Bòsnia i Herzegovina. Els Olovkis, la llegenda.

Estades a Bòsnia i Hercegovina organitzades per Trenkalòs

[Descàrrega del pdf]

I incansablement tornem a Bòsnia i a Sarajevo, la nostra segona llar. Un país i una ciutat ferides on vint anys després de la guerra encara s'hi observen les cicatrius, ja sigui a les cases, a les infraestructures, o a les persones. Cada cop trobem més cases rehabilitades i el centre més uniformitzat segons els cànons del comerç mundial. Altra cosa és la governabilitat del país, quasi impossible, dividit per la memòria, la religió, l'educació, el territori i pels acords internacionals que posaren fi a la barbàrie però els redactaren persones que no entenien el país.

Els nostres amics ens repeteixen que no poden odiar però que no obliden, never forget, mentre viuen prop d'alguns dels criminals de guerra. Nosaltres contribuïm al record impartint formació en el món de la cooperació, però sobretot escoltant i expandint els seus relats sobre el fill assassinat, la mare violada, o el setge inhumà de quatre anys a una de les ciutats europees més encisadores.

Encara contemplem tristos cases buides i derruïdes des de fa més de vint anys perquè un dia fugiren o mataren els seus habitants, i on a les seves façanes els criminals signaren amb la creu sèrbia i els seus noms. Caminem dalt d'un dels turons que envolta Sarajevo entre les tombes picades pels impactes de metralla del cementiri jueu des d'on els franctiradors disparaven contra les persones que caminaven per l'avinguda més perillosa del món per buscar menjar. Anem al front de guerra on un insubmís dels anys 70 (que per això passà per la presó) hagué de lluitar patint fred, calor, gana, set i veient morir companys als 90. Visitem un centre de persones discapacitades i compartim unes hores mentre ens expliquen les seves activitats i les seves il·lusions.

Anem al camp de refugiats més vell d'Europa (segurament), Mihatovici, i hi organitzem diverses activitats: jocs infantils, xocolatada, pallassos, una desfilada de moda amb rerefons d'apoderament femení que sobrepassa qualsevol previsió d'èxit i especialment de felicitat. Però també hi organitzem un homenatge a les víctimes de Srebrenica, extremadament intens i emotiu, amb espelmes i 127 cares impreses que equivalen als 127 morts que s'enterraran dos dies més tard, l'11 de juliol, amb parlaments breus, música esquinçadora, i amb tres minuts de silenci absolut (fins i tot d'aquells qui habitualment criden l'atenció) que ens permeten reflexionar sobre la massacre de l'11 de juliol del 1995, només reflexionar perquè mai la podrem entendre. Els ulls de l'home que perdé la cama però que aguantà tot l'homenatge dret i immòbil ho explicaven tot: un agraïment que traspassava la barrera idiomàtica. Hores abans, entre llàgrimes i esforços ens ha narrat la seva Srebrenica, els seus morts, i les seves ferides, tot i els plors no ha volgut aturar el relat, never forget Srebrenica.

Però sense temps d'acabar de pair els tres dies tan intensos al camp de refugiats compartits amb aquelles famílies temporals però estimades ens acomiadem per anar a Potocari, aquell memorial on 8372... noms parlen de la vergonya més gran d'Europa des de la segona Guerra Mundial. Els guies expliquem els detalls del que hi succeí i encoratgem a passejar entre les tombes per reflexionar. Sempre que em trobo una làpida on l'any de naixement és el meu i tot acaba amb el 1995 se m'intensifiquen els pensaments: com el lloc de naixement pot dibuixar-nos un destí afortunat o brutal i injust. I l'endemà assistim al funeral, als 127 funerals, als 8372... funerals, i res en el món en aquell instant és tan trist com aquell camp de làpides blanques i verdes. I a l'hora de marxar triguem una hora i mitja sota un sol cremador per poder sortir de l'aparcament, i és una sortida ordenada, com devia ser la de les dones i nens ara fa ja 21 anys? amb les seves pors i les seves incògnites, sense alguns dels seus éssers més estimats per sempre més.

I quan tornem a la casa dels amics que tenen 60 morts entre aquelles tombes descobrim que han tallat l'aigua corrent, a la República Sprska tot s'hi val per humiliar als supervivents de la neteja ètnica. Fins i tot podem dir que es tracta de tortura ja que es priva d'un bé bàsic. Però ells se'n recorden que sóc vegà i em preparen un menjar per a mi sense demanar-ho, es deuen als seus hostes. Altre cop escoltem la història d'un dels supervivents de Srebrenica, que caminà 8 dies sense menjar per les muntanyes per fugir del setge, i on veié per darrer cop al seu germà que vam enterrar ara fa quatre anys. Sense temps per més anem a Kamenica, un poble ubicat a l'anomenada vall de la mort ja que la major part de fosses comunes de Srebrenica es trobaren aquí. Sabedors del passat aquesta vall verda esfereeix, i les cases encara destruïdes no donen cap moment de descans als pensaments.

Però l'endemà al matí, i potser per únic dia en tot l'estiu, reunim a tots els nens i nenes i organitzem jocs sense parar, i apareixen encara més nens i nenes de sota les pedres, però també donem diners per l'escola que hem recaptat la gent de Trenkalòs fent xerrades a Catalunya i venent llibres, com el del conte dels Olovkis que hem inventat per ajudar a crear un vincle entre les noves generacions i la terra d'on la seva família fou expulsada. A l'acabar el mateix representat del poble ens demana que si us plau hi tornem, segueix faltant iniciativa per crear qualsevol cosa, una guerra destrueix més que cases, destrueix il·lusions i capacitats.

I tornem a l'idíl·lic Sahbegovici, el poble entre turons i rius que hem ajudat a recuperar i que és la inspiració de la llegenda dels Olovkis. Pintem nous murals, o són els éssers místics que baixen dels boscos? I a la casa de fusta seguim impartint xerrades, fem rodes de reflexions, i meditem amb músiques que parlen. Tot per entendre que cal treballar diferent si busquem resultats diferents. Les festes nocturnes per crear records agradables en aquest espai que un dia es destruí les ambientem de llegenda i tothom riu.

Finalment presentem oficialment el conte Els Olovkis, Una història de Bòsnia a un orfenat de Sarajevo amb la participació del general Divjak, el serbi que evità la caiguda d'aquesta ciutat confluència de cultures i religions. Un conte amb pròleg del Raül Romeva perquè a l'igual que nosaltres va aprendre a Bòsnia i finalment l'estimà, com tothom.

I com sempre tanquem les jornades en un espai màgic de la ciutat de Sarajevo, l'onzè districte de Barcelona, contemplant el que un dia fou llàgrimes i sang i ara són dubtes i esperances. Durant el darrer passeig bevem aigua de la font que diuen que ens hi farà tornar, i trepitgem altre cop el pont on es desencadenà la primera Guerra Mundial i tantes altres desgràcies.

Així doncs seguim i seguirem, perquè al món hi ha gent necessitada i perquè la societat adulta ha de crear oportunitats d'aprenentatge per a tots aquells qui ho desitgen, però especialment per als joves d'aquí que busquen entendre més el món i la condició humana per saber com poden ser útils, i no basar tot el seu aprenentatge únicament en el món acadèmic, de l'esport, o d'organitzacions amb valors poc treballats.

La vida és per omplir-la de moments dignes que ens permetin seguir endavant sabedors que actuem correctament.

[Per saber de la història, de com es desenvolupen els actes, de les sensacions, o dels projectes de Trenkalòs podeu llegir les cròniques dels anys anteriors (2012, 2014, 2015).]

FOTOS (picasa) - Bòsnia i Hercegovina