Pare, fill i Santiago's way

Si fas “el camino” sembla que hi ha una pregunta que has de saber respondre, per què fas “el camino”? jo la veritat no posseïa la resposta a aquesta qüestió, però potser hagués contestat per a turistejar per Espanya, ara segur que contestaria per passar 25 dies amb mon pare explicant-nos part de les nostres vides i el perquè de tot plegat, bé, i tot i que no tan místic per practicar anglès.

“El camino” està ple de guiris que venen a Espanya perquè és barat i la resta se’ls hi en fot (religions, reflexions, patiments, ...). La major part de la gent fa trampes amb autocars, trens, taxis, ... els hi és igual prendre la plaça de l’alberg a un pelegrí que arribarà cansat més tard, poc esperit de pelegrinatge es pot trobar si no és en un alberg parroquial, i tot i així, busca’l!

Com va començar tot? Un comentari mig en broma mig seriós va provocar que mon pare s’il·lusionés en fer-lo amb mi i es comencés a entrenar (apareixent-li les corresponents butllofes!), no sé qui estava més sorprès pel fet de compartir aquesta aventura, si ell o jo.

Un cop els papers de l’atur estaven llestos (treballeu vosaltres perquè l’estat pugui pagar-me) ja no hi havia més motiu per la demora, per tant, el dilluns 8/09/08 vam pujar a dos autocars (incloent visita llampec de l’expo de Saragossa) i un taxi per aparèixer a Roncesvalles i obtenir previ pagament la credencial i un llit per dormir amb 200 pelegrins més (molts d’ells pelegrins roncadors).

Animat pels “camineros” que conec anem a missa de 8, punyeta! Era el dia de la Santa Mare de Déu de Roncesvalles, per tant la missa dura més i fins el final no beneeixen als pelegrins. Amb gana ens mengem uns mísers macarrons i uns talls de llom i a escoltar el primer concert de roncs.

9/09/08 Inicialment al meu pare el sobrepassa la vida de l’alberguista (poca intimitat, sorolls, suposades incomoditats, ...), per tant a les 6 ens aixequem i amb el frontal comencem a caminar, sembla que tinguem pressa per arribar a Santiago (diria que anem primers!). Etapa maca, pirinenca, boscos antics ens acompanyen, però una baixada ràpida castiga els genolls del meu pare que suplica pensió a Larrasoaña enlloc d’un alberg. Accedeixo, però ens deixa un regust amarg, ens costa aconseguir menjar! En aquest primer tram la gent només vol treure diners de tot plegat, no hi ha res de místic. Comencem a conèixer els qui seran els nostres companys de viatge durant moltes etapes, i comprovo que per cada espanyol hi ha uns 9 estrangers (ideal per practicar anglès!).

10/09/08 El meu aniversari! Punt negatiu pels qui no em vau felicitar. La segona etapa ens porta a Cizur Menor després d’haver creuat Pamplona, tot comença a millorar, els “hospitaleros” per fi són agradables. Un dels companys és navarrès i ens guia una visita completa a Pamplona per la tarda (no hi falta un vinet de la terra al local més emblemàtic).

11/09/08 La diada, senzillament toca caminar, pujar al Alto del Perdón i patir-ne la baixada per arribar a Eunate (bonica església romànica octogonal on cal descalçar-se i caminar pel claustre clavant-te les pedres per a poder meditar... jo meditava amb els ous amb xistorra que m’acabava de fotre). Creuem el bonic poble de Puente de la Reina (com a tota aquesta regió pedra noble arreu) i el meu pare quasi defalleix per arribar a Cirauqui, petit poble on mengem excepcionalment bé i on mon pare dorm més hores seguides que en qualsevol dia dels seus últims 20 anys.

12/09/08 Creuem la bonica ciutat d’Estella i no ens emborratxem a la font de vi d’Irache. Arribem a Villamayor de Monjardín on ens havien recomanat l’alberg dels holandesos (com el primer dia no tenen ni idea de castellà). Segur que és una secta ilegal i la “caseta” no passaria cap tipus de certificació. Ens preparen un sopar bo però breu (tan breu que ens endossen un iogurt quan esperàvem un filet), beneeixen la taula, als tres únics no estrangers ens donen “el evangelio según Juan” (es veu que en castellà-holandès no és Sant) i ens volen abduir per meditar.

13/09/08 Per sort l’esmorzar amb els holandesos és més contundent i ens dóna forces per a caminar una etapa ben llarga creuant Torres del Río amb la seva església també octogonal i arribar a temps de l’inici de les festes de Viana, últim poble navarrès, on ens permetem un dinar de luxe i en canvi sopem humilment a l’alberg parroquial (s’hi respira l’esperit del camino).

14/09/08 L’etapa ens porta a la Rioja, la gran quantitat de vinyes ho anuncien, creuem Logroño (on ens abandona un dels companys), Navarrete (amb una església de retaule barroc impressionant) i arribem a Ventosa, on ens espera un bon alberg i on a mi em toca cuinar el sopar.

15/09/08 Primer dia de sol sense núvols, tot i així no passem massa calor, després de Nájera (on ens separem de la resta de companys espanyols) creuem poblets i arribem a Santo Domingo de la Calzada, on per fi puc connectar-me a internet i on uns galls reciten la missa junt amb el mossèn (sembla una broma, no m’estranya que en “chiquito” sortís d’aquest poble).

16/09/08 Segon dia de sol i la temperatura puja! Tornem a fer una etapa llarga creuant Belorado i arribant a Villafranca Montes de Oca (després diuen que els catalans tenim noms estranys de pobles). Ens retrobem amb el canadenc amb qui vam compartir converses els primers dies, ens alegrem de veure que el nostre repte segueix endavant, des d’aquest dia ja no ens separarem, és un bon jan. Sopar copiós en un bar de camioners.

17/09/08 Matinem creuant un bosc (creia que mai tornaria a veure un arbre després de tants camps de blat), esmorzem a San Juan de Ortega, passem Atapuerca, i després d’una altra llarguíssima jornada entrem a Burgos per un costat ben lleig. El meu pare està destrossat, jo em cuido (com sempre) de les compres, les fotos i el turisteig.

18/09/08 Finalment arribem a la terra on Santiago va perdre l’espardenya, l’esperada Meseta que els estrangers anhelen ignorants. Descobreixo que és el NORES, Castella quan el blat ja s’ha segat, quilòmetres i quilòmetres de res, el meu pare es cansa del paisatge (no sap que els propers 150 km seran semblants). Parem a Hontanas, un poblet ubicat en un forat de la Meseta on no s’hi pot fer res més que menjar i dormir.

19/09/08 Fugim d’Hontanas encara de nit, creuem els bonics pobles de Castrojeriz i Itero de la Vega, també el Pisuerga, i el meu pare que es troba cada dia més fort demana allargar l’ètapa, i enlloc de parar a Boadilla ho fem a Frómista, poble on diuen que tenen la millor església romànica i els rescloses del canal de Castella (gran obra d’enginyeria del s. XVIII). Tot i així el millor del poble són les llenties que m’hi foto.

20/09/08 Ja és una tònica sortir de nit. Creuem pobles fins aconseguir un cafè amb llet després d’uns 14 km. Arribem a Carrión de los Condes (es veu que havia estat un lloc important, té moltes esglésies i cases velles) i decidim enfrontar-nos tot i el sol al tram més llarg del Camino sense cap poble, 17 km d’asfalt i terra per arribar a Calzadilla de la Cueza, on una piscina congelada m’espera a l’alberg. El meu pare ja adquireix una bona condició física, un dels reptes del Camino. Una dona americana diu que li fa gràcia com rentem la roba i em pregunta com es fa, es veu que allí tenen rentadores.

21/09/08 Dia clau perquè creuem el punt mig del Camino i perquè ens mengem la primera porció de “tarta de Santiago”, a sí! També creuem Sahagún i arribem a un alberg tristot al “conegut” poble de Bercianos del Real Camino, on sopem amb els altres 48 pelegrins, només hi ha un espanyol!

22/09/08 Etapa sense res. Sortim amb pluja, per sort lleu, que ens acompanya fins a Puente Villarente, l’alberg està prou bé tot i ser uns antics estables de vaques i dinem en un bar de camioners molt bé.

23/09/08 Santa Tecla! De bon matí arribem a León després de passar tota una urbanització fantasma a mig construir pel tema del “boom” immobiliari. Ens agrada la curta visita a León, la catedral gotiquíssima, el San Isidoro romaniquíssim, i el San Marcos pelegriníssim. Allarguem fins a Villadangos del Páramo... el meu pare pateix dels peus.

24/09/08 La Mercé! Avui etapa més curteta, molt tram prop de la carretera però arribem d’hora a la històrica Astorga, dutxa i dinar a la “pensión García” (apunteu per si mai hi aneu). A la tarda aconsegueixo unes plantilles de silicona pel meu pare.

25/09/08 Matinada fredíssima, agraeixo el cafè amb llet després de 9 km. Finalment abandonem la planícia i el blat i comencem bosquet i a pujar. Creuem Rabanal del Camino i arribem a Foncebadón, un racó agradable prop de la coneguda “Cruz de Ferro” on ens hi arribem passejant perquè l’endemà serà fosc quan hi passem.

26/09/08 Tornem a passar per la “Cruz de Ferro” i fem un descens força llarg fins a Molinaseca (on tiro unes fotos precioses) i continuem fins a Ponferrada, ciutat grandeta on només hi destaca el castell (i el “tio” que fot una pudor de mil dimonis que dorm a la nostra habitació).

27/09/08 Canvi absolut de paisatge, tornen les vinyes, nosaltres caminem mentre els bercians cullen el raïm. Passem per Villafranca del Bierzo i la “Puerta del Perdón”, si estiguéssim malalts seria equivalent a arribar a Santiago, llàstima! Ens toca seguir caminant. Pel costat de la nacional arribem a un petit poble de carretera, Trabadelo, on ens quedem, dinem en un restaurant de carretera on de postres prenc un pastís d’orujo.

28/09/08 Acabem el Bierzo per uns paratges preciosos i entrem a Galícia (prèviament veiem com un autocar obre les portes i un ampli grup de “pelegrins tramposos” s’havien estalviat la pujada més llarga del camino). Passem l’històric O’Cebreiro i parem a Hospital del Carmen, on sopem molt rebé a l’únic bar del poble.

29/09/08 Sortim com sempre de nit i pugem el Alto do Poio, a partir d’aquí toca baixada. Per paratges ben macos arribem a Triacastela, aquí escollim l’opció llarga però me n’alegro, caminem per una vall farcida de falgueres, arbres centenaris, camins delimitats per marges de pedra i molsa, pobles de pedra integrats a la natura, un riu d’aigua cristal•lina, ... així fins arribar a Samos, un monestir gegantesc. D’aquí fins a Sarria l’etapa se’ns fa força llarga (bé, a mon pare) se li fa llarga. En aquesta etapa comencem a trobar els “hórreos” (construccions per a guardar-hi les collites on els ratolins no poden entrar-hi) i que ja no ens deixaran fins a Santiago, com les vaques i tot el que comporten!

30/09/08 La boira ens acompanya durant els primers quilòmetres, però quan arribem a l’indicador de que ja “només” ens manquen 100 km va esvaint-se, ja som tan a prop que ara no podem fallar. El paisatge segueix sent pintorescament gallec, creuem Portomarín (i el vell Portomarín sota un pantà) i arribem a Gonzar, poble amb una església, dos albergs, un bar i res més. Al vespre l’home del bar ens explica els pelegrinatges de fa 50 anys (dormir amb les vaques, menjar la caritat d’una sopa i un tros de pa, esclops de fusta, ... en definitiva, igualet que nosaltres).

1/10/08 Seguim caminant entre bosquets però cada cop hi ha més densitat de cases. Arribem a Melide creuant el polígon, ja només ens falten 51 km! Dinem genial i baratíssim, compro els bitllets d’avió de tornada per dissabte a primera hora perquè el meu pare pugui veure al seu net, a més, hi ha moments en que penso que ja fa uns dies que s’ho pren com una obligació això d’arribar a Santiago i que no s’ho passa massa bé, a mi m’hagués agradat visitar Finisterre, l’hauré d’imaginar com el Cap de Creus invertit. Per sopar anem a un del llocs famosos de Galícia, casa Ezequiel, especialitat: “pulpo a la gallega”, molt bé, i el nostre canadenc s’ho passa pipa.

2/10/08 Els boscos ja comencen a lluir la tardor, creuem plantacions d’eucaliptus i ens quedem a 20 km de Santiago, a un raconet anomenat Santa Irene, demà a les 12h haurem acabat! 800km al sac! Difícil d’imaginar. Sopem molt bé i molt barat.

3/10/08 Comencem l’últim pelegrinatge amb la satisfacció d’aconseguir una gran meta, però amb la tristesa de que serà l’últim dia que compartirem amb el nostre ja amic canadenc en Francis. Després de dues hores l’últim cafè amb llet, des del Monte do Gozo veiem les torres de la catedral, dirigir-nos-hi és molt emocionant. A les 11:55 entrem a la catedral després de les corresponents abraçades. Comencem la missa de pelegrins i un grup de dones ha pagat els 600€ perquè utilitzin el botafumeiro (l’ambipur més gran del món), magnífic. Un cop obtingudes les compostelanes i establerts en un bon hotelet amb vistes a la catedral anem a un restaurant que coneixia per menjar-hi un tendríssim i excel·lent “solomillo”, dinar molt agradable i entranyable. A la tarda passejada per la ciutat i finalment sopem racions gallegues... arriba l’hora més trista del “camino”, l’acomiadament d’en Francis.

4/10/08 35 anys després mon pare torna a pujar a un avió.

En Machado va dir “caminante no hay camino...” i ara sé que es va equivocar, hi ha un camí senyalitzat amb fletxes grogues... com sinò es pot sortir del Pirineu sense cap mapa i 800 km més tard entrar per les portes d’una catedral? Potser a mi no m’ha captivat com a d’altra gent, però sí que entenc perquè pot captivar...

Buen camino!!!

FOTOS (picasa)