dissabte, 7 de gener de 2017

Marroc, un tast d’olors

El Marroc podria ser molt diferent si hagués pogut buscar el seu camí en solitari a la història, però no, ha estat terra des d’on s’ha llençat conquestes i terra conquerida.
Dels tòpics només diré que és un país amb una democràcia força bàsica (però des de quin país podem criticar-la?), que ens ha semblat un país molt segur per viatjar (potser justament per la pressió exercida per l’Estat), que la conducció és força caòtica, i que en cap moment ens hem sentit atabalats ni estafats pels comerciants. Tinc la sensació, i suposo que la certesa, que mai abans havia viatjat a un país on la diferència de poder adquisitiu fos tan gran. Acompanyo el viatge amb la lectura de «l’últim patriarca» que m’ambienta en el Marroc més rural i malauradament masclista.
Vam volar a Tànger on ja ens hi esperava el taxista que ens havia de dur a la casa on passaríem la primera nit, a la Medina, amb vistes al mar i decorada amb exquisidesa fins el darrer detall. Les altres tres nits les vam passar a Chefchaouen, població d’un encant especial on totes les parets són blaves i/o blanques. Basem l’estada a les seves Medines de carrers estrets, de vegades només passadissos o fins i tot escales, a la kasbah (alcassaba), als seus mercats, a les muralles i a una part dels edificis construïts durant l’època colonial (la independència del Marroc es produí l’any 1956). Anem provant els gustos que ens acompanyen durant tot el viatge: cuscús o tagín de verdures, amanides refrescants, els sucs de taronja, la harira per entrar en calor (una sopa de llegums i verdures), els dolços, els fruits secs, i és clar, el famós té a la menta. També utilitzem els seus famosos taxis compartits que afortunadament els comencen a renovar, però tot i així encara són majoria els vells mercedes on entaforen al conductor i sis passatgers, viatges impossibles.
Per descansar del turisteig estàndard pujo corrent el cim que protegeix Chaouen, Jbel Kelâa, mil metres de desnivell. És la meva Sant Silvestre particular, matino el dia 31 quan encara és fosc i així aconsegueixo veure els primers rajos de sol des de ben amunt. Des del cim a la distància puc guaitar els pics de Sierra Nevada i part de l’Atlas, un bonic espectacle.
Les temperatures durant el dia són molt agradables, el sol de migdia permet dinar en màniga curta a les terrasses, però a la nit refresca massa i pocs locals estan ben condicionats, segurament per dos mesos a l’any no els hi val la pena.
Després d’un dia ben intens el 31 anem a dormir a les 12 hora catalana i no pas la marroquina (en la nostra defensa diré que a Chaouen quasi no hi havia cap festa per a celebrar-ho, i menys en un local on no hi fes fred).
Acabem altre cop passejant per Tànger, una ciutat plena d’història i que de ben segur cada cop cuidaran millor.
Més que un viatge a estat un tast de sensacions, olors, colors, i gustos, però ens ha faltat poder interactuar una mica més amb la població local, especialment visitant aquelles organitzacions que treballen en la millora de la societat.
Powered by Wikiloc

dijous, 21 de juliol de 2016

Bòsnia i Herzegovina. Els Olovkis, la llegenda.

Estades a Bòsnia i Hercegovina organitzades per Trenkalòs

I incansablement tornem a Bòsnia i a Sarajevo, la nostra segona llar. Un país i una ciutat ferides on vint anys després de la guerra encara s'hi observen les cicatrius, ja sigui a les cases, a les infraestructures, o a les persones. Cada cop trobem més cases rehabilitades i el centre més uniformitzat segons els cànons del comerç mundial. Altra cosa és la governabilitat del país, quasi impossible, dividit per la memòria, la religió, l'educació, el territori i pels acords internacionals que posaren fi a la barbàrie però els redactaren persones que no entenien el país.
Els nostres amics ens repeteixen que no poden odiar però que no obliden, never forget, mentre viuen prop d'alguns dels criminals de guerra. Nosaltres contribuïm al record impartint formació en el món de la cooperació, però sobretot escoltant i expandint els seus relats sobre el fill assassinat, la mare violada, o el setge inhumà de quatre anys a una de les ciutats europees més encisadores.
Encara contemplem tristos cases buides i derruïdes des de fa més de vint anys perquè un dia fugiren o mataren els seus habitants, i on a les seves façanes els criminals signaren amb la creu sèrbia i els seus noms. Caminem dalt d'un dels turons que envolta Sarajevo entre les tombes picades pels impactes de metralla del cementiri jueu des d'on els franctiradors disparaven contra les persones que caminaven per l'avinguda més perillosa del món per buscar menjar. Anem al front de guerra on un insubmís dels anys 70 (que per això passà per la presó) hagué de lluitar patint fred, calor, gana, set i veient morir companys als 90. Visitem un centre de persones discapacitades i compartim unes hores mentre ens expliquen les seves activitats i les seves il·lusions.
Anem al camp de refugiats més vell d'Europa (segurament), Mihatovici, i hi organitzem diverses activitats: jocs infantils, xocolatada, pallassos, una desfilada de moda amb rerefons d'apoderament femení que sobrepassa qualsevol previsió d'èxit i especialment de felicitat. Però també hi organitzem un homenatge a les víctimes de Srebrenica, extremadament intens i emotiu, amb espelmes i 127 cares impreses que equivalen als 127 morts que s'enterraran dos dies més tard, l'11 de juliol, amb parlaments breus, música esquinçadora, i amb tres minuts de silenci absolut (fins i tot d'aquells qui habitualment criden l'atenció) que ens permeten reflexionar sobre la massacre de l'11 de juliol del 1995, només reflexionar perquè mai la podrem entendre. Els ulls de l'home que perdé la cama però que aguantà tot l'homenatge dret i immòbil ho explicaven tot: un agraïment que traspassava la barrera idiomàtica. Hores abans, entre llàgrimes i esforços ens ha narrat la seva Srebrenica, els seus morts, i les seves ferides, tot i els plors no ha volgut aturar el relat, never forget Srebrenica.
Però sense temps d'acabar de pair els tres dies tan intensos al camp de refugiats compartits amb aquelles famílies temporals però estimades ens acomiadem per anar a Potocari, aquell memorial on 8372... noms parlen de la vergonya més gran d'Europa des de la segona Guerra Mundial. Els guies expliquem els detalls del que hi succeí i encoratgem a passejar entre les tombes per reflexionar. Sempre que em trobo una làpida on l'any de naixement és el meu i tot acaba amb el 1995 se m'intensifiquen els pensaments: com el lloc de naixement pot dibuixar-nos un destí afortunat o brutal i injust. I l'endemà assistim al funeral, als 127 funerals, als 8372... funerals, i res en el món en aquell instant és tan trist com aquell camp de làpides blanques i verdes. I a l'hora de marxar triguem una hora i mitja sota un sol cremador per poder sortir de l'aparcament, i és una sortida ordenada, com devia ser la de les dones i nens ara fa ja 21 anys? amb les seves pors i les seves incògnites, sense alguns dels seus éssers més estimats per sempre més.
I quan tornem a la casa dels amics que tenen 60 morts entre aquelles tombes descobrim que han tallat l'aigua corrent, a la República Sprska tot s'hi val per humiliar als supervivents de la neteja ètnica. Fins i tot podem dir que es tracta de tortura ja que es priva d'un bé bàsic. Però ells se'n recorden que sóc vegà i em preparen un menjar per a mi sense demanar-ho, es deuen als seus hostes. Altre cop escoltem la història d'un dels supervivents de Srebrenica, que caminà 8 dies sense menjar per les muntanyes per fugir del setge, i on veié per darrer cop al seu germà que vam enterrar ara fa quatre anys. Sense temps per més anem a Kamenica, un poble ubicat a l'anomenada vall de la mort ja que la major part de fosses comunes de Srebrenica es trobaren aquí. Sabedors del passat aquesta vall verda esfereeix, i les cases encara destruïdes no donen cap moment de descans als pensaments.
Però l'endemà al matí, i potser per únic dia en tot l'estiu, reunim a tots els nens i nenes i organitzem jocs sense parar, i apareixen encara més nens i nenes de sota les pedres, però també donem diners per l'escola que hem recaptat la gent de Trenkalòs fent xerrades a Catalunya i venent llibres, com el del conte dels Olovkis que hem inventat per ajudar a crear un vincle entre les noves generacions i la terra d'on la seva família fou expulsada. A l'acabar el mateix representat del poble ens demana que si us plau hi tornem, segueix faltant iniciativa per crear qualsevol cosa, una guerra destrueix més que cases, destrueix il·lusions i capacitats.
I tornem a l'idíl·lic Sahbegovici, el poble entre turons i rius que hem ajudat a recuperar i que és la inspiració de la llegenda dels Olovkis. Pintem nous murals, o són els éssers místics que baixen dels boscos? I a la casa de fusta seguim impartint xerrades, fem rodes de reflexions, i meditem amb músiques que parlen. Tot per entendre que cal treballar diferent si busquem resultats diferents. Les festes nocturnes per crear records agradables en aquest espai que un dia es destruí les ambientem de llegenda i tothom riu.
Finalment presentem oficialment el conte Els Olovkis, Una història de Bòsnia a un orfenat de Sarajevo amb la participació del general Divjak, el serbi que evità la caiguda d'aquesta ciutat confluència de cultures i religions. Un conte amb pròleg del Raül Romeva perquè a l'igual que nosaltres va aprendre a Bòsnia i finalment l'estimà, com tothom.
I com sempre tanquem les jornades en un espai màgic de la ciutat de Sarajevo, l'onzè districte de Barcelona, contemplant el que un dia fou llàgrimes i sang i ara són dubtes i esperances. Durant el darrer passeig bevem aigua de la font que diuen que ens hi farà tornar, i trepitgem altre cop el pont on es desencadenà la primera Guerra Mundial i tantes altres desgràcies.
Així doncs seguim i seguirem, perquè al món hi ha gent necessitada i perquè la societat adulta ha de crear oportunitats d'aprenentatge per a tots aquells qui ho desitgen, però especialment per als joves d'aquí que busquen entendre més el món i la condició humana per saber com poden ser útils, i no basar tot el seu aprenentatge únicament en el món acadèmic, de l'esport, o d'organitzacions amb valors poc treballats.
La vida és per omplir-la de moments dignes que ens permetin seguir endavant sabedors que actuem correctament.

[Per saber de la història, de com es desenvolupen els actes, de les sensacions, o dels projectes de Trenkalòs podeu llegir les cròniques dels anys anteriors (2012, 2014, 2015).]





FOTOS (picasa) - Bòsnia i Hercegovina

divendres, 31 de juliol de 2015

Camps de treball amb el Casal

Altre cop de campaments amb el Casal Dels Infants, en aquesta ocasió ha tocat camps de treball amb els joves del Casal de Badalona. Com sempre un recull de sensacions i experiències, unes bones i altres millorables, que val la pena anar vivint. Moments com els viscuts els darrers set dies ens fan a tots una mica millors, una mica més conscients de les realitats del nostre país, una mica més inclusius, una mica més rics en coneixements i aptituds, una mica més sabedors dels costums dels altres i dels problemes que els hi toca patir.
És bo sortir de la rutina, sortir de l'àrea de confort per afrontar els nostres prejudicis i per a fer arribar debats i coneixements a gent a qui pel seu context social els hi costa rebre'ls.
Sense cap mena de dubte tots els voluntaris ens sentim feliços aportant aquest granet de sorra a la tasca titànica que porta a terme el Casal (com tantes altres entitats que treballen per la inclusió social i per oferir oportunitats).
Aquest cop hem anat a Cambrils, amb la caloreta, això sí, a un petit espai on gràcies a la vegetació ens donava estones refrescants de descans. Hem dividit els joves en quatre projectes: obres, voluntaris en un casal d'estiu, voluntaris en un banc d'aliments, i intendència més suport a un centre obert. A mi m'ha tocat el darrer grup, per tant, entre altres, he col·laborat a què els campaments fossin bastant vegetarians. Pel que fa al centre obert hem tingut l'oportunitat de conviure amb nens i nenes que poden no tenir necessitats bàsiques cobertes, una experiència molt interessant que ha permès als joves de Badalona posar-se a la pell de l'altre, i adonar-se de coses com que no es pot rebutjar menjar perquè no m'agrada, vull aquella marca de beguda, o que si no es presta atenció en una activitat tot el grup es veu afectat.
Hem tingut l'oportunitat de caminar pel camí de Ronda per l'Ametlla de Mar i aprofitar la platja de Cambrils, paratges i tipologies de lleure que val la pena donar a conèixer.
Com sempre també es treballa el comportament, la coherència, la convivència, les aptituds comunicatives, l'auto-crítica de les situacions, els debats, i tantes altres coses.
Però sobretot hem vist l'agraïment de tota aquella gent a qui hem aconseguit ajudar, rebent aquella mirada que t'omple. I també hem rebut com agraïment una classe de zumba i un sopar multi-ètnic, una petita festa d'allò més agradable que va servir per acomiadar els camps.
Ja sabeu el que penso, seria bo que tothom en algun moment de la seva vida pogués ajudar a grups de gent que en el seu dia a dia li queden allunyats per a despertar més sensibilitats. Però també per analitzar els projectes que es porten a terme i entendre'ls, entenent així una mica més del món que ens rodeja i que de vegades pensem que és molt llunyà però el tenim a tocar.

diumenge, 19 de juliol de 2015

Bòsnia i Herzegovina, 20 anys del genocidi


[Descàrrega del pdf]


Se'm fa difícil explicar nous detalls de Bòsnia, cúmul de pàgines de la condició humana, degut a la intensitat de les dues estades anteriors. Aquest cop hi anem principalment per dues raons: és el vintè aniversari del genocidi de Srebrenica, i enterrem al pare d'una amiga bosniana exiliada en el seu moment a Catalunya. Sí, encara queden ferides per tancar. Per tant, per saber de la història, de com es desenvolupen els actes, de les sensacions, o dels projectes de Trenkalòs cal llegir les cròniques dels anys anteriors (2012, 2014).
M'agradaria dir que cada cop veig Bòsnia una mica millor, però encertadament o equivocada no ho veig així. La duresa de la crisi econòmica és més forta en els països més pobres i amb una taxa d'atur alta, especialment entre el jovent. Així doncs qui sap si en un futur no molt llunyà aquesta població històricament tan pacífica pot acabar essent un espai de reclutament per a opcions violentes. Caldria vetllar per un món amb menys desigualtats, però a dia d'avui això és una utopia, la nostra societat les fa créixer.

09-07-2015
Aquest cop entrem a Bòsnia per la frontera de Bihác. Quilòmetres de natura elegant on les valls amples les limiten muntanyes suaus i vestides de boscos d'avets. No s'aprecien gaires taques de la guerra, fins i tot creuem un exuberant parc natural, Una. Uns dies més tard l'Izet ens explicarà que ell lluità en aquesta zona, que només mil soldats van retenir els enemics i que quan se'ls hi afegiren deu mil soldats llençaren una ofensiva que els obligà a caminar trenta quilòmetres.
Sarajevo. Ràpidament xoquem amb coses que no funcionen, com la sortida de l'autopista mal senyalitzada. Tornem als edificis mig derruïts que van ser el front de guerra. Ens retrobem amb l'acollidora família de la Lejla. Amb només unes hores sembla que no haguem marxat mai d'aquesta ciutat hipnotitzant.
Sopem a la Baščaršija, el centre històric, on ningú diria que la guerra va existir de no ser per algun memorial i algun edifici enrunat. La trobem plena de personalitats que venen per commemorar l'11 de juliol, aquest cop és el vintè aniversari del genocidi perpetrat a Srebrenica pels serbis. Segur que els diners d'aquestes comitives farien més servei destinant-los a bons projectes. Tot passejant ens retrobem per casualitat amb general Divjak, this is Bosnia.

10-07-2015
Anem a Potocari, el dantesc cementiri amb 8372 noms. Hi acompanyem els nostres amics i els abracem quan cal. Aquest cop són 136 taüts verds que ens esperen dins l'antiga fàbrica de bateries preguntant perquè els tocà morir d'aquella forma tan cruel.
Dormim entre la gent que ha caminat la ruta inversa dels pocs que aconseguiren salvar-se arribant a Tuzla. Allí hi coneixem ja d'adult el nen que aguantava un conill mentre Ratko Mladic li donava una xocolatina, la hipocresia del criminal de guerra buscant imatges amb nens mentre els seus soldats perpetraven el genocidi.

11-07-2015
Altre cop 11 de juliol. Altre cop s'enterren els fragments identificats de cossos que fa 20 anys formaven part de persones innocents. Altre cop una multitud de musulmans s'agrupa en un lloc on es feu una neteja ètnica. Altre cop protocol, fotògrafs irrespectuosos, pregàries, plors i preguntes sense resposta. Altre cop tristesa.
Aquest any fa acte de presència el president serbi, qui digué que per cada serbi mort havien de morir 100 musulmans, qui encara no s'ha retractat, i qui presideix el país que nega el genocidi. Es creen tensions innecessàries en una zona on la pau és un bé preuat i escàs.
Al Jordi el conviden a participar al programa Solidaris de Catalunya Ràdio, com tantes altres delegacions potser hagués estat més beneficiós destinar els diners a projectes de cooperació tangibles i retransmetre el programa des de Catalunya.
Al vespre ens retrobem amb la gent de Sahbegovici, el poble musulmà en zona de neteja ètnica recuperat gràcies a la tossuderia d'uns catalans, i ara un dels pobles més encisadors de tot Bòsnia.

12-07-2015
Despertar tranquil i pausat, esmorzar descalços de forquilla i ganivet sota l'atenta mirada dels orgullosos amfitrions. Visitem les tombes dels bogomils, un paratge oblidat d'allò més encisador, tombes emmolsades d'antigues persones pacífiques que gaudeixen de les estrelles cada nit. Dinar tranquil i visites a diverses persones, l'Albert renta plats en una casa on la dona ha estat operada, ella diu que és el primer home que veu fent aquesta tasca.
Al vespre torna la tradició de matar un corder i cuinar-lo empalat, altre cop toca deixar de ser vegà per uns dies per respecte a aquesta gent que un dia ho perderen tot. Fem una festa amb menjar, música i rialles, altre cop l'alegria sorgeix en un lloc on hi hagué una neteja ètnica. Els homes bosnians canten, però ni els gossos accepten com udols aquells crits desafinats, si mai s'aconsegueix refer Bòsnia després caldrà refer el seu gust musical.

13-07-2015
De bon matí marxem cap a Sarajevo, tornem a entaular-nos amb el general Divjak i escoltem atentament la seva vida. Tot seguit anem a Oaza perquè la Trenkaband pugui interpretar la cançó que li ha dedicat a l'Àngela. La veiem una mica més activa que l'any anterior i somriu força mentre escolta la música. Dinem a les afores, a la vora del riu Bosna i ens relaxem al recuperat parc natural de Vrelo Bosne.
A la ja tradicional i majestuosa posta de sol des d'un dels turons que envolta Sarajevo acompanyem les reflexions abans de posar fi a les estades, tot i que aquest cop més aviat ha estat un viatge per a mantenir les relacions i saber dels canvis que viu el país sobre el terreny.
Finalment sopem a l'antiga fàbrica de cerveses, l'únic punt d'aigua potable de tota la ciutat durant el setge.

14, 15, 16-07-2015
Ens acomiadem de Bòsnia tot creuant-la cap el nord i veient encara la destrucció causada per la neteja ètnica. Viatgem fins la zona dels Dolomites on hi passem un parell de dies entre muntanyes impossibles, formades a partir de la fossilització de coralls, i que es relacionen amb Sarajevo degut a una tragèdia: A Sarajevo es produí l'assassinat que desencadenà la primera guerra mundial, la Gran Guerra, i entre aquestes muntanyes es produïren alguns dels combats més acarnissats, com ho demostren la multitud de cementiris i memorials que hi trobem.
A l'arribar a Barcelona visito l'exposició fotogràfica dedicada a Srebrenica que hi ha al Born. Em decep. Explicació superficial i incomplerta. És cert que poca gent es pararà a llegir els panells, però aquests són incapaços de transmetre el que s'hi visqué i el que s'hi viu.

Tot escrivint aquest diari o analitzant amb altres persones la situació de Bòsnia és senzill senyalar allò que no funciona, fins i tot és factible dissenyar solucions sobre el paper, però a l'hora d'intentar posar-les en pràctica sovint es xoca amb la maldat, la manca de solidaritat, la incomprensió, i la por a perdre el poder. Proposar un canvi vol dir trencar unes relacions de poder i establir-ne d'altres, i mentre tanta gent pensi només en el seu benestar i no en el de tothom és difícil tirar endavant un projecte, un poble, o un país. Això sí, per adonar-se d'aquesta realitat no cal viatjar a Bòsnia, només cal mirar als nostres pobles i ciutats i analitzar-los amb mentalitat oberta.
Tal i com ens explicà el Jordi, Bòsnia podria ser un punt de trobada de cultures. Si occident mostrés interès per Srebrenica es podria aprofitar per aproximar-nos al món musulmà, deixant en entredit a tots aquells musulmans que en la violència busquen la solució a problemes sota un punt de mira molt estret.

dijous, 4 de setembre de 2014

Ivars d'Urgell - Montalegre (btt i córrer)

Informació:
Una convinació de btt i córrer. Ja que al Pla d'Urgell no hi ha muntanya cal anar a buscar-la, i si no es vol utilitzar petroli una de les serralades més properes és la de Montroig, i un bon lloc per pujar és a l'ermita de Montalegre.

Indicacions:
Des d'Ivars anem per carretera fins a Bellmunt (passant per Castellserà i Penelles). Sense entrar al poble, i prop del cementiri agafem el camí ral que ens porta a través de les trinxeres de la guerra civil fins la pista asfaltada que fa cap a la Sentiu de Sió. Des d'aquí i també per carreteres secundàries o pistes asfaltades i sempre en direcció nord fins a creuar la C13, on girarem cap a Sant Llorenç de Montgai. Podem deixar la bicicleta a l'aparcament que permet accedir al poblat neolític o la via ferrata "cagate lorito".
A partir pujarem corrent fins a l'ermita de Montalegre pel clot del Roure i seguint les fites.

Comentaris:
Si el dia acompanya les vistes des de la carena són impressionants: cap el nord el Montsec i part del Pirineu, cap el sud el pantà de Sant Llorenç de Montgai i tota la plana de Ponent.




FOTOS (picasa) - Montalegre

dimecres, 20 d’agost de 2014

Bòsnia i Hercegovina, la màgia de la música

Estades a Bòsnia i Hercegovina organitzades per Trenkalòs

Bòsnia altre cop. L’aigua que vaig beure de la font de Sarajevo ha pogut més que totes les raons per no tornar. Han passat dos anys des del meu viatge per entendre una guerra, perdó, una massacre, i les seves conseqüències, si es que es pot entendre. Durant aquest temps no veig que la humanitat hagi millorat, ja sé que direu que veig l’ampolla mig buida, però les guerres no paren, segueixen els genocidis, segueix la fam al món, segueix el desastre mediambiental, creixen les desigualtats socials, i l’únic argument de millora diuen que és l'esperança de vida humana, no afirmen els analistes que les civilitzacions han col·lapsat quan han arribat al seu moment més àlgid? moment àlgid de què? de producció i de destrucció? d’estupidesa i incomprensió?
Això sí, nosaltres en realitat no veiem l’ampolla mig buida, som els qui anem a buscar l’aigua per omplir el que falta enlloc de només mirar-la i jutjar.
En aquests dos anys ja no he perdut el contacte amb Bòsnia, impossible, des del senzill acte de rellegir la meva crònica tot mirant les fotografies a les lectures de l’Ivo Andric (Crònica de Travnik), de l’Slobodan Minic (Bienvenido a Sarajevo hermano), o de Joe Sacco (Gorazde: zona protegida). També a les notícies periòdicament s’escapa una taca informativa poc argumentada sobre judicis al tribunal penal internacional, sobre mines antipersones, o sobre memorials d’aquells dies tan foscos. Malauradament les darreres notícies per les quals Bòsnia ha tornat a ser de rabiosa actualitat han estat les inundacions, que a banda de la destrucció aquí s’hi suma el moviment de terres on hi havia mines antipersones.
Aquesta crònica és complementària de la de fa dos anys, on segur que vaig tocar més els temes històrics i de cooperació que no pas en aquesta.
La preparació del viatge aquest cop ha estat més laboriosa perquè sóc un dels guies: materials, xerrades i audiovisuals; tot compaginat amb una activitat i participació molt més intensa de la vida al poble que vaig imaginar-me quan vaig decidir anar-hi a viure. Sembla que el carpe diem bucòlic no va amb mi, massa utòpic?
Com sempre són dos els grans objectius de les estades, ajudar a la gent que visqué la guerra i formar als joves d’aquí en el món de la cooperació i els horrors de la guerra. El primer objectiu s’ha complert amb escreix gràcies a tothom, i el segon parcialment, la realitat d’allí i la forma en què cal treballar pot sobtar i sobrepassar a qui no està cent per cent preparat o il·lusionat.

29-07-2014 - 30-07-2014
Després de dinou hores de furgoneta i creuar França i Itàlia tot descansant en benzineres caòtiques ocupades per camions arribem altre cop a la zona paradisíaca eslovena de Kranjska Gora. Hem sortit a les quatre de la tarda envoltats de tempesta estiuenca mediterrània i arribem a les onze del matí. El cel ennuvolat entre circs rocosos no ens importa perquè necessitem una bona migdiada després del dinar vegà.
Passats dos anys tornem a passejar per la vall tancada i profunda de Planica, on hi veiem salts d’esquí estiuencs, bogeries de la nostra societat. El finals dels Alps és majestuós i feréstec.

31-07-2014
La pluja fa acte de presència. Els tres guies aprofitem per repassar les estades i comprovar que tot està força lligat: la gestió d’unes estades a Bòsnia és més complicada i imprevisible que gestionar qualsevol grup de gent a Catalunya, sort que el Jordi ho té per la mà i disposa de tots els contactes imprescindibles per moure’s en aquest terreny.
Com que segueix la pluja treuen les guitarres i acordions i comencen a sonar les notes que ompliran les estades musicals, en aquests moments trobo que a la meva motxilla de coneixements i habilitats hi ha un buit imperdonable.
A la tarda para la pluja i pugem en cotxe per la carretera recargolada fins el coll de Vršič. A mi em deixen que m’esbravi corrent set-cents metres de desnivell positiu, i després negatiu, és clar, mentre ells fan una passejada per a veure la cara de roca enmig de la immensitat d’una paret. Corro durant una hora i tres quarts per un corriol i una tartera. Les vistes sobre els pics i els massisos formats per parets pedregoses de més de mil metres transmeten misticisme, em trec l’espineta de dos anys enrere.
Vespre repassant fotos i gaudint dels darrers moments d’Eslovènia.

01-08-2014
Marxem de Kranjska Gora, i al creuar Croàcia cap a l’Est torno a veure les petites traces que queden de la guerra amb Sèrbia. Parlem altre cop de les atrocitats perpetrades a Osijek i Vukovar, camps de concentració, destrucció i neteja ètnica, com la de l’Hospital de Vukovar. Vint anys més tard encara es troben fosses comunes.
Restes d’un enfrontament geopolític, geoestratègic, religiós i econòmic que atrapà a milers de persones i centenars de pobles que no entenien ni compartien el que els hi tocà viure.
Triguem més d’una hora de cua per sortir de Croàcia per Slavonski Brod. Només ens distreuen els cotxes circulant en contra-direcció per avançar posicions en la cua, sembla que aquí la vida tingui menys valor.
Creuem el riu Sava ja no desbordat però encara molt cabalós, encara arrossega mines antipersones?
Entrem a Bòsnia, la duana segueix destarotada, i als pocs metres ja trobem les primeres cases amb la façana foradada per metralla o bales, cases que van ser cremades i ara les ha engolit la vegetació, cases mig rehabilitades però deshabitades, memorials als morts, façanes amb signatures i data de qui les cremà (i ves a saber que li feu als seus habitants), pintades amb la creu Sèrbia, etc. i com sempre les esglésies ortodoxes i les banderes sèrbies presidint tot l’espai: religió i pàtria, combinació perfecta d'estupidesa per justificar i desencadenar atrocitats.
Més de dos-cents quilòmetres fins a Sarajevo de neteja ètnica, de tristor, d’incomprensió. No puc imaginar-me com un musulmà o un croat voldria tornar a viure en aquest espai desolat i envoltat dels qui van matar als seus.
Aquest cop a Doboj veiem la destrucció provocada per la pluja, les inundacions i les esllavissades. En Jordi vol donar records a una amiga que ara viu a una població de la qual quasi no en té referències. Té records d’un bar, hi entra a l’aventura i ràpidament surt un voluntari que agafa el seu cotxe i ens condueix fins l’edifici on viu aquesta dona que té un fill d’un any a qui ja han hagut d’operar. This is Bòsnia.
Creuem Sarajevo. La ciutat assetjada. La història passa massa ràpida a través de les finestres. Una sensació agre-dolça m’envaeix, tot i els pocs dies que hi he estat és com si fos una segona casa. Passem de llarg i ja de nit arribem a Sahbegovici. Ens apilem a la casa del Rizo, la casa de fusta. Del congelador treu una pita enorme d’espinacs, la posa al forn, ens morim de gana, demana paciència, i quan la treu s’ha socarrimat, ens la mengem igualment. Però el millor que ens ofereix és la seva conversa. Parla de la guerra, de quan lluitava atrinxerat, de la seva fugida a través de l’aeroport de Sarajevo, set-cents metres corrent sota el foc enemic on parà per salvar un croat que també fugia a qui havien ferit, se’l carregà a l’esquena i el va  treure d’allí. Ell havia estat insubmís i per això passà set mesos a la presó, després hagué de lluitar per salvar la vida. Reflexiona sobre les relacions internacionals, increïble que des d’una caseta aïllada al cor de Bòsnia, dins la zona de neteja ètnica es puguin escoltar aquestes argumentacions tan profundes.
No li agrada la forma com viuen els bosnians i ens espetega el que potser serà la frase del viatge:
Els bosnians van aprendre a viure malament durant la guerra i s’hi van acostumar.

02-08-2014
Em desperto a les golfes de la casa de fusta, quina tranquil·litat que s’hi respira! Després de les primeres visites i kafa en Rizo ens ensenya la tomba bogomil en les seves terres, segons ell dels seus avantpassats. Un espai pintoresc fins al darrer detall: la pedra retallada apuntant les estrelles sota un avet enorme en un clot calcari cobert d’un mantell de vegetació ben verda i dues tombes de txètniks de la gran guerra als costats. Caminem fins el cementiri otomà, sembla que aquest fou un dels indrets des d’on es llençà fa cinc-cents anys l’atac contra la zona de Sarajevo.
Passegem pel poble i ens anem aturant per a saludar i prendre uns kafa. Ens retrobem amb aquelles mirades tan orgulloses de tenir visites, sinònim de sabates apilonades a l’entrada, i alhora tan perdudes buscant les vides i els anys perduts.
Dinem a la casa de l’Ibrahim i la Melisa, altre cop pita i diverses especialitats. Deliciós. De moment encara m’he pogut escapar de menjar carn. A la tarda ja marxem cap a Sarajevo. Fem les compres per a les activitats i accions que durem a terme. Al vespre anem a casa de l’Amina. La taula torna a omplir-se de quantitats indecents de menjar, però alhora comparteixen amb nosaltres desgràcies que se succeeixen sense fi i que van desencadenar la guerra: tombes, morts, malalties, fronteres no permeses, problemes laborals, accidents, i ara, les inundacions.

03-08-2014
Comencem el dia embolcallant-nos amb música per una àvia malalta de Parkinson, petits detalls cap a gent que ha viscut una vida complicada.
Esmorzem en una altra casa d’amics, segueixen les retrobades intenses tot i la dificultat de l’idioma, i com no, són retrobades copioses en menjar.
Ja comencen les jornades, recollim als qui arriben en avió i els portem a la primera xerrada enfront d’edificis encara perforats per la metralla i la munició al cor de Sarajevo.
Comencen les xerrades com a guia, toca la de Dobrodosli (benvingut), serveix per a introduir que aquest no és un viatge buit de continguts, a tota hora cal mostrar respecte cap aquells que ens obren el llibre de la condició humana dels Balcans.
Anem a la Baščaršija, el vell bell barri de Sarajevo, per emborratxar-nos de l’ambient amb una pivo sense alcohol, abans però, al pont llatí expliquem que allí s’hi produí l’acte que desencadenà la primera Guerra Mundial, l’assassinat de l’hereu al tro austro-hungarès. Les ferides de la Gran Guerra desencadenaren la segona Guerra Mundial, aquesta la Guerra Freda, aquesta la caiguda del mur de Berlín i el bloc comunista, aquest el trencament de Iugoslàvia, i aquest parcialment la guerra que ens ha portat aquí.
Tornem passejant tot coneixent-nos millor i xopant-nos d’història.

04-08-2014
Després d’un despertar musical i una xerrada sobre comunicació on comencem a compartir en veu alta les nostres sensacions anem a reunir-nos amb en Jovan Divjak, a la seva fundació OGBH. Jo ja conec la seva història, però no per això l’admiro menys. El general serbi que organitzà la defensa de Sarajevo durant el setge. Home pausat, bromista quan pot, però amb la mirada de vegades insinua allò que no hagués volgut veure mai.
Com a gran orador que també és comença alabant el compromís de Catalunya amb Bòsnia. Recorda que fou Catalunya qui facilità que Bòsnia participés a les olimpíades del 92, que Sarajevo era considerat l’onzè districte de Barcelona, i que diverses organitzacions com mestres sense fronteres s’implicaren en projectes per a millorar la vida de la gent d’aquí.
Ens explica la seva vida. Ell era de família pobre, la seva mare, divorciada, no li podia pagar estudis i per això l’inscrigué a l’acadèmia militar, completà la formació militar a França, entrà a l’exèrcit de Tito i va anar escalant en el rang.
Afirma que aquesta formació militar li ha servit per planificar i estructurar projectes, i també per alimentar l’ànima. L’altra formació l’obtingué de la gent amb qui convisqué, els pobres que ho perderen tot durant la segona Guerra Mundial. Així que sempre tingué clar que calia ajudar als més dèbils.
Quan l’abril de 1992 els serbis llençaren el primer atac contra Bòsnia ell era el sots-cap de la defensa de Bòsnia i Hercegobina (BiH). Aquest era el cos regional de l’exèrcit que en temps de pau desenvolupava accions de protecció civil. A més hi havia l’exèrcit Iugoslau, el quart més poderós d’Europa. Aquest exèrcit, a priori creat per defensar el territori i la constitució, després de la mort de Tito l’any 1981 nomenà serbis a quasi tots els alts càrrecs, trencant la plurinacionalitat que l’havia regit fins aleshores. Tant Eslovènia, com Croàcia, com BiH no volgueren formar part d’aquesta Gran Sèrbia ideada entre altres per Milošević en què s’estava transformant Iugoslàvia, i per això celebraren referèndums per la independència. A BiH guanyà de forma aclaparadora la independència tot i l’oposició de bona part de la població sèrbia.
Sèrbia volia dominar part del territori bosnià i per tant utilitzà l’exèrcit iugoslau que ja dominava, agredint a Croàcia i a Bòsnia. En Divjak afirma que els exèrcits només han d’existir per a defensar-se.
Durant els primers dies de guerra els serbis ocuparen alguns barris de Sarajevo, però gràcies a la defensa organitzada per barris i veïns s’aconseguí frenar aquest avenç i fins i tot obligar a retrocedir al poderós exèrcit. El preu en vides humanes fou molt elevat. A partir d’aquest punt els serbis no tenien suficients efectius per conquerir la ciutat, i per tant l’assetjà i es dedicaren a desgastar la seva capacitat de resistència. Els ciutadans de Sarajevo van resistir perquè tenien més moral, el defensor sempre en té més que l’atacant, no és el mateix defensar casa teva que passar fred al front complint unes ordres que no entens o que no comparteixes.
Així dons la seva feina no només era organitzar la defensa, també era aixecar la moral. Als combatents els visitava al front i els donava consells un a un, i a la gent que vivia el setge l’acompanyava al teatre i a la vida cultural de Sarajevo, mostrant una mica de normalitat. A dia d’avui camina cada matí de casa fins a la fundació i es creua unes vuitanta persones que a diari el paren i li pregunten com es troba. És un heroi per un país del qual hauria pogut fugir. Tot i així no pot anar a la República Srpska perquè allí el consideren un criminal de guerra, són pocs els serbis que creuen que fou el seu ciutadà més digne d’aquells anys.
A l’igual que ell, la seva fundació dins de Bòsnia només l’ha pogut legalitzar a la federació i no a la República Srpska. Ell està molt orgullós d’aquesta fundació per l’ajuda que suposa a nens i famílies que ho necessiten. A més no rep diners públics per a finançar-se, i això li dóna més independència en la presa de decisions. La fundació la va crear amb els diners que rebia al escriure les cròniques de guerra per als diaris estrangers.
Ara Bòsnia és un país dividit, no funciona com a tal i també està dividit en l’educació, com trencar la roda de l’odi? Les noves generacions guarden més odi que les que visqueren la guerra. Barbàries com aquesta només les pot cometre aquell qui en el passat ha patit situacions que li semblen injustes i no s’han perdonat.
Europa no sap que fer amb Bòsnia, Bòsnia no hi té aliats forts, potser per la religió?
Cal la veritat i la justícia per arribar a la reconciliació.
Repeteixo el que vaig escriure dos anys enrere: Una persona íntegra ho és sempre, tant en temps de guerra com de pau.
Després d’aquesta conversa altre cop entranyable amb la persona més important que he conegut respecte la història universal ens repartim entre taxis i anem cap a OAZA, una organització per donar suport a persones amb discapacitats intel·lectuals, discapacitats? uns quants d’ells parlen anglès a la perfecció. Ens expliquen les activitats que porten a terme, com practiquen esport, i ens ensenyen els seus treballs manuals, molts d’ells d’una bellesa intrínseca.
Comencem a cantar i al cap de poc ells demanen contestar cantant l'himne de l’organització, la música serveix per obrir portes i establir llaços ràpidament. Ens donen una lliçó d’intel·ligència emotiva, la que caldria treballar per sobre de la intel·lectual.
Rodegem a l’Àngela i la seva mare. El dia que naixia l’Àngela mataven a son germà al front de guerra, ella nasqué només pesant 1.8 kg, amb epilèpsia, retard mental i paràlisi cerebral, una altra conseqüència de la guerra? La seva mare tirà endavant aquella vida junt amb altres dos nens tot i els comentaris i crítiques dels veïns, un triomf de l’amor i la voluntat.
La mare confirma que l’Àngela millorà quan començà anar a OAZA. Avui l’Àngela ha reaccionat amb la música: diuen que la música activa parts del cervell apagades, avui ho hem pogut comprovar.
Tot seguit mengem de supermercat en una ombra des d’on es distingeixen impactes de bombes i metralla en els edificis. Recordem que aquests són els quins estaven millor, els altres s’hagueren de reconstruir completament. Passegem entre aquests edificis que en el seu dia foren el front de guerra i en els que hi moria gent per defensar només una cantonada. Tornem a l’edifici on el Rizo estigué atrinxerat. Espantós. Passejar per aquelles runes és com fer un viatge en el temps. Ens preguntem què és millor: enderrocar-lo per evitar recordar contínuament o mantenir-lo per a museïtzar-lo, tot donant-li reconeixement, i si cal destinar-hi diners, o seguir reconstruint serveis més “útils” quan es disposa de recursos.
Tornem pensatius en el tramvia i descansem una estona a l’alberg.
Després de la rotllana per anar compartint pensaments passegem tranquil·lament fins el centre, la Baščaršija, resseguim el passeig romàntic i el riu, el pont on foren assassinades les dues primeres persones de la guerra, el parlament, el monument als nens morts durant el setge, l’avinguda de Tito immortalitzada en aquella foto amb 11.000 cadires vermelles simbolitzant els morts del setge, la flama eterna pels caiguts durant la segona Guerra Mundial, i tot el bell vell centre farcit d’edificis històrics reconstruïts. Sopem agradablement menjar bosnià i refem la passejada.
Tanquem el primer dia intens amb unes cançons que ajuden a reflexionar.

05-08-2014
Comencem el dia anant a una casa de dones maltractades, un espai on per norma general no hi entren els homes, amb nosaltres fan una excepció. Ens expliquen com treballen, com les protegeixen, com les ajuden jurídicament, quines activitats porten a terme tant per elles com per als fills, etc. També ens parlen de les dones violades durant la guerra: els seus drets, el suport psicològic, l’estima cap els seus fills i l’acceptació social. Aquestes dones de vegades són citades a declarar davant d’un tribunal en contra dels qui les agrediren, però com que no se’ls ofereix cap tipus de protecció i reben altre cop amenaces cap a elles o cap els seus familiars no declaren.
Tot seguit és hora de tornar a cantar. Primer es mostren una mica fredes, però a mesura que la música omple l’espai que massa cops ha vist la tristor es van desinhibint, i quan “en Joan petit quan balla” sona els somriures ja no paren. I és quan marxem que elles decideixen cantar també una cançó, durant una estona han oblidat alguns dels seus malsons.
Les dones s’abracen amb les noies, als nois ens donen la mà.
Arriba l’hora d’anar amb autocar de línia des de Sarajevo fins al camp de refugiats de Mihatovici. Sis a la furgoneta i dotze a l’autocar. Jo acompanyo als de l’autocar i ho agraeixo perquè acabem mantenint una de les converses més intenses del viatge amb un bosnià que ara viu als Estats Units:
Quan esclatà la guerra tenia quinze anys i vivia a Zvornik. Per fugir ell, la seva mare i el seu germà petit s’amagaren durant tres setmanes a les muntanyes, sense menjar, sense dormir, i amagant els plors del petit. El dia del setzè aniversari decidiren que intentaven creuar a la zona lliure de Tuzla. Sabien que si els txètniks els descobrien els matarien, ni tan sols hi hauria l’opció del suborn a canvi de totes les seves possessions, s’estava duent a terme una neteja ètnica. Sobrevisqueren i marxaren a Holanda. Allí visqué dos anys fins que se li acabà el permís hi hagué de tornar a Bòsnia. Com que no hi veia futur pels seus fills marxà als EUA on ara resideix. Ens explica que a San Francisco, on viu, hi ha una comunitat de més de mil bosnians, i que a Saint Louis viuen més de 100.000 bosnians.
Recorda els horrors que visqué. Veié com mataven tretze homes d’un tret al clatell i després els cremaven amb neumàtics, no en va quedar res. El pare de la seva actual dona el mataren al jardí de casa seva, ens diu que quan anem a Potocari veurem la casa.
Considera que a curt termini no hi ha opcions per tirar endavant una vida digna a Bòsnia, massa cops escolto aquesta frase, però que quan sigui vell li agradaria tornar per viure-hi. Sa mare ha tornat a viure a la República Sprska, no li agrada.
Quan va marxar als EUA va trigar vuit anys a poder tornar, no té paraules per descriure els sentiments que l'envaïren quan aterrà a Sarajevo.
Li expliquem els nostres projectes i no para de donar-nos les gràcies. Tota la conversa ha transcorregut en veu baixa, té por dels altres viatgers de l’autocar.
El viatge en bus acaba sota un bon aiguat, per tant ens toca fer la xerrada d’acollida i arribar al camp de refugiats caminant sota la pluja. Ja ens hi esperen, i em retrobo amb l’Ammar i la Nura, la seva abraçada mostra l’emoció de què tan sols el ser-hi ja és important per a ells.
Aquest cop amb l’Aina vaig a la casa de la Naida. Vivia a Srebrenica, allí li mataren a germans i nebots dels qui quasi no en va poder conservar cap record. Aconseguí refer la seva vida a Tuzla, però allí el seu marit l’acabà maltractant i hagué de marxar, així acabà ocupant una casa al camp que altres famílies degueren deixar lliure perquè aconseguiren marxar a un lloc més digne. Per acabar les seves desgràcies el seu fill gran que viu a França ha patit un ictus i ha quedat molt afectat, la crueltat de la vida hi ha llocs on no té límits. Calen molts recursos psicològics per a entomar aquesta duresa. L’Aina té mà esquerra per fer companyia a aquesta dona.

06-08-2014
Al llevar-nos comprovem que no ha parat de ploure. Ens esperen amb menjar a la taula, em toca menjar carn en contra dels meus principis, dos anys més tard de la darrera queixalada, també aquí a Bòsnia.
Després d’unes visites, d’una apagada general de la llum que dura més de tres hores, i una passejada pel camp sota la pluja fem una altra rotllana dins d’una de les cases de refugiats. Tothom explica les peculiaritats de la seva família d’acollida, quasi totes arrosseguen situacions força dures, tot i així cada cop més és un lloc de famílies en risc d’exclusió social que no pas de refugiats.
No fem la xerrada de les condicions en què es vivia en el camp en els seus inicis per diversos motius. Però a la tarda succeeix una d’aquelles meravelles que si no les vius costen de creure.
La coral comença a cantar dins d’una de les cases. Està plena de gent, no hi cap ni una agulla. La gent ha vingut per compromís? no ho sé, però amb les primeres cançons no paren de riure ja que els hi sorprenen les melodies tan allunyades a les seves. Quan sonen les primeres notes la pluja s’atura, trenta hores seguides d’aigua a dojo i inundacions, poesia?
Al cap de poca estona, quan ja no s’hi cap, si en algun moment s’hi ha cabut, sortim a la pista de l’escola. El Roger, expert en dinamització de grups, comença a fer dansar a la gent de la coral. L’inici no és esperançador, però a la tercera cançó s’hi comencen a sumar els més petits. Una hora més tard tot el camp és allí, quasi tots ballant, els altres rient envoltant la pista. Un home gras, amb una samarreta rosa amb el conillet de la playboy també s’ho mira i riu. Eslaus enormes s’afegeixen als balls infantils. Un joc d’imitacions, l’”ule ele” s’apodera de tothom, i inclús aquells que ens han dit que creuen que tenen negocis foscos s’hi afegeixen respectant les regles d’aquella distracció tan innocent.
El Jordi i jo tirem fotos per intentar dur a terme la feina impossible d’immortalitzar aquest moment. Mentre enfoquem aquella alegria la gent se’ns apropa per agrair-nos la màgia, no recorden el darrer cop que tanta gent del camp es reuniren tan sols per estar junts, per compartir, per riure.
Després de tres hores la lluna quasi plena ha expulsat els darrers núvols perquè a Mihatovici hi ha hagut un instant de felicitat per compensar un d’aquells dies foscos del 1995. Abans de tornar amb les famílies tots demanen fotos de tothom. Després de viure aquestes hores, cap visita a cap monument del món té cap significat. Potser serà el moment més entranyable de les estades.

07-08-2014
Des d’ahir la carn em surt per les orelles, no paro d’engolir-ne, ens donen quantitats industrials de menjar, volen que ens sentim com a casa, i per això no paren d’oferir-nos menjar que ens hem d’acabar encara que no tinguem gana.
La roda matinal és molt emotiva, ahir la màgia arribà a Mihatovici. Preparem una xocolatada pels nens i pintem la cara a tothom qui passa. El comiat es fa difícil, molts ens demanen que ens quedem i altres no paren de demanar abraçades. El Roger ha preparat una cançó de comiat en bosnià, un altre èxit.
Uns quants ens acompanyen caminant el quilòmetre que ens separa de la font i la carretera.
En furgoneta i bus anem cap a Sahbegovici. M’assec al davant amb l’Ammar i passem el viatge parlant de la guerra, ell tenia tres anys quan li mataren el pare.
Un cop al poble fem la xerrada de benvinguda, tornem a explicar la fantàstica i humana història de perquè la gent d’aquí salvà la vida quan la neteja ètnica.
Jo torno a la casa del Nedim i la Amila . Ens acullen d’allò més bé, tot i fer dos anys de la meva estada és com tornar a casa.
A la nit, a la casa de fusta, llegim l’experiència d’una noia durant els primers camps de treball. Tant la història com la música provoquen moltes llàgrimes intenses i sinceres. Després d’això només la música pot suplir el silenci.
08-08-2014
Comencem amb els murals. Instruccions i a la feina! La feina avança ràpidament tot i que potser es podria fer una mica millor.
La Magalí dibuixa el nan que renya el casc del soldat de la primera Guerra Mundial que troba al mig del bosc, copiat de l'original de l’Apel·les Mestres.
Restaurem la Baščaršija entre tothom i l’Oriol dirigeix la restauració del violoncel·lista a la biblioteca. En paral·lel l’Ammar i la Carlota preparen un còmic per projectar-lo durant la mini sessió de cine de la nit, un dels homes del poble surt a caçar, es puja a un arbre, se li trenca la branca i acaba a l’hospital. Un còmic on es canvia la cara dibuixada per la cara retallada d’una fotografia de l’home a qui li va passar.
La gent comença a estar cansada, sobretot psicològicament, i durant la migdiada a la casa de fusta amb música suau n’hi ha que parlen i riuen enlloc de seguir les dinàmiques.
Durant la tarda seguim treballant, a mi em toca resoldre dubtes i de tant en tant parlar individualment amb gent per comentar sentiments i entendre activitats. També preparem l’equip de so per a la nit. Cometo un doble error, poso el volum massa alt i faig malbé els baixos i deixo preparat l’equip de música sense tenir en compte la humitat, sort que no acaba passant res.
A la nit ens reunim disfressats de bosnians tradicionals. La gent del poble comença a riure només veure’ns, i ja no paren durant la projecció del còmic. S’emocionen amb el muntatge audiovisual on es veuen els treballs de recuperació del poble.
Tanquem la nit xerrant amb els homes sobre experiències seves durant la guerra.

09-08-2014
Ben d’hora marxem en autocar cap a Potocari. Seguim bona part del recorregut que els camions amb els taüts segueixen cada 10 de juliol per dur els cossos identificats (o fragments hauria de dir) des del centre de Tuzla on es fan les proves d’ADN per identificar-los fins aquí. És el camí on abans regnava la destrucció i és on ara quasi no hi viuen musulmans, la neteja ètnica fructificà.
Finalment tornem a veure el magatzem on moriren tants homes. Els tancaren dins i començaren a llençar-hi granades i a disparar. Després treien els morts i ho reomplien amb vius per a repetir l’acció miserable. Es va saber perquè un home sobrevisqué amagat entre els morts.
Potocari. Línies rectes infinites de tombes blanques que apunten el cel demanant explicacions. Ja vaig parlar d’aquest espai dantesc fa dos anys.
Després de mirar les fotos al museu fem l’exercici de caminar sols entre les tombes, pensant en qui eren aquella gent i perquè els hi tocà viure allò i morir d’aquella forma.
Visitem l’antiga fàbrica de bateries on els cascs blaus van instal·lar el comandament general, on la gent de Srebrenica va intentar protegir-se, on van separar homes de dones, on moltes dones veieren per darrera vegada als seus homes i nens.
Un documental de mitja hora ens deixa sense alè, imatges de la barbàrie de Srebrenica barrejades amb intervencions de persones que ho visqueren en primera persona. Visitem una sala de la mort, horrible, té solució la maldat humana?
Dinem a Srebrenica, al costat de la casa on en Resid visqué durant el setge, i després ell mateix com a supervivent ens fa una xerrada, que continuarà a casa seva.
Ens descriu els dies previs als fets de Srebrenica. Comença parlant de Naser Oric, el cap de l’exèrcit bosnià a Srebrenica, qui ja havia marxat cap a Tuzla. La gent del carrer per tant no sabia quan havia de marxar però sabien que calia fer-ho. Hi ha qui afirma que Oric no hi era perquè des de Sarajevo se li ordenà que abandonés aquell conclau, ja que era en temps en què la capital estava assetjada i pactaren un alleujament del setge a canvi de Srebrenica. Durant aquells dies s’ordenaren accions il·lògiques com ara entregar les armes. Quan hi hagueren els primers assassinats els homes adults decidiren marxar a través de les muntanyes, però també nens de deu i onze anys que aparentaven més edat. Envoltats d’aquest pànic no es va poder organitzar res seriós, ni per defensar-se ni per fugir de forma organitzada. Tots van marxar a la vegada, però a mesura que avançaven els grups s’anaven trencant.
Els qui sobrevisqueren caminaren més de 100 quilòmetres plorant, sense organització. En contra tenien l’exèrcit serbi que havia planificat l’atac. Ell va caminar fins a Tuzla set dies i set nits. Va haver gent que trigà vint dies i fins i tot un mes. En el grup que anava tots tenien alguna arma. Quasi tot el trajecte el va recórrer només amb deu persones més, però si en algun moment havien d’atacar una posició s’agrupaven amb altres grups.
Diu que els serbis van posar droga a l’aigua dels corriols, provocant que hi hagués gent que actués de forma inconscient. També hi hagueren soldats que es disfressaren de musulmans o de cascs blaus i dirigien a grups de gent que no sabien cap on anar ja que no coneixien el camí directament a les mans de l’exèrcit i les milícies. A les carreteres també esperaven soldats amb metralladores per a evitar que passés ningú. Explica que la darrera part del camí, just abans d’arribar a la zona lliure de Tuzla va ser molt difícil perquè hi havia molts txètniks.
Ell, com tothom, no cregué que sobreviuria. Al arribar a Tuzla tothom plorava perquè no havien cregut en cap moment en la salvació. Feia tant que no menjava que no podia empassar-se res del que li donaven. Durant la travessa només va poder menjar plantes o el que li treien a algun mort, diu que el millor era disposar de sal per a barrejar-la amb l’aigua.
Un cop a Tuzla anà a l’hospital on trobà la seva família que havia estat evacuada amb algun dels autocar que sortiren de la fàbrica de bateries. Son pare també va aconseguir escapar a través de les muntanyes, però qui no va arribar mai va ser son germà.
Els supervivents van intentar marxar a viure a altres països europeus, ell, tot i no cobrar treballava per l’exèrcit i decidí quedar-se per a defensar Bòsnia.
Ens sorprenen els seus comentaris cap els serbis, diu que no els pot odiar, que molts es van veure obligats a cometre atrocitats, però no perdona als seus dirigents. Fins i tot ens explica que un serbi amic seu abans de la guerra li salvà la vida, ja que un dia que anava per un camí on capturaven a musulmans el va avisar. Ell, com que estava en edat militar va amagar-se amb tots els joves de la seva generació per les muntanyes, ja que els musulmans que en aquella època anaven a l’exèrcit no tornaven. Aquest serbi morí durant la guerra. Després de la guerra, quan tornà a Bratunac, ell ajudà al pare d’aquest noi.
Ell no vol viure en aquesta zona perquè no hi veu futur per a les seves filles, tampoc veu el futur de Bòsnia, diu que hi ha bona gent però massa polítics corruptes.
Un testimoni esfereïdor, que parla amb calma d’horrors. Ens agraeix el ser-hi, i ens pregunta perquè ens hem emocionat tant a Potocari.
Tot seguit anem a casa d'uns familiars seus, la seva s'inundà, on dormirem. Un altre retrobament i una altra festa d’unió presidida pel kafa.
Al vespre organitzem una altra xocolatada per als nens d’allí. Sembla que no n’hi havia cap però a mesura que tornem a fer jocs embolcallats de cançons surten de tot arreu. Ens enorgulleix veure com els veïns van felicitant a la família que ens ha acollit. Altre cop una estona d’alegria en un lloc on s’han viscut horrors inimaginables.
Acabem ballant, o si més no intentat-ho, el kolo, fins i tot alguna dona d’uns setanta anys s’hi anima. Tanquem la nit xerrant en grupets.

10-08-2014
Avui ens relaxem una mica. Primer anem a un memorial amb els noms de tots els morts d’aquell poble, es veu que tots els pobles de la zona en tenen d’equivalents.
Després de dos anys tornem a banyar-nos al Drina, aquest cop amb més compte pel corrent.
La família d’aquí em cuida i em prepara menjar vegetarià, crec que també és una altra forma de normalitzar.
Després del dinar i de xerrar una estona tornem a Sahbegovici. Hi arribem al vespre, per tant l’únic que fem és anar a la tomba bogomil dels avantpassats del Rizo, un paratge preciós i místic, i parlem en roda de les sensacions dels dos darrers dies, quan hem topat amb la realitat de Srebrenica. S’hi diuen frases i reflexions de gran bellesa i alhora molt dures. Per exemple, una de les noies al veure’s reflectida sobre la fotografia d’un mort dins el museu de la fàbrica de bateries on els cascs blaus instal·laren el seu comandament no aguantà més hi hagué de sortir; la incomprensió vers la conducta humana és potser el més repetit.
Decidim tocar una mica de música a la nit, però xerrant amb la Magalí durant el sopar se’ns acut que podem projectar la Gal·la de Dalí contra la paret, resseguir el seu contorn, i així facilitar la feina del dia següent. Em toca preparar tot el muntatge elèctric. Així doncs mans a la feina, l’objectiu és que en una paret d’una granja s’hi vegi un trosset de mar.

11-08-2014
Matinem molt i comencem a treballar. Cal avançar per a poder restaurar i acabar tots els murals que ens havíem plantejat. Ara l’objectiu prioritari és que la gent d’aquí tingui un poble tan bonic com sigui possible i no el nostre descans.
Treballem en diversos grups: es comença a restaurar el gran mural de Mòstar, es dibuixa un nou mural d’un cérvol, es restaura l’indicador de distàncies a diversos lloc del món, i es comença a treballar en la “Gal·la”, l’únic mural en color.
Aconseguim fer molta feina tot i el cansament, això sí, com en tot grup no tothom hi posa la mateixa intensitat, llàstima.
Al vespre torna a tocar menjar-se un corder que porten tot el dia preparant entre degollar-lo, dessagnar-lo, espellar-lo, esbudellar-lo, empalar-lo, i cuinar-lo. Em sap greu per la dedicació d’hores i estima amb que ho preparen, però jo ja no puc.
Per acabar la música i els balls tornen a omplir-ho tot.

12-08-2014
Avui és el darrer matí a Sahbegovici. Després de l’esmorzar copiós anem fins a les tombes dels bogomils. La Bàrbara ens fa la xerrada sobre aquesta societat de fa mil anys i més avançada que l’actual en temes d’humanitats. No podem allargar gaire la visita perquè hem d’acabar els murals abans de l’hora de dinar.
Ens posem mans a la feina i ho acabem tot. A Sahbegovici ens ha passat el mateix que a Mihatovici, hem complert amb la feina cap a la gent d’allí però no hem pogut fer totes les xerrades i reflexions programades cap a la gent que hem portat des de Barcelona. Una llàstima, perquè agrupar tantes experiències tan intenses en tan poc temps és possible que no es pugui fer en quasi cap altre lloc. És un espai on dotze dies poden provocar un salt en el creixement personal que en altres circumstàncies pot trigar anys.
Últim dinar. El més copiós i on per primer cop tant el Nedim com la Amila s’asseuen a taula amb nosaltres. Es palpa en l’ambient que s’apropa el comiat. Ens preparen una bossa amb menjar pel viatge, viatge de menys d’una hora!
Altre cop tots reunits cantem la cançó ja oficial de comiat i fem les fotos de record. Sap greu marxar d’un lloc que tot i el passat fosc ara és quasi idíl·lic.
Durant el trajecte fins a Sarajevo a mi em toca fer una xerrada sobre veganisme a un grupet de gent que s’hi ha interessat, crec que aconseguiré nous adeptes.
Toca acomiadar-nos de l’Ammar, ens ha acompanyat durant set dies, sembla que no pugui ser, ens tornarem a veure?
Un cop a l’hotel hem d’anar per feina, tot està programat per arribar al mirador de Zute Tabije, una antiga fortalesa, abans de la posta de sol, amb tot Sarajevo rodejat per les muntanyes al centre.
Per arribar-hi cal caminar altre cop entre tombes, aquest cop les dels soldats que defensaren la ciutat durant el setge, tot i que algunes són de mafiosos que controlaven grups paramilitars que fins i tot en moments tan horribles s’aprofiten de la gent per al seu interès personal.
Aquesta posta de sol, que jo ja porto gravada a la retina des de fa dos anys, és una de les eines de reflexió més potents que hi poden haver després d’haver viscut aquests dies tan intensos. Es divisen 64 quilòmetres de carenes, 64 quilòmetres de front de guerra des d’on es bombardejà durant tres anys la ciutat que resta als nostres peus, la ciutat que fou escenari d’uns jocs olímpics, la primera ciutat d’Europa en disposar de tramvia i de clavegueram modern, la ciutat que era exemple de multiculturalitat i que uns energúmens decidiren que era massa bonica sense una nova ferida, una ferida que fou i és la vergonya d’Europa.
En aquest espai tan especial tanquem les estades. Tots anem a sopar al centre en grupets, la Bàrbara, el Jordi i jo anem pel nostre compte per comentar tot el viscut com a guies. Tornem per darrer cop caminant des del centre.

13-08-2014
Mentre la major part de gent va a fer la visita turística a Mòstar que entre altres serveix per adonar-se de la precarietat de les infraestructures del país, i per tant, la dificultat que suposa confiar-hi per a desenvolupar projectes de cooperació, nosaltres anem a fer visites pendents. Conec a la Hana i la seva família. Van haver d’anar a un camp de refugiats a Croàcia, després d’un any van emigrar a Catalunya, allí van aprofitar per estudiar, explicar el que passava a Bòsnia a tants pobles com els hi ho demanaren tot fent recollida d’ajuda humanitària, cooperar amb organitzacions per ajudar a la gent que s’hi va quedar, i ara, la Hana és una de les assessores del Govern. Parlen un català perfecte, la Hana narra les seves aventures d’una manera encisadora, li llenço tantes preguntes com em deixa. La seva mare no acaba d’entendre això del veganisme, i sense cap mala intenció pregunta si estic malalt, ens fem un fart de riure.
També visitem algunes de les restes de les infraestructures que s’utilitzaren per als jocs olímpics. Tornem a parlar amb gent que arrosseguen les seves històries personals de la guerra i la postguerra. Aprofito les últimes hores a Sarajevo per passejar sol, reflexionar, i fotografiar algun racó que encara no tinc. El centre l’han recuperat sense deixar massa traces de la guerra i sobretot sense cap fotografia, sembla que no vulguin recordar, és sa?

Altre cop carretera. Aquesta vegada parem dues nits, una a la costa croata on fem un bany ràpid a l’Adriàtic i una a Cremona on visitem per sobre la ciutat dels lutiers. Un viatge on comentem les estades i anem retornant el pensament cap a Catalunya per tal de no tenir massa xoc un cop ens comencin a parlar del què durant força temps per a nosaltres seran banalitats.

Tal i com ens han repetit durant les estades Bòsnia és un indret amb el qual Europa no sap que fer-ne. Potser és cert que els bosnians van aprendre a viure malament i s’hi van acostumar, però potser som tots nosaltres els qui també hem aprés a viure malament, ens hi hem acostumat i no ens n’adonem. Quan un viatge com aquest ens planteja tants dubtes interiors vol dir que la nostra societat no ens prepara per a sobreposar-nos a les dificultats reals.
Ha estat una experiència bonica, amb els seus moments d’incomprensió per plorar, però també moments màgics que ens emportem a la motxilla. És estrany anar-hi amb gent que ni tan sols havia nascut quan succeí la barbàrie, però és emotiu veure com s’interessen i comencen a entendre el que tanta gent no ha volgut ni mirar, ni saber, millor un partit de futbol o un programa de televisió on parlin de gent rica que mai coneixeran.
Per a mi Bòsnia és un racó de món que tothom hauria de conèixer per aprendre i així evitar repetir molts dels mals de la humanitat, que malauradament no parem de repetir.
I si em pregunteu si mai hi tornaré no sé que respondre, això sí, he tornat a beure aigua de la font de Sarajevo que garanteix que s’hi tornarà.







FOTOS (picasa) - Bòsnia i Hercegovina

dissabte, 19 de juliol de 2014

Circular per Broate i Sellente

Informació:
Una circular per les valls de la zona amb les muntanyes més altes de Catalunya. S'accedeix des de Tavascan, i la pista final per arribar a la presa de Montalto està en bon estat però millor no anar-hi amb un cotxe baix.

Indicacions:
Comencem la ruta des de la presa de Montalto, resseguint el curs del riu pel pla de Boavi. Anem guanyant desnivell, tindrem vistes sobre la cascada de Broate. La ruta no té pèrdua i està senyalitzada. Arribem al refugi lliure de Broate. Si queden ganes es poden deixar les motxil·les i pujar al pic de Broate, per exemple, de 2710m. El dia següent es pot retrocedir fins al riu de Sellente tot remuntant-lo fins el coll (marques de GR). Per baixar altre cop cap a la presa de Montalto ho farem pel canal de Becero (atenció, en aquesta baixada convé no perdre mai les fites que indiquen el camí!).

Comentaris:
Si el dia acompanya les vistes des de la carena són impressionants: cap el nord el Montsec i part del Pirineu, cap el sud el pantà de Sant Llorenç de Montgai i tota la plana de Ponent.



FOTOS (picasa) - Circular per Broate i Sellente