dimecres, 2 de maig del 2007

Alt Empordà, kms i kms de plaer :-)

Pont de l’1 de maig del 2007

Quina sort ser un enamorat de Catalunya i viure-hi! Quant més viatjo més me n'adono del privilegi de viure en aquesta terra... tot i la gran quantitat d'elements que fan el possible per amargar-nos-hi l'existència...

L'acabament dels Pirineus en el mar fa que cap de les ciutats que he visitat mereixi anteposar la seva visita a aquest plaer per a la vista, l'esport i els sentiments ¿subjectiu?, alzines centenàries, fagedes refrescants, esquitxos del romànic, castells impressionats, dòlmens i menhirs, en definitiva, mar, muntanya i història, per cert, pels qui us heu quedat a la capital... jo ja estic moreno! Quina solana que he patit/gaudit :-p

Com no podia ser d'altra forma he fet pont ;-) així que divendres plego d'hora, agafo la btt (em surt la mandra pre-viatge, no us passa? però l'esperit aventurer s'imposa) i cap a Sants (sí, aquest cop no hi ha avió), religiosament faig la renfe-cua (perdó! adif-cua) per comprar el bitllet cap a Figueres i som-hi.
Un cop a Figueres (18:30) començo a pedalejar (pels muntanyencs: vèrtex 180, la volta completa a l'Albera)... enganxo la ruta al poblet ben bonic de Rabós, gaudeixo de la posta de sol en pujada (abaix a la vall he deixat el monestir romànic de St Quirze de Colera), a les 21, just abans que es faci fosc arribo al refugi lliure del port de Banyuls (hi dormo sol!).

L'endemà bonic flanqueig ja a França amb vistes privilegiades de la costa per acabar baixant entre vinyes al mar a Cotlliure (què maco!) a esmorzar-hi (enciamada de cabell d'àngel ¿Mallorca?), segueixo per carretera fins a Sureda (ningú parla català, hem perdut la batalla i la guerra) on trobo la pista que després d'una pujada continuada de 1000 m de desnivell (Déu n’hi do) em porta a la carena del puig Neulós (vistes privilegiades de la baia de Roses).

Tot i ser les dues de la tarda el meu cul (no penseu malament) diu que ja no pot més, així que em quedo a la "Gîte d'étape" del coll de l'Ullat (després d'una dutxa sóc l'home més feliç del món –o quasi!- llegint al solet amb els Pirineus i el mar als meus peus).

Sopo un estofat de porc senglar, mmm (feia 30h que no menjava un plat calent!). Diumenge creu-ho altre cop a l'Empordà sempre sota la vigilància del Canigó (quins records!) encara nevat i vaig a parar al castell de Requesens (no el coneixeu!? Googlejeu, us ho dic de veritat, quines coses que tenim a la nostra terra i no coneixem!!). El visito, llàstima que per dins està buit, però l'edifici i les vistes s'ho valen, pujo altre cop a la btt (o més ben dit l'arrossego), aquest cop haig de pujar 300m de desnivell no ciclables (quina "gràcia"!), finalment surto a la carena i començo una baixada (esquitxada de dòlmens) llaaaaaarguíssima, d'aquelles que tant ens agraden als "biciclistes" (com diuen als pobles :-) ).

Tanco el cercle, porto un total d'uns 150 km (no n'hi ha prou!), truco a l'Elena i l'Eduard (viuen a la Jonquera) i els hi cau la visita, per fi conec a la Laura, ja camina! (prèviament pujo a una altra església romànica, Santa Llúcia, es tracta de fer desnivells i comprovo que molts dels amos de tot terrenys, quads, i motos són uns desgraciats que destrossen camins i paisatges)...La jonquera, dos mons paralels a un carrer de distància, francesos i camioners compren sense parar (en diumenge! qualsevol tipus de servei!) a peu de carretera mentre que un carrer més enllà prenem una clara al carrer i l'Etó fa gol dins el bar.

Sopo en un restaurant de camioners carn a la brasa, bravo!!He perdut la manxa (bomba de aire pels castellans!!!!), però decideixo arriscar-me, sense risc no hi ¿glòria?

Faig una travessa llarguíssima (amb desnivells prou tècnics) i preciosa: jonquera-l'estrada-agullana-darnius (casa pairal del pujolet)-pantà de boadella-maçanet de cabrenys-[baixadaespectacular fins a] st llorenç de la muga (hi heu d'anar, poblet emmurallat impressionant)-Terrades-Palau de Surroca-Llers-Figueres, buf!! Em "rento" en una font, dino un menú i torno a bcn amb tots els guiris que venen del museu Dalí.

Ahir, dia de descans. He decidit que haig de fer moltes més travesses d'aquest estil, perquè tot i que en Llach va cantar "el meu país és tan petit..." me n'adono que encara me'n falta molt per conèixer.