevés, des del Garraf fins al Pla de Querol) (feec)
GR 92 (des del Pla de Querol fins a la Riera de Jafra) (feec)
Mapa del parc (diba)

Indicacions:
Cal anar amb tren fins al Garraf, allí, seguint la carretera en direcció Barcelona cal buscar l'encreuament on el GR entra cap el parc, poc després de passar el celler Güell (Mapa (google maps))
Ara la ruta ja no té pèrdua, cal enllaçar els diferents trams de GR per arribar a Sitges, primer el GR 92, després la seva variant GR 92-4, i finalment el GR 5.
Un cop a Sitges tornem a disposar de tren.

Comentaris:
Ruta fàcil de bastanta durada però sense cap gran desnivell, tot i així no pot considerar-se plana. Representativa del parc, vistes sobre el mar i alguns penyasegats, es visiten alguns edificis modernistes, i es passen zones de vegetació diversa i construccions de diversos estils, èpoques i usos.

Sant Vicenç de Castellet - Terrassa

Informació:
Camí Ral (diba)
Tram del GR (feec)
Mapa del parc (diba)

Indicacions:
Anem amb tren fins a Sant Vicenç de Castellet, allí busquem el GR, cal sortir del poble pel carrer Puigmal (Mapa (google maps)).
Seguim el GR fins arribar a Sant Jaume de Vallhonesta (veure fitxa de la feec), a partir d'aquest punt seguim el camí Ral (veure fitxa del parc natural, la fitxa del parc i les indicacions estan pensades per a seguir-les al revés d'aquesta proposta, per tant caldrà estar atent per no confondre's, molt especialment per trobar el corriol per flanquejar el Collsapera i després de passar el coll del Mal Pas del General).
Un cop a la carretera cal seguir-la fins a Terrassa, són 9 km (tot i que bona part del recorregut es pot fer per la riera).
Un cop a Terrassa no ens desviem i arribem al carrer 22 de juliol, on es troba l'estació de trens.

Comentaris:
Travessa llarga i molt maca, permet conéixer part de la història d'aquest parc a través dels seus hostals, les vistes són precioses, tant les de Montserrat com les de la serra amb la Mola i el Montcau.

Fotos (picasa)