A pocs viatges dels que realitzaré al llarg de la meva vida viuré tantes sensacions i tan fortes com les viscudes aquest darrer mes amb nois d'aquest antic i desafavorit barri barceloní, el Raval.
Com que no treballo, a l'igual que tants d'altres ex-treballadors del super-eficient i ben pensat primer món, decideixo replantejar-me la meva vida laboral, la que he desenvolupat fins ara m'ha satisfet minsament la part intel·lectual i zero la humanitària, no penseu el mateix?
Participo del voluntariat en una de les zones més desafavorides de la nostra ciutat, i tot i que no de la forma que m'esperava, jo m'oferia per ensenyar, començo a tractar amb nois de 12 a 16 anys per a crear un espai estable, organitzat i sa durant l'estiu on puguin relaxar-se de les tensions diàries, qualsevol injustícia que ens imaginem a les nostres vides és una menudesa al comparar-la amb les existents en aquesta societat tan aliena al meu cercle d'amistats, afortunadament.
Tot comença en una setmana plena d'activitats aparentment senzilles però difícils de gestionar: anar a la platja amb civisme és complicat, cal intentar educar en tot moment sense caure contínuament en la confrontació, moltes vegades buscada com a eina per transmetre: "estic aquí, si us plau, interessa't per mi".
El tracte entre els nois és agressiu pel meu gust, i sempre estan disposats a burxar fins a límits insospitats, la definició d'entremaliadura caldria que fos revisada! Però quan aconseguim endinsar-los en la trama d'una activitat: gimcana, exercicis de lògica, jocs d'aigua a la platja o a la piscina, partides d'escacs o ping-pong, ... es converteixen en el que són: nens.
Després d'una setmana de casal a Barcelona i una de descans, per a mi necessària, comença la preparació dels campaments, sí! després de quatre dies d'intentar explicar, sense massa èxit, el material necessari ens n'anem 8 dies d'acampada prop de Tavascan, un paratge idíl·lic del Pirineu català.
La mutació que la natura i la tranquil·litat produeix a aquests nois és increïble, de la defensa agressiva de tota decisió presa el primer dia a la demanda de consells i ajuda els darrers dies, qui afirma que el ser humà és dolent per naturalesa? a mi no em calen més proves per adonar-me que és l'entorn i la societat els qui ens fan com són, la canviem?
Un cop al campament, això sí, després d'una gran dosis de vòmits i d'expressions barrufaires "què no arribem? quan falta?" muntem les tendes, parlo en primera persona del plural per mostrar unió i solidaritat amb els nens, però realment... i apa! pilota o taulell d'escacs i a jugar!
Als vespres fa molt fred, jo porto bona part del meu equipatge de muntanya, però pateixo pels nens i per alguns dels monitors... se'ns en congelarà algun?
La rutina és senzilla: els àpats en rotllana i a terra (servim els monitors i els nens sembla que no hagin menjat mai), el nostre despertar a les 8 i el seu "mal-despertar" a les 9, per colles es para la "taula-rotllana" i es "netegen" els plats, a les 19 van cap a la dutxa (si aconseguim convèncer-los), i a la nit volen activitats fins mitjanit on jo em moro de son. Finalment tanquem el dia amb una estona terrorífica de vigilància i fred perquè s'adormin i una reunió entre els monitors, on valorem el dia i recordem la planificació de l'endemà.
Durant el dia portem a terme activitats educatives al riu, jocs de taula (feia anys que no jugava tant a escacs!), voleibol (encara recordo els moviments que vaig aprendre a les platges tarragonines :-) durant la meva joventut), futbol, piscina congelada, ... i els jocs nocturns.
Una de les situacions més desagradables es produeix en una de les activitats més interessants, mentre visitem la central hidroelèctrica de Tavascan, per cert impressionant obra d'enginyeria, ja que alguns dels nois amb la necessitat extrema de "liar-la" mostren una actitud desafiant dins d'aquesta, com es pot fer què "despertin" per intentar canviar el rumb de les seves vides?
Tot i així per a mi l'activitat estrella són les dues excursions. Avortem la primera quan tot just fa una horeta que caminem, comença a ploure i si els nens ja estaven poc predisposats a caminar, sota aquestes condicions ja no hi ha manera de gestionar-los. Van mal equipats (calçat dolent i sense cordar, molts sense impermeable,...) i no tots estan suficientment preparats físicament, per tant una retirada a temps és el més intel·ligent.
La segona, de 900m de desnivell fins l'estany de Flamisella, tot i que per a mi és una imprudència muntanyenca degut al material, la motivació, ... la portem a terme amb èxit, m'havien dit: "aquests nois necessiten acumular alguns triomfs a les seves vides", per tant, m'esforço per animar i acompanyar a tots aquells que crec que ho necessiten. La recompensa: un estany d'aquests tan macos que tenim al Pirineu i un munt de nens amb els ulls oberts com taronges gaudint de l'entorn, això sí, de cara en fora segueixen dient que anar d'excursió és una m...
L'última nit la festegem amb jocs, pica-pica, mini-disco (on els hi intento fer veure que està bé saber fer rodar una mica a les noies però on ells prefereixen el rap... sense comentaris), ... i finalment com que ja hem plegat les tendes dormim tots en l'alberg del càmping, fàcil de trobar per l'"olor" que desprén l'habitació...
A la tornada jo abandono l'autocar a la Pobla de Segur, per tant em perdo l'emotiva retrobada amb els pares. Allí, després de descansar tot sol unes hores i passar la tarda amb uns bons amics m'escapo cap a Aigüestortes per a coronar l'endemà per primer cop la Punta Alta (3015m), en un dia magnífic i en una circular dura, tant pel desnivell com per la verticalitat d'una part de la baixada amb pedres que es mouen, però d'una bellesa indescriptible (s'hi produeix un rescat de muntanya, no veiem l'accident, només els helicòpters, però devia ocórrer per on havíem passat tot just mitja hora abans).
Han estat uns dies d'allò més intensos amb 24h diàries de tensió i atenció, quan em vaig separar dels nens i de la resta de monitors, amb els qui considero que s'han establert uns vincles prou forts, se'm va crear com una mena buit... se m'ha fet estrany l'estat de relaxació i la manca de tracte amb les persones amb qui he compartit tantes sensacions i emocions. Crec que vaig fer bé d'animar-me a pujar una muntanya per assentar tot el viscut. Ja sabeu el que penso, tots tenim l'oportunitat d'arreglar una mica el món, només cal decidir si fer-ho o no fer-ho quan en tenim l'oportunitat, què decidiu? Ja ho veieu, de vegades les emocions més intenses, tant les bones com les dolentes, no es troben a l'altra punta del món, sinó que cal buscar-les a la mateixa ciutat on vivim.
FOTOS (picasa) - Campaments
FOTOS (picasa) - Punta Alta
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada