Bones, finalment crua realitat, despertador i cap a la feina (mateixes converses estúpides de primera hora al tren, per què no podrà estar calladeta la gent al matí?)... a més, un cop he arribat "demà te'n vas a París, no he tingut prou avions aquests dies o què?"
Crua realitat després de disset dies a un dels països més petits i alhora amb més varietat de naturalesa, i sense cap mena de dubte un dels països amb més moments "no tiene precio, para todo lo demás mastercard"... i com no, ja sabeu, aquí va el resum...
El viatge va començar fort, al primer canvi d'avió la Vinyet va dir la frase del viatge: "tot i que de fora sembli petit, un cop dins et pot sorprendre", tot i els malpensats... estàvem parlant d'avions.
Bé, després d'acabar-me el llibre "mal de altura" arribem a San José, taxi i hotel. L'endemà lloguem els cotxes i carretera i manta, el primer volcà (Poas), els primers boscos, les primeres cascades (la Paz) i els primers animalons (serps, papallones, colibrís...) i el primer gran diluvi... sí sí, època de pluges, i per tant casi cada dia a la tarda, patapam!
A la nit va arribar la sisena component de l'expedició, ja hi érem tots, el Txema, jo, i 4 metgeses (Eva -la nostra, la de tgn-, Vinyet, Carmina i Cristina) per si preníem mal ;-) Comencem a viatjar, quines carreteres! la interamericana és pitjor que la carretera de Tarragona als Pallaresos... ahí queda eso! anem a visitar el volcà més famós de Costa Rica, l'Arenal, perquè encara està en erupció... a la tarda passejada i a la nit bany a unes termes des d'on es veia caure la lava del volcà.
En aquestes alçades ja sabíem que menjaríem tots els dies, pinto per esmorzar, casado per dinar i potser per sopar, són plats que porten arrós, frèjols, alguna verdureta, i ous remenats o alguna coseta de carn o peix... prou bé i molt sa... i òbviament no poden faltar els frescos de fruites... mmmm
L'endemà bosque nuvoso de Santa Elena (aquí les "carreteres" són camins de pedres, sort que anàvem avisats i amb 4x4s), molt xulo però només vam veure una taràntula domesticada i un porc senglar... mmm, al proper parc haurem de matinar més i contractar un guia.
A la nit arribem a Liberia, es respira el pacífic... l'endemà hi fem el primer bany, platges paradisíaques, escollim la del Coco perquè el Txema la coneix, dos submarinegen i els altres platgegem més reconeixement de la cervesa del país (imperial), però el millor és l'acompanyament, unes tapes (que ells anomenen bocas) de peix, mmm i també una sopa de peix (comparable a la de la mama!).
Al següent dia visita al parc de Santa Rosa (platges a dojo, amb selva que acaba al mar) però el millor va ser l'endemà, visita al Rincón de la Vieja (és un volcà), hi anem massa tard, el guarda ens diu que resseguim el recorregut curt (basses fumejants....) i jo que li dic que si em deixen anar sol (el Rubén m'havia recomanat molt sàviament que no me'l perdés). El convenço, començo l'ascensió (980m) a les 10:45, diu que trigaré 4+3 hores, i a les 5 ja és fosc, jo que li dic que tranquil, que ni de conya trigo 7 hores... ja sabeu... pa xulo yo!
Després de 1h 30' de selva espectacular, veient micos, ocells... arribo a un paisatge volcànic feréstec, l'inconvenient és que a mesura que pujo la boira m'ho tapa tot. Com estic a dalt decideixo seguir, carenejo uns 600 metres, arribo al cràter, han passat dues hores, no veig res, em tiro la foto amb l'indicador d'altitud, i quan em giro, el Déu dels trotamons decideix que el meu esforç mereix una recompensa millor, durant uns 5 minuts la boira s'aixeca i deixa a la vista un cràter de paret negra amb un llac d'aigua color turquesa (encara està una mica actiu el cràter). No em va quedar cap més remei que aplaudir davant d'aquell espectacle, quan retrocedeixo per la carena veig un altre llac on comença la selva tropical, en dues paraules, "im-presionante".
Arribo a baix abans de què faci 4 hores de la meva sortida, el guarda s'emociona, em diu que ho he trigat el seu temps. Comencem a parlar de possibles trekings per Costa Rica, com que els companys també es pensaven que trigaria més han anat a dinar, total, per distreure'm recorro el mateix camí que ells...
Tornem a la platja del Coco amb un diluvi i amb la sensació feina feta :-)
Marxem de Coco cap a una altra platja més al sud (Carrillo), allí em poso a córrer per fer una mica d'esport; de cop i volta mentre jo ja em banyava un policia es posa a parlar amb el Txema, surto per si hi ha problemes: "¡Victor Muñoz para servirle! ¡qué bonita zancada! yo también voy a correr todos los días...", l’home m'havia seguit tota la platja amb la moto... poca feina... la tònica del país.
A la nit anem a una platja on un voluntari mexicà ens explica tot el procés de les tortugues per posar els ous, ens acompanya, gràcies a ell en trobem, espectacular, les tortugues són grans, molt grans, i a més l'ajudem a canviar els nius de lloc perquè dues tortugues els havien posat a llocs perillosos, tota una experiència. Gràcies a això decidim que podem saltar-nos la zona de Tortuguero que havíem de visitar més endavant.
L'endemà baixem a Manuel Antiono, un dels parcs més famosos per les seves platges i proximitat a la capital. Hi passem 4 nits, visitem el parc (amb guia, ho veiem tot, peresosos, micos, boa, llangardaixos de mil formes, ...), fem caiac a unes illes (em piquen unes 8 abelles, sense més, sóc un mascle), fem rafting (què guai!!! a Catalunya no en tenim com aquest), turistejo "surfejant", a més el temps millora i gaudim d'una posta de sol brutal, decidiament rogenca, sobre el Pacífic. Molt bé, la curiositat, sense saber-ho inicialment ens hem instal·lat a un hotel gai... ups!
Un d'aquests matins vaig a córrer a la platja i un noi em vol canviar la meva camiseta chachi-piruli per una falsificació descolorida calvin klein... no ho aconsegueix, però vam parlar 20 minuts sobre coses de Costa Rica, interessant.
Finalment cap el Carib! tot el dia de cotxe, creuem el país, passem per un parc espectacular (Braulio Carrillo) i de nit arribem a Cahuita, terra de rastes i negres exjamaicans. No triguen a oferir-nos maria. Escollim un hotel que si caiem del llit anem a parar al mar, he he, de vegades val la pena treballar per guanyar diners i gastar-los en ocasions com aquestes.
Tres nits, visita al parc, a les platges, i als voltants... el més espectacular però, fer snorkel en el banc de coral, infinitat de peixos i "coses" de colors de les quals no en sé els noms. El Txema i jo no podem més de platja, la 4a nit deixem a les noies soles i anem cap a l'interior, així l'últim dia visitem l'altre volcà famós (Irazu) i anem a reposar a un balneari a una vall ben maca abans d'agafar el cotxe i anar a passar l'última nit al costat de l'aeroport, no sense evitar l'últim mega diluvi del viatge.
Execpte la meva estimada Catalunya, no hi ha cap altre lloc al món on jo hagi estat comparable aquesta meravella. Potser no tots els seus habitants gaudeixen de la vida que voldrien, però no és la sensació que transmeten, per aquesta raó suposo se saluden amb l'expressió "pura vida" enlloc dels tradicionals hola, hello, bon jour... Si no calgués arreglar el món, Costa Rica seria el lloc per anar i viure.
Fotos (picasa)
