Finalment el darrer viatge europeu de l’any, en quinze dies 4 països, quan no sabia on era mirava el mòbil i els sms de benvinguda m’ho indicaven, però aquesta tàctica ja no em serveix, perquè em vaig oblidar el mòbil a Itàlia! Per sort Catalunya és fàcilment identificable, hi fa bo!
Primer va ser el torn de Delft, una petita ciutat holandesa on hi vaig anar per feina... canals, molins, núvols i fred, però la sensació que m’emporto del viatge és la de la meva poca estatura (què mengen!?), ara entenc als liliputienses. Per aixecar la meva autoestima, un sopar a la plaça major per sucar-hi pa, mmm.
El segon va ser Tarragona, tots direu, “aquesta ciutat no conta”, i uns collons! Sense “renFe = tenFe” es converteix en tota una aventura endinsar-se a les comarques surenyes de l’Hospitalet (sort que per alguns polítics “només són dos kms”) separades de la massa continental per esvorancs.
El tercer, com no, el rutinari París, sense temps de grans visites però si de passar-hi fred i escapar-me de les vagues només per unes horetes... qui diu què és una ciutat amb encant? Aneu dos anys seguits a l’exposició de terminals de pagament i ja veureu (imagineu 2000 homes, 0 dones, i infinitat d’aparells electrònics, què hi faig jo aquí!!!!!). Per mi París ha perdut tot l’encant... em retracto d’una crònica anterior, només et pots enamorar de mascles-telecos o de màquines.
Quan vaig arribar al Prat no sabia si quedar-m’hi a dormir, 10 horetes després la Bàrbara i jo anàvem de vacances a la gèlida Itàlia...
Florència és maca, però els carrers mal empedrats no fan gaire amigable el passeig. El millor? El David (l’original, no les còpies) i les vistes des de no sé quina muntanya, perdó! Quina tonteria! El millor els gelats i el bistec a la fiorentina!!!!
Quan ens venen a buscar anem a l’alpina i glacial Siena, impressionant el duomo i el fred, passem més temps en el restaurant calentons que en els carrers.
De tornada prenem una xocolata desfeta al medieval San Gimignano i devorem Modena... tot i que un cop a Bologna devorem pizzes i pasta, decidit, si voleu menjar Italià: Bologna.
Per a mi aquesta ciutat ja és una repetició, això sí, aquest cop m’escapo i pujo a la muntanya més condicionada del món, una pujada de pòrtics evita que la pluja sigui un impediment per a coronar-la (mentre hi sóc una cursa de cotxes esportius d’època m’acompanya, ai! que bonica la tranquil·litat a la muntanya).
Després de convèncer a la Bàrbara que calia entrar a algunes esglésies ens passem més temps esbrinant com funciona el raig de llum que il·lumina cada dia una part de la catedral al migdia que no davant cap obra d’art. Finalment, obrint deu llaunes per la gata dels meus amics m’oblido el mòbil sobre la taula... total, que visc com fa 15 anys! Sense mòbil, això sí, amb unes pizzes de més ;-)
