dijous, 22 de novembre del 2007

Quatre països en 15 dies

Finalment el darrer viatge europeu de l’any, en quinze dies 4 països, quan no sabia on era mirava el mòbil i els sms de benvinguda m’ho indicaven, però aquesta tàctica ja no em serveix, perquè em vaig oblidar el mòbil a Itàlia! Per sort Catalunya és fàcilment identificable, hi fa bo!

Primer va ser el torn de Delft, una petita ciutat holandesa on hi vaig anar per feina... canals, molins, núvols i fred, però la sensació que m’emporto del viatge és la de la meva poca estatura (què mengen!?), ara entenc als liliputienses. Per aixecar la meva autoestima, un sopar a la plaça major per sucar-hi pa, mmm.

El segon va ser Tarragona, tots direu, “aquesta ciutat no conta”, i uns collons! Sense “renFe = tenFe” es converteix en tota una aventura endinsar-se a les comarques surenyes de l’Hospitalet (sort que per alguns polítics “només són dos kms”) separades de la massa continental per esvorancs.

El tercer, com no, el rutinari París, sense temps de grans visites però si de passar-hi fred i escapar-me de les vagues només per unes horetes... qui diu què és una ciutat amb encant? Aneu dos anys seguits a l’exposició de terminals de pagament i ja veureu (imagineu 2000 homes, 0 dones, i infinitat d’aparells electrònics, què hi faig jo aquí!!!!!). Per mi París ha perdut tot l’encant... em retracto d’una crònica anterior, només et pots enamorar de mascles-telecos o de màquines.

Quan vaig arribar al Prat no sabia si quedar-m’hi a dormir, 10 horetes després la Bàrbara i jo anàvem de vacances a la gèlida Itàlia...
Florència és maca, però els carrers mal empedrats no fan gaire amigable el passeig. El millor? El David (l’original, no les còpies) i les vistes des de no sé quina muntanya, perdó! Quina tonteria! El millor els gelats i el bistec a la fiorentina!!!!

Quan ens venen a buscar anem a l’alpina i glacial Siena, impressionant el duomo i el fred, passem més temps en el restaurant calentons que en els carrers.
De tornada prenem una xocolata desfeta al medieval San Gimignano i devorem Modena... tot i que un cop a Bologna devorem pizzes i pasta, decidit, si voleu menjar Italià: Bologna.

Per a mi aquesta ciutat ja és una repetició, això sí, aquest cop m’escapo i pujo a la muntanya més condicionada del món, una pujada de pòrtics evita que la pluja sigui un impediment per a coronar-la (mentre hi sóc una cursa de cotxes esportius d’època m’acompanya, ai! que bonica la tranquil·litat a la muntanya).

Després de convèncer a la Bàrbara que calia entrar a algunes esglésies ens passem més temps esbrinant com funciona el raig de llum que il·lumina cada dia una part de la catedral al migdia que no davant cap obra d’art. Finalment, obrint deu llaunes per la gata dels meus amics m’oblido el mòbil sobre la taula... total, que visc com fa 15 anys! Sense mòbil, això sí, amb unes pizzes de més ;-)

dimarts, 21 d’agost del 2007

Irlanda, pedalejant sota la pluja

A l’agost més plujós que recorden els pèl-rojos he anat a pedalejar més de 1000km a Irlanda, terra humida, verda, delimitada per parets de pedres amuntegades, habitada per vaques i ovelles de cara negra, submisa a l'omnipresent guiness (un irlandès em va dir en un pub que era per oblidar l’altra submissió, l’anglesa, però a mi no em va quedar clar que els seus companys de beguda opinessin igual, bàsicament, ¿opinaven?). El plaer més gran, però, admirar com la terra ha negociat els límits amb el mar, penya-segats de vertigen, platges, baies, caps... i d’això ja se’n van adonar els “irlandesos prehistòrics” que es van dedicar (perquè no tenien televisió) a crear circle stones, stand stones, i forts al llarg de tota la geografia, més tard els monjos van crear els monestirs amb les famoses torres circulars i finalment els pobles de pescadors van situar els cementiris amb les famoses creus celtes mirant el mar (sensació de l’últim desafiament, de respecte).

Així doncs m’estreno amb un tipus de viatge que em faltava, motxiller amb bici, la destinació era fàcil, fa sis anys em van regalar la altair d’Irlanda, cada cop que la veia em deia que ja era hora d’anar-hi... i el fet que condueixin pel costat equivocat va ajudar a decidir-me per la bici. Total, al juny compro bitllet d’anada a cork i de tornada des de shannon (intenció: resseguir la costa sud-oest), res més... i des de juny la foto del meteosat ensenya un núvol i no Irlanda, ai ai ai, que em mullaré.

Total, empaqueto la meva estimada btt i no paro de resar fins que la veig sortir per la cinta de l’aeroport, la munto, són les 2 de la matinada, m’espero fins les 5 i encara casi fosc començo a pedalejar... a Kinsale tinc el primer contacte amb el mar, i la primera conversa en anglès, de futbol i del barça, és clar. Després de més de 100km de costa, de molta pluja, de penya-segats, de stone circles, de... arribo al primer hostel. No vaig als B&B perquè et fan pagar com si fossis dos ¿?, els hostels són més econòmics, puc cuinar el que vull i sempre hi conec a gent (i practico l’anglès! Quin remei!). algú pateix d’insomni? Feu com jo, un vol, una nit sense dormir, + de 100km sota la pluja, i aguantar despert parlant anglès fins les 22... vaig dormir 9h seguides en una habitació de 8 persones... com un nadó!

Com casi cada dia a les 7 esmorzar i apa, carretera i “pluja”, tot i el cansament ressegueixo 100km més de costa, la boira m’impedeix veure els penya-segats de Mizen Head (igual que a tots els vaixells que s’hi han enfonsat), és un plaer pedalejar tan a prop del mar tot i que no paris de pujar i baixar. Primer (i casi únic) problema del viatge, la btt fa molt soroll, la pluja li ha tret tot l’oli i jo me l’he oblidat a bcn, després de 40km de sorolls dolorosos aconsegueixo comprar oli de moto, tot millor, ja sabeu, si heu de fer un gran esforç lubrifiqueu bé.

Salvo un poltre que s’havia enganxat la pota a una tanca, d’aquesta forma aconsegueixo l’única mirada femenina d’agraïment de tot el viatge, la de l'euga.

El tercer dia vaig a parar al poble amb la baia més gran del món utilitzada com a port, hi menjo un fish &chips barat (per ser Irlanda) a un "bareto" ambulant boníssim. L’endemà gaudeixo d’una de les millors vistes quan arribo al final de la península de Beara i davant meu es mostra el Ring of Kerry (tot ple de roques, penya-segats, bla bla, però molt impressionant i verd tot). Vaig a parar a Kenmare, comença la part “turística” del viatge, hi trobo gent que parla català, prenc la primera guiness, i de cop i volta, coooollons! La Susana i el Víctor!!!
- hola que tal, què fas aquí?
- Mira, voltant amb la bici...
- Ja saps què lloguen cotxes?
Genial, per un vespre no em cal seguir practicant el meu pobre anglès. L’endemà faig “muntanya” i passo pel corredor (glacial) més famós d’Irlanda (al Pirineu tenim cosetes més impressionants).

Al següent hostel un noi agafa la guitarra i es posa a tocar el concierto de aranjuez, jo que no entenc de música ho vaig trobar fascinant. Al sisè dia arribo al final del ring of Kerry, estic a punt de defallir, però em prenc un full english breakfast i em dóna forces (i colesterol) per creuar dos ports de muntanya sota la pluja (i sota l’aprovació dels pocs conductors que hi passen), els déus gaèlics em compensen amb una arribada amb sol al poble on dormiré.

Com que al setè dia toca descansar només faig 50km a la península de Dingle, que és la que m’acaba agradant més. A partir d’aquí pujo cap al nord, coincideixo amb dues festes als pobles on dormo, una d’elles és de música tradicional irlandesa, tot el poble balla (com a titànic al saló dels pobres), molt divertit, me’ls miro durant dues hores.

Finalment arribo als Cliffs of Moer (penya-segats de 200m d’alçada, espectacular, una mar aparentment calmada trenca feroçment contra les roques) i a les illes Aran (un resum de tot Irlanda en 26km, l’únic lloc on hi faig btt de veritat).

Acabo creuant el Burren, una zona que un anglès il·luminat va descriure com el lloc on no hi havia prou fusta per penjar un home, ni prou aigua per ofegar-lo, ni prou terra per enterrar-lo... i així arribo a la torre circular (potser) més espectacular d’Irlanda. L’aventura s’acaba i m’apropo a l’aeroport, visito “el millor castell d’Irlanda”, Bunraty (el de Requessens a la jonquera és millor), això sí, al poble turístic imitant la vida d’inicis del segle XX hi trobo el diari de quan es va enfonsar el Titanic...

Busco una caixa per empaquetar la bici, no la trobo, increïble la poca cooperació en els aeroports, total, que a partir de dues caixetes en fabrico una de més gran, em cansa més això que tots els kms pedalejats, això em permet dormir a l’aeroport esperant que siguin les 5 quan em toca facturar, i sota un cel tapat com en tot el viatge l’avió deixa enrere el mal temps per anar al solet mediterrani.Després de descansar el cap de setmana toca treballar...




Fotos (picasa)

dimarts, 3 de juliol del 2007

Roma, ciutat eterna o aeroport etern?

L'últim objectiu turístic que m'havia marcat com obligatori aquest any ha estat complert, Roma, la província més avantatjada de la meva estimada Tarraco ;-)

Divendres era festa a Sant Cugat (casualment també a Roma, St Pere) per tant era qüestió d'aprofitar el pont i l'Anna i jo decidim volar-hi.

Un cop allí ens preguntem si ens hem confós d'avió,la ciutat té les ruïnes que ens havien dit, però la gent parla "americà", per sort les pizzes, els gelats i especialment el cafè clarifiquen on ens trobem.
Caminem les rutes típiques que la lonly planet de 2,5€ del mercat de Collblanc ens indica i que tots coneixeu, Coliseum, Forum, Panteon, Vaticà, fontanes i esglésies diverses... tot i el sol de justícia ladensitat més elevada d'americans d'aquests dies no es troba en cap racó dels USA, se la disputen la fontana di Trevi i la piazza di Spagna.

Molta gent diu que és cara, però la veritat, hi ha tants llocs/esglésies gratuïts que només vam pagar per entrar al museu del Vaticà, per cert, heu vist mai un país envoltat per una cua de gent? jo sí, elVaticà, sort q teníem visita programada, llàstima que fos per l'organitzador més inepte del Vaticà... i heu vist mai David Coperfield? jo només a la tv, però una americana davant nostre va intentar creuar un vidre com si fos la muralla Xina, espectacular!

Recomanació: Palazzo del Freddo, com el seu nom indica "el" palau dels gelats, sense paraules...

El pitjor (o únic factor negatiu a banda de la calor exagerada) va ser que clickair va decidir unilateralment sense el meu consentiment endarrerir el vol de tornada unes quatre hores, mmm, a quarts de quatre de la matinada a caseta! Quina gràcia! Però bé, per no cansar-me gasto un dia "d'assumptes propis" i llestos ;-)

dilluns, 4 de juny del 2007

Bologna, piu mangiare, per favore!!!

Per fi he trepitjat la terra de la meva selecció oficial... no la sentimental ;-) com era d'esperar no he sentit cap mena d'emoció excepte quan menjava una pizza, quan bevia un cafè, quan menjava ungelat, quan menjava un plat de pasta, quan menjàvem embotits i "brotxetes" de vedella en una "bacanal" –altrament anomenada sagra-, la qual cosa fa plantejar-me, menjo per viatjar? o viatjo per menjar?

Està bé adonar-te que a l'anomenat primer món hi ha països tan desendreçats com el nostre, que condueixen igual de malament, i que vesteixen amb tanta (sinó més) "CHuleria" com aquí.

Divendres plego molt d'hora (1h), ooooeee i me'n vaig a dinar pel centre de bcn (que guai) amb la Isa... i després autocar, per primer cop a l'aeroport de Girona (hi arribarem?) però bé, em va sorprendre, tot està molt ben organitzat (a Girona hi ha pela... hauré de buscar-hi una pubilla).

Volem amb una mica de retard, l'Àlex i el Gabi em venen a buscar a l'aeroport, després anem a l'altre aeroport a recollir al David (que ve de la capi, ja hi som tots, la colla pessigolles) i anem a fer història: la meva primera pizza italiana, mozzarella de buffala... estupenduuuu tu!!

No puc intentar atacar el tiramisú, sortim rodolant, no puc més... abans però el David ens ha demostrat la seva habilitat amb l'italià "perdoneeee!!!!!" (ho sento David :-p)

Anem a dormir, piazzzo caseta on viuen la parella feliç, el Pedralbes de Bologna, moooolt bé. Tinc un malson, crec que per compromisos diversos haig de menjar-me tres pizzes com la que he sopat, em desperto amb el pols accelerat.

L'endemà al matí em pego una caminada per la ciutat abans que la resta s'aixequi (catedral –missa amb quatre gats (vells), no eren més religiosos que aquí?-, esglésies, places)... tot això plovent... però com que estava a la ciutat amb més pòrtics del món (40km, Déu n’hi do) pots caminar sense mullar-te.

Quan hi som tots anem a San Marino, maco, emmurallat dalt del monte Titan... però sense més, aprofiten un decorat de pedra per a crear una Andorra (tabac, alcohol, càmeres, ¡no vaig veure sucre!)
Després Ravenna (arribem tard pels mosaics) i després a la sagra-bacanal, Ferrara de nit (totes dues ciutats molt maques, millor que San Marino, muralles, palauets, vinet...).

Anem a dormir tard, així que diumenge ens aixequem tard i anem a esmorzar a la plaça amb més encant de Bologna, esglesietes petites (on hi ha una rèplica del sarcòfag de jc de Jerusalem) embelleixen l'entorn de porxos i pedres.

Pugem a la torre més alta de Bologna (97m), tot una aventura tenint en compte que 2 de 4 pateixen vertigen, ho aconseguim, vistes molt maques de la ciutat, per fi una torre que val la pena de pujar i abans de dinar contemplem la font (trempada) de Neptú, per a veure-ho, com q el bisbe es duia malament amb l'escultor (porteu-vos bé amb el vostre escultor particular) la posició de la mà és tal q si mires l'estàtua amb la catedral al fons enlloc d'una mà sembla... imagineu...

Dinem, béééééééé, acompanyem al David a l'aeroport i a mi m'acompanyen a Forli on donem una volta pel poble per fer temps (més muralles i esglésies), i en uns cirerers un aparell que simula els crits d'unes aus salvatges i ferotges pròpies de Macundo impedeix que els ocellets i les noies espantadisses (eh? Àlex) s'hi apropin.

Torno amb un avió buit cap a Girona, perquè tot i que jo avui estic "treballant" a bcn és festa... ja ho veieu, dormo sis horetes i ja donant guerra...

Propera crònica Roma...

dilluns, 7 de maig del 2007

Caramella i Mola Castellona (els Ports de Tortosa - Beseit)

Informació:
Mapa cartogràfic.
Una ruta més llarga que la que vam realitzar nosaltres seria la que podeu trobar al
vèrtex .

Indicacions:
Punt de sortida des de casa Carvallo, a uns 13 Km de Tortosa. S’hi arriba per Roquetes i la carretera del Port, o pel Raval de Jesús, carretera de Mas de Barberans i camí de les Parellades.
Cal pujar pel barranc de la Caramella, passant per la Cua de Cavall, directament cap a la Mola Castellona.
Des d'aquí baixarem fent un circular i haurem de passar pel un pas (forat) dins de la roca per canviar de vessant (molt espectacular).

Comentaris:
Ruta amb molt desnivell, de fàcil accés i amb unes vistes increïbles del Delta i els Ports.





FOTOS (picasa)

dimecres, 2 de maig del 2007

Alt Empordà, kms i kms de plaer :-)

Pont de l’1 de maig del 2007

Quina sort ser un enamorat de Catalunya i viure-hi! Quant més viatjo més me n'adono del privilegi de viure en aquesta terra... tot i la gran quantitat d'elements que fan el possible per amargar-nos-hi l'existència...

L'acabament dels Pirineus en el mar fa que cap de les ciutats que he visitat mereixi anteposar la seva visita a aquest plaer per a la vista, l'esport i els sentiments ¿subjectiu?, alzines centenàries, fagedes refrescants, esquitxos del romànic, castells impressionats, dòlmens i menhirs, en definitiva, mar, muntanya i història, per cert, pels qui us heu quedat a la capital... jo ja estic moreno! Quina solana que he patit/gaudit :-p

Com no podia ser d'altra forma he fet pont ;-) així que divendres plego d'hora, agafo la btt (em surt la mandra pre-viatge, no us passa? però l'esperit aventurer s'imposa) i cap a Sants (sí, aquest cop no hi ha avió), religiosament faig la renfe-cua (perdó! adif-cua) per comprar el bitllet cap a Figueres i som-hi.
Un cop a Figueres (18:30) començo a pedalejar (pels muntanyencs: vèrtex 180, la volta completa a l'Albera)... enganxo la ruta al poblet ben bonic de Rabós, gaudeixo de la posta de sol en pujada (abaix a la vall he deixat el monestir romànic de St Quirze de Colera), a les 21, just abans que es faci fosc arribo al refugi lliure del port de Banyuls (hi dormo sol!).

L'endemà bonic flanqueig ja a França amb vistes privilegiades de la costa per acabar baixant entre vinyes al mar a Cotlliure (què maco!) a esmorzar-hi (enciamada de cabell d'àngel ¿Mallorca?), segueixo per carretera fins a Sureda (ningú parla català, hem perdut la batalla i la guerra) on trobo la pista que després d'una pujada continuada de 1000 m de desnivell (Déu n’hi do) em porta a la carena del puig Neulós (vistes privilegiades de la baia de Roses).

Tot i ser les dues de la tarda el meu cul (no penseu malament) diu que ja no pot més, així que em quedo a la "Gîte d'étape" del coll de l'Ullat (després d'una dutxa sóc l'home més feliç del món –o quasi!- llegint al solet amb els Pirineus i el mar als meus peus).

Sopo un estofat de porc senglar, mmm (feia 30h que no menjava un plat calent!). Diumenge creu-ho altre cop a l'Empordà sempre sota la vigilància del Canigó (quins records!) encara nevat i vaig a parar al castell de Requesens (no el coneixeu!? Googlejeu, us ho dic de veritat, quines coses que tenim a la nostra terra i no coneixem!!). El visito, llàstima que per dins està buit, però l'edifici i les vistes s'ho valen, pujo altre cop a la btt (o més ben dit l'arrossego), aquest cop haig de pujar 300m de desnivell no ciclables (quina "gràcia"!), finalment surto a la carena i començo una baixada (esquitxada de dòlmens) llaaaaaarguíssima, d'aquelles que tant ens agraden als "biciclistes" (com diuen als pobles :-) ).

Tanco el cercle, porto un total d'uns 150 km (no n'hi ha prou!), truco a l'Elena i l'Eduard (viuen a la Jonquera) i els hi cau la visita, per fi conec a la Laura, ja camina! (prèviament pujo a una altra església romànica, Santa Llúcia, es tracta de fer desnivells i comprovo que molts dels amos de tot terrenys, quads, i motos són uns desgraciats que destrossen camins i paisatges)...La jonquera, dos mons paralels a un carrer de distància, francesos i camioners compren sense parar (en diumenge! qualsevol tipus de servei!) a peu de carretera mentre que un carrer més enllà prenem una clara al carrer i l'Etó fa gol dins el bar.

Sopo en un restaurant de camioners carn a la brasa, bravo!!He perdut la manxa (bomba de aire pels castellans!!!!), però decideixo arriscar-me, sense risc no hi ¿glòria?

Faig una travessa llarguíssima (amb desnivells prou tècnics) i preciosa: jonquera-l'estrada-agullana-darnius (casa pairal del pujolet)-pantà de boadella-maçanet de cabrenys-[baixadaespectacular fins a] st llorenç de la muga (hi heu d'anar, poblet emmurallat impressionant)-Terrades-Palau de Surroca-Llers-Figueres, buf!! Em "rento" en una font, dino un menú i torno a bcn amb tots els guiris que venen del museu Dalí.

Ahir, dia de descans. He decidit que haig de fer moltes més travesses d'aquest estil, perquè tot i que en Llach va cantar "el meu país és tan petit..." me n'adono que encara me'n falta molt per conèixer.

dimarts, 10 d’abril del 2007

London + Cambridge... restes de l'imperi

Finalment (i segons els anglesos) he visitat l'illa de la qual un bon dia es va separar el continent europeu (o el món!)... una cosa se'ls hi ha de reconèixer, el seu és l'únic imperi de veritat que ha existit al llarg de la història...

Per començar vol amb british (llegiu fins el vol de tornada!!!!) on degut a que la bombeta corresponent al meu seient estava fosa no vaig poder esquivar la conversa d'un matrimoni prejubilat extremeny-badaloní, 2 hores!!! Això sí, haig de reconèixer que molt interessant... havien voltat mig món i havien anat a buscar al Terradelles a França...

Un cop a Heathrow metro Picadilly (mind the gap!!!) i cap a casa del meu cosí i la seva xicota (amfitrions de putini, viuen la ciutat...), "difícil" trobar una casa en aquest coi de ciutat, ja que quan un arquitecte fa el plànol d'una l'aprofiten i aixequen tres carrers amb el mateix plànol.

L'endemà bicicletada per London: parcs, mercat de Portobello (colorit + turistada), monuments (espoliats i/o commemoratius), innombrables plaques "aquí visqué..." "aquí es descobrí..." ..., de casualitat el canvi de guàrdia a Buckingham (més músics que no pas guàrdia), soldadets d'aquests que no es poden moure mentre els turistes s'hi fan fotos, Big Ben (no me l'imaginava més gran, realment és gran), creuem el Tàmesis (que ells anomen Thames! això provocava que no m'entenguessin quan preguntava per ell)...

Parem a dinar a un pub, una pie que a dins tenia un estofat, i una real ale (no té gas, això està bé), primer contacte amb els preus anglesos (carai!)... i a un dels mercats ens ventilem un brownie que era l'enveja de tots els vianants... a la tarda vistes sobre la city i el modern "skyline" (el bcn-pirulo és més xulo), el tower bridge s'aixeca al nostre pas, passo pel parc de Greenwich (creu-ho a l'est del món segons els anglesos, bon punt per mirar London des de l'alçada), Cutty Sark, i arribo a les Thames Barriers (unes comportes molt bèsties que eviten que les marees entrin a la ciutat).

Aquest macro Thames path (com ells anomenen) permet fer-te una idea del tamany de la ciutat i del volum de mercaderies que movia l'imperi ja que el recorregut és ple dels docklands (els molls que feien servir).

A la tarda posta de sol al costat de la nòria (de fet des del museu Dalí) amb el sol caient sobre el parlament... oooohhhh, vaig dignar-me a fer una foto amb el mòbil... i després un aniversari a Wimbledon (tot sona familiar en aquesta ciutat!)

Diumenge patejo una mica i m'arribo al museu V&A (ple de coses robades dignes de veure... m'imagino que a l'igual que els altres grans museus és gratuït perquè se'ls hi cau la cara de vergonya de cobrar per coses que realment no són seves) i al sortir em passo (junt amb tota la canalla de Londres) per la secció de dinosaures del natural history museum...

Per refer-me els meus amfitrions em porten a fer un aperitiu (aprofitant el solet indecent que va fer tots els dies a diferència d'aquí a Catalunya :-p) al costat del Tàmesis, moooolt bé!

A la tarda per primer cop a la meva vida pujo de paquet a una moto (buf!!!) però molt bé, ens plantem al centre en 15 min, passejem mercats, Picadilly square, Chinatown, passem per un pub de gais on una boja de la vida era l'atracció més sol·licitada de Londres, ... i finalment sopem pop a la gallega cuinat per mon cosí (treeeemendu!!!!)

L'endemà faig la gran patejada combinada amb transport públic: Harrods i Fortnum & Mason's tenen tots els articles de luxe que us pugueu imaginar, infinitat de galeries, botigues de luxe, cases de subastes, visita ràpida al british (només "partenon"), passejada per la zona judicial (entro al palau de justícia i miro un parell de judicis amb les corresponents perruques), museu de London (sabíeu que es va cremar 4/5 parts de Londres al 1666? Sembla qeu n'estiguin orgullosos), Temple i la City (combinació d'història i d'edificis moderns)... finalment sopem a un japonès (serà que són baixets i mengen poc, ens quedem amb gana).

L'endemà al matí tren i cap a Cambridge... allí m'espera l'altre gran amfitrió (el Josep) que em porta cap el seu college... heu vist Harry Potter? Doncs us podeu fer una idea de com és Cambridge... edificis antics, claustres i capelles, menjadors senyorials, gespes magnífiques, un lloc amb encant que val la pena veure... hi passo un parell de dies.

Per no allargar... quan torno a London prenc el big breakfast en un bareto on tothom treballa a la construcció menys jo q vaig amb la routard a la vista (beans, bacon, salsitxes, ous ferrats i dic no ales patates... surto rodolant)... passejo per digerir fins l'hora del vol...

Però no s'acaba aquí! Quan estem a meitat de camí sobrevolant França el pilot diu q se li ha encès una llumeta que indica que un motor no va i que tornem a London, ooooooeeeeee!!!! Molta emergència no devia ser perquè no vam baixar a França... total, aterrem amb tot de cotxes de bombers seguint-nos... i dues hores més tard per fi volem amb un altre avió...

Bé... ara tornem a la crua realitat...

dissabte, 17 de març del 2007

Pineda de Mar - Montnegre

Informació:
Ruta al Palau Robert
Per fer la ruta sencera és recomanable el mapa cartogràfic.
Mapa del Parc (diba)

Indicacions:
Amb tren es pot anar fina a Pineda de Mar, llavors cal seguir les indicacions de la ruta del Palau Robert.

Comentaris:
Ruta que convina els contrastos del litoral i les muntanyes, no tota ella és maca ja que hi ha trams que creuen urbanitzacions, però en general és força tranquil·la.

dimarts, 6 de març del 2007

Una altra creu al món... Berlín

Berlín és diferent al que m'esperava. Tothom quan sent el nom d'una de les ciutats històriques d'Europa creu q hi trobarà centenars d'edificis que demostrin el pas dels segles... però dues guerres mundials s'han encarregat que aquest no sigui el cas de Berlín... en canvi, el que s'hi veu són grans explanades en construcció, edificis moderns, gratacels de vidre...

Per començar xocolata amb xurros a l'Hospitalet i a volar amb clickair (quina por!)... arribem (el Marcos i jo) a l'hotel del Berlín est (per fer-ho diferent) i mengem un shawarma pel barri (més barats que a bcn!), això sí, abans ja ens hem trobat tota mena de gent vestida amb mil modes diferents i que estranyament no se n'enriuen els uns dels d'altres (nosaltres sí d'ells, evidentment)... les perruqueries no paren mai de treballar, no m'estranya! Cabells amb punxa, com corones, vermells,blaus elèctrics...
Comencem la ruta estàndard pel Berlín oest, galeries noves, carrers reconstruïts, la catedral bombardejada... la pluja i el fred (tot i el canvi climàtic!!) ens fa pujar a autobusos i apa, a donar voltes amb japonesos (ningú ens podia confondre amb ells perquè cap dels dos duia càmera, ja ho sabeu, si voleu fotos les busqueu a google...)

L'endemà (després del cafè aigualit, per què els "europeus" no saben preparar bé el cafè?) anem al "corte inglés" de Berlín (ka-de-we)... luxe i exquisideses (hi trobem pernil!)... seguim amb les visites estàndards, parc del zoològic, ambaixades, la columna triomfal (on veiem els primers forats de bala i metralla i hi pugem per veure "tot" Berlín), parlament amb la cúpula de vidre (on morim de fred fent la"quadriculadament alemanya" cua) i porta de Brandeburg (no és per a tant).
Després de dinar tornem a la "calidesa" dels autobusos i els japonesos...

Un altre palau (amanit amb una cervesa) i ja que feia poc que havia acabat de llegir “contact” vam anar a veure l'estadi olímpic (punt de partida del llibre)... fotos del 36 i borratxos de les dues aficions del partit que tot just havia acabat (vam comprovar que l'esport nacional és amb diferència transportar i engolir ampolles de cervesa... tot i que moltes alemanyes són de bon veure... no ho entenc...)
L'endemà visitem el Pergamon (un altre país espoliador)... i demostra perquè els dolents a les pelis d'Indiana Jones són els arqueòlegs alemanys... això sí, no us el perdeu si hi aneu... i finalment amb la Irene anem a visitar un dels mercats de segona mà a l'est (curiós... tot i q no hi vam trobar tots els productes que “good bye lenin” ha posat de moda per Berlín)... a la tarda matem els temes que ens faltaven, un mega-monument soviètic en un dels parcs i el "checkpoint charlie" (pas fronterer entre els dos berlins durant la guerra freda... amb un munt de fotos i explicacions que et fan pensar en la imbecil·litat de la nostra raça, cosa q vam corroborar l'endemà al veure els fragments de mur que han deixat en peu).

En definitiva, visita molt estàndard d'una ciutat que et fa pensar molt en les barbàries que s'han comés... això sí, a diferència d'altres països (que no anomenaré) dóna la sensació que els alemanys han aprés la lliçó...

Propera destinació... London

dijous, 1 de febrer del 2007

París sempre serà París

Després de cinc dies aventurers torno a tocar de peus a terra (mai millor dit), i atenció al que diré perquè no ho penso repetir i ho negaré davant de qualsevol advocat, haig de reconèixer que París és la ciutat més "harmoniosa/maca" que existeix (supera Bcn, quin mal!), però els francesos al llarg dels segles han sabut on ficar cada pedra destinada a construir la ciutat.

Tot va començar a Amsterdam, suposo q vam tenir sort amb el temps (ja se sap, el canvi climàtic), però tot i així jo sóc mediterrani, que voleu que us digui... la ciutat? Boniqueta, els canals? Humits, les putes? Xocant al començament i sense més després, els coffe shops? Turistada que s'ha de fer, les flors? Curiós el mercat flotant, no és d'estranyar q les apreciïn tant perquè és l'única taca de color sota la foscor dels núvols, el més recomanable? Els eecafe (equivalent als nostres cafès de tota la vida on fan dinarets arreglats i casolans), a sí! Museu Van Gogh? Molt bé, sort q es va suïcidar perquè hi ha quadres per donar i per vendre, però evidentment val la pena.

Dilluns bcn i dimarts tornem a l'avió –viatges ingenico s'enrotllen, cada vegada q pujo a l'avió per "feina" em ve al cap la cançó de l'orquestra mondragón-.
Matí passejant pel cuartier 1 i 2, a la tarda "reunió", enllestim rapidet i hotel... estava cansat i vaig estar a punt de no sortir, però... vaig sortir a sopar i la vaig clavar, vaig descobrir el mesón David de París (preneu nota "chartier" 7, Boulevard du Montmatre, ja m'ho agraireu convidant-me a sopar) local parisenc de començaments de segle, cambrers com els d'abans, menjar copiós i barat (sopa, carn a la brasa, postres, ½ ampolla de vi = 17€), que més es pot demanar! Per una altra cosa al Moulin Rouge.
Estava tan content amb la panxa plena q vaig dedicar-me a pujar a autobusos per a veure la ciutat de nit (ingenico paga la paris-visite).

Dimarts matí reunió maratoniana, després del dinar només em quedaven 3 horetes per fer turisme. Tocava el museu Orsay (última GRAN atracció que em faltava). Me n'hi vaig amb autobús per barris on encara no havia passat, punyeta! Tot està ben parit! El museu/antiga estació... ara entenc perquè tots m'havíeu dit que era millor que el Louvre, cooooollons!!!!!Els impressionistes impressionen de veritat (perdó per la broma fàcil), la maqueta de l'edifici de l'òpera reqtespectacular, Rodin és Rodin, i la porta de l'infern sembla q t'hagi d'absorbir i dur-t'hi.

Només passejant per la vora del Sena anant a buscar el RER es passen per tantes galeries amb obres valuoses que moltes ciutats del món en tots els seus museus no deuen tenir ni una quarta part d'allò. Abans d'agafar el RER la notre dame il·luminada, el canal reflectint la llum dels palaus...

No he vist totes les ciutats del món però cap es pot dissenyar millor que aquesta... això sí, visca les rambles! visca la platja! visca el solet! I visca Catalunya! Per cert, nosaltres tenim millors restaurants ;) i millor modernisme.