Bòsnia i Hercegovina, de les olimpíades al genocidi

Estades a Bòsnia i Hercegovina organitzades per Trenkalòs

[Descàrrega del pdf]

L'any 1992 a Barcelona s'hi celebraven les olimpíades. L'any 1992 a l'actual Bòsnia i Hercegovina (BiH) hi començava un genocidi.

Jo era jove i no entenia tota la realitat, però recordo imatges esfereïdores, i recordo la impotència de la inacció davant la barbàrie. Qui m'havia de dir que 20 anys més tard ajudaria a enterrar un d'aquells morts, o que parlaria amb el general que impedí la caiguda de Sarajevo en mans dels Serbis, o que compartiria taula amb homes que van matar defensant-se, o que m'invitarien a kafa dones violades, o que caminaria amb un supervivent de Srebrenica¹.

Les taques de la destrucció que encara hi resten fan adonar-se de la dimensió del desastre. Cal un viatge com aquest per entendre moltes coses, especialment la que ens digué un dels ex-combatents: la guerra només la pot entendre el qui l'ha viscuda.

Gràcies a Trenkalòs he tingut l'oportunitat d'aprendre part de la història recent d'Europa i de la seva feina de cooperació per a lluitar contra els objectius militars del genocidi, portant una mica d'esperança on no n'hi havia.

02-07-2012

Sortim de Barcelona “ben d'hora ben d'hora” per després de 1500 quilòmetres arribar al bonic poble de Kransjka Gora (Eslovènia), rodejat de muntanyes escarpades i il·luminades per la lluna plena.

Hem creuat França i Itàlia per autopista, només aturant-nos per l'essencial. Durant el viatge ens intercanviem de cotxe per poder parlar tots amb tothom i deixar converses a mitges. De moment som nou, la resta s'afegirà amb avió ja a BiH.

Decidim que no tenim temps de visitar Mónaco per a jugar i practicar per si l'Eurovegas finalment ve al Delta.

En arribar, no hem arreglat el món, però quasi! I això sí, ara ja ens coneixem una mica millor.

03-07-2012

Dia de descans per a carregar les piles, el que vindrà serà dur. Ens endinsem al parc nacional del Triglav, presidit per la magnànima paret del Triglav, qui pogués perdre's uns dies dins d'aquesta bellesa!

En el monument als Partizans, en aquest paratge lluitaren en la 2a Guerra Mundial, en Jordi fa la primera xerrada sobre com va conèixer aquella zona de l'antiga Iugoslàvia: per l'escalada, és clar.

No tenim temps d'arribar a la vall on queden canons de la 1a Guerra Mundial, qui els anirà a treure?

Amagat entre la vegetació trobem un roc equipat que el pugem per a turistejar. Més tard rodegem l'encisadora cascada de Slap Pericnik. Al coll de Vršič caminem vint minuts per a gaudir d'unes vistes privilegiades sobre la gran paret de Prisanjik. Baixem per la carretera fins a la capella ortodoxa que recorda als més de 100 esclaus russos que van morir fent treballs forçats per a la construcció de la carretera degut a una allau.

Els més atrevits ens banyem en un llac alpí, estem als Alps Julians. Després anem al gegantí salt de trampolí hivernal de Planica, on tres portem a terme una ascensió ràpida per a viure, ni que sigui una miqueta, les sensacions dels bojos insensats que salten des d'aquí.

Acabem el dia amb un sopar vegà, tot i que algú s'hi resisteix, i una passejada ben tranquil·la i agradable.

04-07-2012

Marxem cap a Bòsnia. Creuem Eslovènia i després Croàcia. A Croàcia anem veient mostres de la guerra, difícils de detectar per a ulls no experts: moltes cases velles tenen sostres nous, les havien incendiat o bombardejat amb morters.

No arribarem a dos dels llocs on la guerra entre Sèrbia i Croàcia va ser més acarnissada: Osijek i Vukovar, ciutats importants on hi vivien força serbis, i Omarska, un camp de concentració a Croàcia. Mentrestant a Barcelona es preparaven les olimpíades.

A Bòsnia entrem per Slavonski Brod. Creuem el riu Sava per un dels ponts reconstruïts, durant la guerra els van destruir tots. Res a veure amb els primers combois del Jordi: hores esperant per passar utilitzant vaixells de càrrega o a través del pont militar que l'exercit dels Estats Units construí per abastir Bòsnia, amb l'exèrcit controlant.

La duana bosniana res té a veure amb la croata, l'aspecte és depriment. Comencem a creuar cases amb les façanes foradades per les bales, restes de cases que mai seran reconstruïdes, cases reconstruïdes pobrament, terrenys que porten 20 anys minats i que ja no seran llaurats per por a les mines antipersones, cases cremades i amb la signatura de la creu Sèrbia.

Són les primeres restes d'un genocidi i la corresponent neteja ètnica. Hem entrat per la República Srpska, zona pro-Sèrbia. Conduïm uns 50 km de ruta calcada. Les esglésies ortodoxes són les úniques construccions que del cert estan restaurades. Allà on no arriba el seny hi arriba el fanatisme.

Quan agafem alçada veiem en totes les direccions de l'horitzó cases derruïdes. No hi ha dubte, tot i que els tractats de Dayton amb els que es posà fi a la guerra emparen la tornada dels musulmans i croats a la seva casa ningú s'atreveix en aquestes condicions: envoltats de població pro-Sèrbia i destrucció que recorda una realitat que volen oblidar. No hi ha gaires mostres d'activitat econòmica, i molt menys d'espai on realitzar activitats col·lectives.

Ens creuem a caminants que anualment marxen durant dies per arribar a Srebrenica i retre homenatge així a les víctimes de la pitjor atrocitat d'aquella guerra.

Arribem al camp de Mihatovići, és el camp de refugiats més gran que es construí a Bòsnia. Un munt de cases iguals dividides en quatre apartaments, dos per planta. Actualment hi viu una mini-família per apartament, però a l'any 1996 quan es construí hi malvivien dues o tres famílies. L'aigua potable cal anar a buscar-la a 1 quilòmetre. Els carrers són de terra. Els cables elèctrics es troben en estat precari. A l'hivern la brossa es recull mensualment.

Hi ha gent fumant mirant la novetat dels dos cotxes entrant. Immediatament una de les famílies fa honor a l'hospitalitat bosniana i ens rep amb una tassa de kafa, el seu cafè. Seiem en una rotllana i parlem. Jo només parlo amb un noi de 23 anys que parla anglès, un noi espavilat, en Nusret, amb ganes de practicar l'anglès que ha après utilitzant internet.

M'explica que el jovent ha perdut l'esperança en poder treballar aquí. La seva família, ell i sa mare, són els qui ens acullen a la Carola i a mi. Hem tingut sort perquè podrem parlar i entendre'ns.

Fa una calor asfixiant i ens comenta que hi ha un llac a 10 minuts caminant. Hi anem, és un paratge inconnex, aïllat de l'entorn depriment per un bosc, pau enmig de la incoherència. Ens acompanya la família de la seva germana que no s'acaben de creure la meva edat, aquí tothom aparenta més anys dels que té.

Entrem a la casa descalçant-nos, serà la tònica del viatge. Sopem i haig de deixar de ser vegà per uns dies. Cuina diferent però deliciosa, no haurien d'aprendre totes les cultures de les altres?

Acabem el dia a la fresca en una gran rotllana de germanor. La nit és calorosa.

05-07-2012

El sol il·lumina l'habitació abans de les sis. Hem dormit a les seves habitacions i ells dos al sofà, massa hospitalitat! L'esmorzar és contundent, de cullera i forquilla.

Després ens ensenyen fotos de la seva família, dels vius, el pare i marit és una de les víctimes del genocidi.

Al cap d'una estona el Jordi ens fa una xerrada dins d'una d'aquestes construccions suposadament temporals que construí el govern holandès: Als inicis del camp, on ara hi ha una família n'hi havien tres, calia fer torns per a dormir, quan esperaves calia fer-ho dret per la manca d'espai, les tensions per l'estrès de sobreviure al genocidi i a les violacions sumat a la difícil convivència en aquestes condicions acabaren provocant un gran nombre de malalts mentals que mai es recuperaran. Viure en aquest lloc tèrbol i sense esperança des del 1996 no pot crear res bo per aquesta societat, com a molt alguns petits detalls d'humanitat de tant en tant. Una preocupació d'aquests desplaçats és que aquest any l'alcalde de Srebrenica serà un serbi que nega el genocidi. Mentrestant la resta d'Europa dóna l'esquena i només es preocupa de realitats fictícies que es poden esvair en un instant per la venda d'unes accions. Quan Trenkalòs va arribar aquí, eren tantes les organitzacions que havien incomplert les seves promeses que la seva feina principal fou guanyar-se la confiança dels refugiats per a després poder treballar amb aquells que tenien més possibilitats de sortir-se'n, i així començar un procés de recuperació.

Tornem amb la família i junts mirem els videoclips de la Trenkaband. Ells els han mirat diverses vegades tot i no entendre el català. Se'ls hi enfosqueix la cara però agraeixen que encara hi ha gent que els recorda.

Organitzem una xocolatada per a distreure una estona als nens, i tot seguit fem el darrer àpat amb la nostra família d'un dia.

Marxem mig tristos cap a Sarajevo, som conscients de la realitat en què deixem a aquesta gent.

El camí torna a ser una carretera amb façanes foradades i cases derruïdes. Creuem senyals que indiquen que hi ha mines antipersones a peu de carretera, i zones amb cintes que indiquen que es treballa en el desminatge.

Ascendim el darrer coll que ens porta a Sarajevo. Totes les cases són reconstruïdes. Finalment, al fons, divisem la ciutat olímpica, envoltada de muntanyes en territori pro-serbi des d'on s'orquestrà el setge més llarg a una gran ciutat en la història militar moderna. Mentre descendim rodegem un dels cementiris que mostra la vergonya de la suposada gran Europa.

Un cop a l'alberg toca la xerrada d'acollida a Sarajevo, quanta tristesa! També passegem. És una ciutat reconstruïda parcialment: els edificis més malmesos es reconstruïren, els altres tan sols s'apedaçaren, per tant, 20 anys més tard és fàcil veure arreu les empremtes de les municions. Passem per edificis que ocuparen els franc tiradors, quina espècie tan imbècil la humana! Einstein digué: “només sé del cert de dues coses infinites, l'univers i l'estupidesa humana, i de la primera no n'estic segur”.

06-07-2012

Al començar el dia assistim a la primera xerrada. L'Ervin Tokic ens fa una introducció de la vida política del país.

El Govern és de rotació, on tres partits religiosos més que preocupar-se del què poden fer es preocupen de què els altres no facin. A més, existeix la República Srpska que s'autoexclou, on s'ha dut a terme una neteja ètnica i que es governa de forma diferent.

Així doncs, la gent està desencantada amb la política, com en tants altres llocs. Les dones estan més preparades que els homes, i són més responsables, potser per això se'n veuen més treballant que no pas homes. Molta gent camina amb la mirada perduda, són irrecuperables.

És un país on la constitució l'ha redactat un grup d'experts internacionals, però aquesta ha estat duta a judici i caldrà canviar-la ja que vulnera els Drets Humans a tota persona que no es consideri ni musulmana, ni catòlica ni ortodoxa.

Després ens visita el qui fou el director de la biblioteca nacional de Sarejevo entre els anys 1993 i 2005, el Dr. Enes Kujundzic, un intel·lectual de Bòsnia. És un home interessant, intenta transmetre esperança però a la vegada se'l veu cansat d'aquesta lluita contra la intransigència humana.

La biblioteca fou cremada el 1992, un acte dut a terme per ignorants que en planificar el genocidi no van oblidar el valor de la cultura i la tradició de l'altre. Ens explica la seva lluita per a la reconstrucció no tan sols de l'edifici sinó també, i sobretot, del contingut. Incideix en la seva perspectiva de l'època de postguerra, en com les organitzacions tant governamentals com ONGs parlen de Drets Humans però no de cultura (en 20 anys cap d'aquestes organitzacions ha creat una sola biblioteca a BiH).

La cultura també es troba segregada en aquest país. A la República Srpska en tenen una visió etnocèntrica, ells són el centre i entre altres es nega el genocidi. Tot el contrari que l'imperi austre-hungarés que en arribar a aquesta Terra creà edificis públics imitant l'estil dels llocs on la població mantenia similituds amb els de la població local, és a dir, la musulmana. Per tant, l'edifici de la biblioteca és pseudo-morisc. De fet, aquest era l'estil bosnià d'arquitectura, que incloïa l'esperit del país i la seva naturalesa.

La seva experiència és que BiH té uns valors culturals i ambientals que la fan un país diferent dels països que l'envolten.

Amb la pèrdua de la biblioteca també es perdé una manera de treballar. Ens explica com s'està perdent la visió humanista dels estudis, i que les institucions només es preocupen de l'educació formal.

Proposa projectes que per a ell tindrien sentit: analitzar l'estat de les biblioteques i ajudar-les. Considera que per a la creació d'una classe mitjana a les zones rurals hi calen serveis culturals. Pel que fa als intel·lectuals considera que estan desorganitzats, per tant la seva veu no s'escolta ni a nivell local ni internacional. Cal revisar els tractats internacionals referents a la cultura, molts d'ells tenen més de 50 anys i no incorporen la paraula moral, imprescindible ja que aquests tenen conseqüències en les relacions entre les persones, les organitzacions, i els països.

Creu que existeix un vincle entre la felicitat i la moral, pot ser feliç un immoral? La història parla més de persones mortes que de llibres cremats, però en aquest cas hi ha qui creu que la destrucció d'aquest temple de la cultura era part de la solució final.

Després d'aquesta xerrada anem a buscar el tramvia. Són aparells vells que diverses ciutats han regalat quan han renovat la seva flota.

Conviuen edificis nous de vidre amb edificis que intenten amagar sense massa èxit les ferides de bales, metralla i obusos, i amb altres edificis que són absolutament inservibles.

Baixem a Nedjarici, un dels fronts de la guerra. Observem alguna de les restes de la línia defensa, és difícil imaginar-se la vida en un punt com aquest durant mesos, essent bombardejat i quasi sense aliments, impensable la capacitat de resistència humana. Fem una xerrada sobre la dificultat de la reconstrucció: si tens diners per arreglar només uns quants pisos d'un edifici, quins esculls? Sota quins criteris? Com saps que no l'abandonaran i que ajudes a qui en traurà més profit? Com evites que l'aigua de la pluja no faci malbé el teu pis si el de sobre no té parets ni finestres? Hi ha molta gent que encara ocupa un pis que trobà buit i viuen sabent que un dia els poden fer fora, qui invertirà en la millora de les seves no-propietats sota aquestes condicions?

Sembla que només els prínceps dels petrodòlars puguin crear noves mesquites esplendoroses. Igual que els temples ortodoxos aquests temples són els més luxosos, s'estan allunyant els Balcans novament de la pau?

Tornem pensatius i cadascú fa la seva per anar assimilant tota la realitat que anem coneixent.

A la tarda ens dividim en tres grups per parlar de forma rotativa amb coneixedors de tres aspectes de BiH: economia (Igor Gavran), la vida durant el setge a Sarajevo (Amar Karapus) i la situació política abans de l'esclat de la guerra (Alfredo Sasso).

Són xerrades interessants. L'exposició sobre el setge a Sarajevo té tot d'objectes donats pels supervivents, molts artesanals, i que inclouen les armes casolanes que produïren per defensar-se contra l'armament del quart exèrcit més potent d'Europa en aquell moment. Explica que l'objectiu de la gent durant el setge senzillament va ser sobreviure, nens com ell moriren, però el fet més especial era la relació que es creava entre la gent, quelcom que cap xarxa social del món digital pot crear. El més dolent, s'intenta oblidar.

La xerrada sobre les condicions polítiques després de la mort de Tito, el carismàtic líder comunista, odiat per uns i estimat pels altres, que mantingué Iugoslàvia unida durant anys, mostra els despropòsits d'un Govern que no sabé crear ponts de diàleg entre la gent i les cultures. Determinats sectors dirigiren el poder atorgat per a obtenir-ne més. Les diferències econòmiques entre repúbliques, riques i pobres, els casos de corrupció, i la inflació descontrolada foren arguments manipulables per a què els més incendiaris dirigissin discursos en clau racista.

Molts despropòsits provocaren que un país amb la ciutat que l'any 1984 organitzà els jocs olímpics d'hivern, i que l'any 1990 començà les negociacions per a entrar a la UE acabés patint diverses guerres internes i una neteja ètnica.

Un factor molt important per a què els qui foren veïns un dia l'endemà s'odiessin fou la manipulació que determinats mitjans de comunicació feren de la realitat: mostraren imatges falses de musulmans atacant pobles serbis. Què potser no tenim problemes semblants a molts països? Quan aturarem aquesta forma de crear odi?

Finalment la xerrada d'economia, realitzada per un funcionari de la cambra de comerç exterior de BiH ens mostra la ingovernabilitat del país: no aprofiten l'única sortida al mar que tenen, encarint així les importacions i penalitzant les exportacions, no reclamen l'altre port que els acords de Dayton els atorgava, pateixen nombrosos casos de corrupció (inclosos els que la República Srpska crea per a beneficiar Sèrbia), existeix molta economia submergida, les remeses suposen un 10% del PIB, la meitat del pressupost gastat del 2011 es va fer de forma no transparent segons la UE. La indústria encara es troba a un rendiment molt inferior al quin hi havia abans de la guerra, això fa que siguin sobirans en energia elèctrica, tot i que bona part d'aquesta s'obté de tèrmiques que utilitzen processos altament contaminants. També existeix un problema amb la desforestació, especialment la il·legal, per a la comercialització de la fusta, això sí, els altres països europeus estan disposats a comprar fusta il·legal barata.

Al vespre, per descansar de tot plegat anem al bell vell centre de Sarajevo, tot i que òbviament reformat. Hi prenc la primera pita d'espinacs.

07-07-2012

Avui dia de turisme a Mostar. És un viatge llarg amb tren, bé, és curt en distància però es triguen 3 hores. S'hi veuen més ferides de la guerra, aquest cop degudes especialment als croats, però senzillament fem el turista: fotos al pont reconstruït al qual 500 anys d'història no li feren res i aquesta barbàrie destruí, ens banyem al glaçat riu Neretva per a sufocar la calor excessiva, i mengem un dinar bosnià força barat.

Tornem a Sarajevo. El viatge ens serveix per adonar-nos de com de difícil és realitzar un projecte de cooperació confiant en els serveis disponibles en un país com aquest.

Finalment sopem a la terrassa d'un restaurant vora el riu Miljacka, per fi es nota una mica d'aire fresquet. A nivell d'alimentació avui he pogut ser vegà.

08-07-2012

Avui és un dia increïble, ens fa de guia Jovan Divjak, el sots-cap de l'exèrcit bosnià que es va encarregar de la defensa de Sarajevo, un general serbi que desertà de l'exèrcit iugoslau perquè veié la barbàrie que planificà el govern serbi i s'enfrontà a un consell de guerra. Entrà a la ciutat ja assetjada i es convertí en el sots-cap de l'exèrcit per a la defensa de BiH. Per entrar-hi, entre altres, va trigar 3 hores sota el trets dels franctiradors per a creuar uns 800 metres en la zona de l'aeroport.

És un home gran, calmat, però que transmet autoritat quan es necessita. Segurament és l'home que ha jugat un paper més important a la història mundial que jo mai coneixeré, se'm posa la pell de gallina.

Primer ens explica l'organització que va fundar l'any 1994 i que és el seu projecte actual, OGBH, una fundació per ajudar especialment en els estudis als nens orfes de la guerra, i com que ja no queden nens en primària ara també ajuda als nens desfavorits, especialment als del poble Roma. Una persona íntegra ho és sempre, tant en temps de guerra com de pau.

Aquesta entitat ha de treballar tant amb els nens com amb les mares per a superar xocs post-traumàtics, així doncs no tan sols va evitar morts sinó que ha retornat esperança als supervivents. Vénen tres dels joves que han rebut escolarització gràcies a OGBH, ens expliquen la seva experiència en l'organització de la qual ara són voluntaris, per què a casa nostra hi ha tants pocs voluntaris i els qui ho són es consideren uns pringats mentre que els qui cursen un MBA són fabulosos?

Li regala al Jordi el llibre dedicat que ha escrit en referència a la recent detenció a Viena, on se l'acusà falsament d'haver ordenat els trets contra uns soldats hostatges serbis. Li agraeix tant el suport mostrat durant la detenció com el suport als bosnians durant tants anys.

Finalment arriba el moment més increïble, el general ens fa de guia a través del front de combat. Primer ens aturem en un cementiri jueu situat en un dels turons que dominen la ciutat. Des d'aquest mirador amb làpides ferides pels impactes de metralla i que un dia va ser un dels tants llocs des d'on es disparava per matar a civils comença la seva explicació.

Mentre parla m'imagino que sóc un franctirador, què ha de passar per la ment d'una persona per a disparar covardament contra una altra com si es tractés d'un videojoc?

Les dues primeres víctimes a Sarajevo van ser dues noies, una sèrbia i una bosniana que reclamaven una transició pacífica cap a la independència de BiH que Europa ja havia avalat. La resposta foren trets de franctiradors des de dins de la seu del partit de Milošević.

Els primers objectius militars foren les torres de comunicació per a evitar transmetre la realitat al món, els següents foren els subministraments d'aigua i llum.

Anem a un altre mirador excel·lent de la ciutat, per les coses bones i les dolentes. És una fortificació de l'exèrcit austre-hongarès edificada el 1812, Zute Tabije.

Des d'aquí veiem la fàbrica de cervesa sota la qual es trobava l'única font d'aigua de la ciutat, prop de la línia de foc, tothom havia de venir-hi. El desgast psicològic de la població vivint durant tres anys en aquesta situació havia de ser immens.

Baixant d'aquest mirador tinc l'oportunitat de llençar-li unes quantes preguntes al general: com sabien des de la ciutat les forces dels assetjadors en cada punt? Pel tipus de projectils en cada punt ja que òbviament coneixia a la perfecció l'exèrcit iugoslau; va témer per la caiguda de la ciutat en algun moment? No, no tenien prou gent, per a ocupar una ciutat calen el triple d'atacants que de defensors; aleshores, què pretenien els atacants si sabien que no podien conquerir la ciutat? Una entrega de la ciutat amb rendició per desgast per annexar la ciutat al territori serbi.

Després anem al museu de l'entrada del túnel que van construir durant set mesos un cop començà el setge. Es va començar a cavar des dels dos costats, del barri de Dobrinja a Sarajevo fins a Butmir, tot i que al costat de Butmir no es disposava d'eines automàtiques. Aquest túnel creuava per sota la pista de l'aeroport més de 700 metres de longitud i va permetre introduir armament lleuger i menjar a la ciutat. Els qui el creuaven havien de fer-ho inclinats i amb carregament a l'esquena. Les bombes d'aigua treballaven contínuament per a extreure aigua, tot i així hi havia punts on l'aigua passava dels genolls.

Molts dels soldats que creuaven el túnel per defensar una posició mai van tornar. Tot i així aquest túnel fou un petit tros d'esperança dins de la barbàrie. L'ONU va declarar l'embargament d'armes, però va oblidar que Sèrbia disposava d'un exèrcit amb armament pesat i BiH només disposava d'armament lleuger, per tant més que de guerra caldria parlar de massacre.

Parlo amb un dels nois que ens acompanya i m'explica que son germà morí uns anys després de la fi de la guerra degut a un tumor. Durant el setge la gent havia de cultivar en qualsevol lloc, però com que els serbis utilitzaven munició tòxica prohibida pels tractats internacionals aquestes contaminaren molts terrenys. Em recorda els actes recents de l'exèrcit d'Israel en contra els palestins amb fòsfor.

Ens acomiadem del general Divjak, si tots els exèrcits tinguessin militars com ell estic convençut que la pau seria més propera. Abans de marxar, però, vol verbalitzar la gratitud i respecte a les dones de Sarajevo, ja que elles foren les qui mantingueren viva l'esperança d'un demà.

Meditant sobre aquest recorregut pel front de combat, la terra de ningú, i les ferides encara obertes en molts edificis ens dirigim cap a Sahbegovici. És una de les grans obres del Jordi i Trenkalòs. Un poble que havia estat dinamitat a la zona Srpska i s'ha reconstruït, s'ha habitat altre cop amb alguns dels seus habitants originals, i el més increïble, de mica en mica es refà la convivència amb els serbis.

La història del poble posa la pell de gallina. Un serbi va venir el dia abans de l'atac per avisar que escapessin tots els habitants perquè l'endemà es cometria un genocidi. Per què va avisar? Perquè a la 2a Guerra Mundial un habitant d'aquest poble va salvar la vida del seu pare quan ja esperava a la presó el seu afusellament, ja que els dos eren amics d'infància però la guerra els havia separat.

A aquest poble no volia tornar-hi ningú, però la tossuderia d'uns catalans ha dut a disposar enmig d'aquell paratge que conté tanta sang d'un racó increïblement preciós. Les abraçades vers els qui repeteixen estada són una mostra del llaç establert entre les persones d'un poble i les persones d'una organització que pel destí mai no haurien hagut de conèixer-se.

Tornem a prendre els kafa, tornem a seure al lloc dels amfitrions, tornen a aparèixer somriures que de vegades es trenquen per un record inesborrable que no hauria d'existir. Comparteixo taula amb homes que han estat atrinxerats quatre anys, que han sobreviscut tot i que potser no ho volien, que han vist com seguien disparant al cos mort d'un company. També hi ha dones violades per soldats, com tornar la dignitat a aquesta gent? Potser no es pot, per tant, per què permetem que segueixi passant a altres llocs del món?

L'Anna i jo anem a una família que ens ofereixen el que tenen. Potser ells no soparan, però no és possible compartir, ells miren i se senten orgullosos. És cert que els diners que aportem per dormir aquí els hi són molt útils per tirar endavant, però de ben segur que és més útil el que els hi aportem sabent que encara hi ha gent que recorda la barbàrie que els va tocar viure.

Ens reunim a la “casa de fusta”, la casa que Trenkalòs reconstruí per a qui tants cops els havia ajudat a creuar l'ajuda per la frontera. Gràcies a ell saberen de l'existència d'un poble arrasat on la gent no gosava tornar-hi. Tota la part de fusta de la casa la construí un valent que tingué el valor de tornar al seu poble sol perquè no sabia o no volia viure en un altre lloc.

Fem una sessió de meditació per anar assentant el viscut, i conèixer una mica millor algunes de les tasques dutes a terme per Trenkalòs en aquest paratge tan idíl·lic.

Quan baixem ens relaxem una estona i tasto un gotet de ràkia, un licor ben fort però que potser de vegades és necessari.

09-07-2012

Avui és un despertar més tranquil. La família ens espera amb un bon esmorzar, però seguim sense menjar junts.

Quan ens reunim passegem pel poble i saludem a la gent, és emocionant la calorosa salutació que li dediquen al Jordi.

Totes les famílies volen convidar-nos a kafa, ens dividim. Entrem a la casa d'un home alt, morè, fort, és en Nedim. Va lluitar durant quatre anys al front, després d'aquesta experiència la vida és diferent. Parla anglès, és l'única persona adulta que el parla. Ara es dedica ales abelles i a les ovelles. Ens diu que es nota el canvia climàtic i que cada cop el clima és més extrem, aquest hivern se li han mort quasi totes les abelles perquè es va assolir -40ºC.

Per dins la casa es troba desendreçada, plena d'objectes inconnexos: panells de mel, ulleres trencades, algun llibre, ...

Tornem cadascú amb la seva família. Altre cop el menjar ens espera a la taula, molt bo i vegetarià. Fem una altra sessió de relaxació a la “casa de fusta”, l'aprofito per posar al dia aquesta crònica.

Ens assabentem que el comboi dels camions que transporta els taüts arriba a Potočari a les quatre, per tant ja hi podem anar perquè no trobarem la carretera tallada.

A Bratunac altre cop ens rep una família amb la taula parada, és molt curiosa aquesta experiència de ser rebut sempre amb menjar. Finalment dormim apilats en una altra casa.

10-07-2012

S'acosta el dia més dur. Després de l'esmorzar caminem una hora per la muntanya per a trobar el poble on havia nascut en Rasid. Quan hi arribem ens ho ha de dir, no el distingim degut a la destrucció. Totes les cases van ser dinamitades i la vegetació s'ha cruspit les restes. Ens asseiem i comença a explicar la seva història:

Ell és un dels pocs que el juliol de 1995 va aconseguir escapar-se a través de les muntanyes des de Srebrenica fins a Tuzla. Van ser set dies de travessa on molts dels seus companys s'hi van quedar, fins i tot hi ha gent de qui no s'ha comunicat la seva desaparició ja que no queda viu cap membre de la seva família.

Amb tan sols vint anys ell ja havia lluitat cos a cos. Les estratègies de guerrilla es basaven en atacar de nit, baixant fins el Drina i pujant la muntanya pel darrera, atacant d'aquesta forma per sorpresa a les tropes sèrbies. No ho explica orgullós, senzillament era el que calia fer per a salvar la seva gent, o almenys era l'únic que sabia fer.

Moltes vegades no disposaven d'armament i per tant buscaven la lluita cos a cos. Els serbis perderen més gent en combat que els bosnians, diuen que existeix un procés mental que fa que els qui defensen tinguin més valor i això es tradueix en eficiència.

Diu les seves frases de la guerra: “a la guerra tot s'hi va, no hi ha llei”, “només penses en menjar i matar”, “a l'alimentació t'hi afegeixen droga per a perdre la por i no plantejar-te el que fas”, “durant la guerra no tens cap per pensar, no tens por”, “vaig haver de dormir entre cadàvers”.

És un testimoni dur. S'aixeca i acompanyat dels seus va a l'antic cementiri del poble on s'hi troben familiars seus, nosaltres esperem. Aleshores és el torn del Mirzet, ell és la raó perquè Trenkalòs es posà a treballar a Sahbegovici. Ell va estar atrinxerat als baixos de l'edifici derruït que vam visitar a Sarajevo. Un altre home dur, fibrat, que fuma com tots els bosnis de la seva edat que van viure la guerra: d'alguna cosa s'ha de morir, oi? Què li puc respondre a una persona que ha dormit entre cadàvers i em llença aquesta afirmació? A l'altre costat del front els serbis disposaven de bateries antiaèries que les utilitzaven per a disparar contra els camions que s'apropaven al front.

Tornem cap a la casa i per a suavitzar la calor asfixiant que estem patint tots aquests dies ens permetem un descans i anem a banyar-nos en les gèlides aigües del Drina, frontera entre Sèrbia i Bòsnia. La pau i tranquil·litat refrescant que s'hi respira fa impossible d'imaginar les aberracions que s'hi cometeren vint anys enrere, molts cossos foren trobats en els rius.

Després d'un altre dinar bo però amb poca fibra anem a Srebrenica. És un racó trist. Arreu hi ha llocs on morí gent, com l'escola on d'una granada moriren quaranta nens. És inimaginable com van poder viure-hi 60.000 persones en un espai tan petit i assetjat durant tant de temps, sense cap tipus de servei d'aigua, clavegueram, ... En sortim i anem directament a Potočari, és horrorós. Perfectes línies rectes sense fi de làpides blanques. Marbre blanc en forma de prismes rectangulars de base quadrada i que acaben piramidalment en la part superior. Només trenquen la monotonia unes quantes làpides de fusta verda, les utilitzades el dia de l'enterrament.

Entrem a la fàbrica que fou on s'instal·là el camp base de l'exèrcit de l'ONU, l'exèrcit que digué que no podia defensar a tota aquella gent, l'exèrcit que brindà amb Ratko Mladic l'entrega dels homes a canvi de les dones i els nens, l'exèrcit que proporcionà benzina per als autocars serbis on pujaren els homes per a ser executats en algun altre lloc. En aquest edifici d'història tan dantesca s'hi troben els 520 taüts, coberts amb una tela del color verd islàmic, que sepultaran demà.

Cada 11 de juliol s'enterren els morts que s'han trobat i identificat durant l'últim any a les fosses comunes. Una altra prova de la planificació del genocidi, ja que al cap d'uns dies d'haver cobert els cossos amb terra els serbis hi anaven altre cop amb excavadores i barrejaven la terra i els cossos de diverses fosses, dificultant així la recerca dels cossos sencers. Per tant, enlloc de cossos s'enterren només alguns ossos.

Tornem a l'immens cementiri. Busquem les tombes dels familiars dels nostres amics. Un moment terrorífic, un dels nostres amics es desorienta i no troba la tomba del seu pare, hi ha ferides que semblen destinades a supurar periòdicament.

Arriba el moment on la gent, especialment els participants de la marxa que durant dies caminaren a la inversa el camí que feren els pocs que aconseguiren salvar-se, transporta els taüts sobre els seus caps des de l'edifici fins el cementiri.

El respecte és absolut amb excepció de molts fotògrafs que violen la intimitat del dolor.

Seiem a la gespa i 500 cossos passen davant nostre. Els transporten sota un sol que no dóna cap descans. La humana és l'espècie animal més ignorant amb diferència.

Marxem altre cop pensatius. Sembla que ja no pugui anar a més la inhumanitat de la guerra.

11-07-2012

Anem amb autocar a Potočari. Entre els 520 cossos enterraran al pare d'un dels nois que ens va acollir en el camp de refugiats.

Hi trobem una multitud però encara falta més gent que va arribant ordenadament sense parar. La Maria i jo caminem dues hores entre les columnes de làpides per a prendre més consciència de tot plegat. Si mirem a la gent major de trenta-cinc anys almenys el 70% són dones, ja sabem on són els homes que falten.

La calor és asfixiant. El sol crema a tothom, la suor regalima per l'esquena. A les 12, des d'un lloc elevat seguim la cerimònia. El Jordi ens comenta que els primers discursos són força radicals vers els serbis, l'odi en els Balcans es troba ben endins dels cors de la gent.

Mentre parla l'enviat de Barack Obama es manté el silenci, no ho entenc, és un discurs buit, d'aquells que diuen frases com “mai us deixarem sols”, però ja els van deixar sols, o “mai s'ha de repetir”, però ja s'està repetint a Síria. Quan acaba el discurs, sense xiulada ni aplaudiments comença la cerimònia religiosa. Tot i no entendre res s'entén tot. Milers d'homes rodegen la plataforma des d'on s'oficia la cerimònia. Les dones esperen entre les làpides, darrera tots els homes. Aquesta mar humana policromàtica que ocupa el gran cercle central i es distribueix a través dels passadissos que delimiten els morts segueix sincrònicament les oracions. Gesticulen amb les mans, amb el cap, i amb el cos sencer. El silenci acompanya les 30.000 genuflexions sincronitzades, però el moment més intens és quan s'acaba la pregària: tothom s'aixeca i camina en silenci cap a les tombes dels seus. És l'hora de les llàgrimes, de la impotència, del per què. Només ressonen suaument les seves passes. Probablement en aquest moment és el lloc més trist de la Terra.

Comencen a pronunciar els noms dels morts i els homes els aixequen, se'ls carreguen a les espatlles, i els porten cap al forat assenyalat per al seu descans etern. La terra espetega contra la fusta, com si fos l'últim crit de queixa del mort per demanar justícia. Ajudem a tirar terra per escurçar aquella agonia. La pols de la terra és com una boira i se'ns introdueix als pulmons. S'estableix un vincle encara més fort entre aquelles imatges que no acabava de comprendre de l'any 1995 i jo. En cercles d'homes ajupits que rodegen els assassinats ja enterrats s'hi reciten oracions.

Anem a acomiadar-nos d'en Rizo, son pare ja descansa per sempre.

Ens dirigim als autocars, triguem una hora dins de l'autocar per a sortir de l'aparcament i arribar a la carretera, només cent metres. La temperatura supera els quaranta graus, el sol ha estat castigador tot el matí i l'autocar no disposa d'aire condicionat. Imaginem que aquesta és una sortida ordenada, no podem ni imaginar-nos com devia ser la de l'11 de juliol del 1995, agonitzant, dramàtica, dantesca, ... però els cascos blaus no actuaren.

Una dona que parla anglès em comenta que ella avui ha enterrat un oncle i un cosí, i tot seguit va recordant tots els morts que ha enterrat cada any: marit, germans, pare, ... Ella ara viu a Austràlia i cada any ve per aquesta data.

L'objectiu militar del genocidi es complí, quasi que ja no hi ha musulmans vivint a la República Srpska.

Prenem l'últim kafa amb la família que ens ha acollit a Bratunac. Quan marxem tornem a pensar quin tipus de vida els espera. No poden evitar les llàgrimes d'agraïment per ser-hi. Algunes de les llàgrimes són d'homes que van haver de dur a terme actes horribles durant la guerra.

Tornem altre cop a Sahbegovici. Per la carretera veiem un policia cada dos-cents metres durant uns quaranta quilòmetres. Volen evitar problemes. En Jordi ens comenta que fa tres anys els pro-serbis van cremar neumàtics per a retenir durant hores sota la calor asfixiant als qui havien anat a plorar els seus morts.

Arreu hi ha marques del genocidi, de què serveixen les organitzacions que pregonen els Drets Humans i la Democràcia si són incapaces de crear una civilització més pacífica i de defensar els més dèbils?

A Sahbegovici tot és més calmat, és evident que la natura és l'entorn real de les persones. La nostra família ens torna a acollir amb calidesa i amb el sopar a punt. Primer ens refresquem, una dutxa d'aigua glaçada per no fer malbé la instal·lació elèctrica ni els electrodomèstics tan precaris de què disposen, però que igualment s'agraeix, ens traiem més que suor de sobre.

Per a tancar el dia ens tornem a reunir a la “casa de fusta” on ens fan una petita xerrada tranquil·la dels noms dels grups de treball de Trenkalòs. Sempre són noms de rius, muntanyes o ciutats que guarden alguna relació amb BiH, i per tant amb la guerra. Així, cada grup de treball aprenia una part de la geografia i la història del país. En acabar l'explicació, amb el silenci trencat només per la música suau però farcida de contingut d'Ana hi ha qui ja no pot aguantar més les llàgrimes.

12-07-2012

El despertar a Sahbegovici és tranquil. Esmorzem dos frankfurts i dos ous, la principal raó per marxar de Bòsnia per a mi és tornar a tenir una dieta sana i vegana. Només cal veure el físic de les dones majors de quaranta anys per adonar-se que la seva dieta és dolenta.

Ens reunim altre cop en una casa on un dels homes ens diu que ell convida a corder, això vol dir que mataran un corder, l'empalaran, i el couran sencer a foc lent. Especisme. Per a la diversió i festa d'uns humans se sacrifica cruelment un animal, cal que comencem a diferenciar entre necessitat i diversió.

Ens reunim altre cop a la “casa de fusta”. Cadascú enumera les seves experiències que més l'han impactat del viscut a Bòsnia. Després l'Aldjana, una noia de vint-i-vuit anys, ens explica els seus records de la guerra. Ella era una nena, vivia a Sarajevo, i recorda que no tenien aigua, que per dutxar-se esperaven la pluja per a omplir cubells, que no tenien llum enlloc, ni a l'escola, i que un dia que sortí a jugar al parc davant de casa una granada va caure a tres metres d'ella, per sort no va explotar i és gràcies a això que es troba asseguda entre nosaltres.

Anem a la casa de l'àvia Nura, l'única persona que van trobar els serbis quan entraren a Sahbegovici, cregué que a una vella no li farien res, s'equivocà. Ens apilem al seu menjador, vol oferir-nos menjar però la Bàrbara, la Carola i el Jordi comencen a tocar. Qui ho havia de dir al final de la guerra que tornaria a haver-hi un concert en una casa, en un poble de musulmans, en la República Srpska, on la neteja ètnica fructificà.

Anem a passejar i el Nele ens porta on es recull l'aigua per portar-la al poble amb una bomba, un altre dels projectes de Trenkalòs. Veiem a uns dos-cents metres l'antiga escola del poble. Ara no ens hi acostem perquè pertany als serbis i l'utilitzen com a magatzem de fusta, aberrant!

Dinem cadascú a la seva casa i després fem relaxació a la “casa de fusta”. En acabar en Jordi fa una xerrada del què funciona i el què falla en la cooperació, aquesta necessita més professionalitat, responsabilitat i compromís.

Anem a buscar unes tombes de l'edat mitjana que hi ha prop del poble, dels bogomils. Aquests van ser una civilització amb creences pacífiques, ni tan sols mataven animals, que després de segles d'existència gràcies a la seva habilitat negociadora entre els intents d'influència de l'església de Roma i de Bizanci foren arrasats pels otomans.

Mentrestant el corder ja dóna voltes al foc, que trist. Arriba l'hora de la festa, com s'ha posat a ploure ens reunim dins de la granja gran. És una festa distreta on ens barregem força gent i on tornen a tocar unes quantes cançons. Quan uns homes decideixen que una dona prepari kafa jo me'n vaig a dormir, hi ha tradicions de les quals no vull ser còmplice.

13-07-2012

Avui ens acomiadem de Sahbegovici, com era d'esperar hi ha hagut llàgrimes. Moltes de les persones segurament no ens retrobarem mai més. Abans de marxar, però, ens han preparat un esmorzar com si ens esperés un llarg viatge, però només ens separa una hora de Sarajevo.

Altre cop a la capital visitem el museu d'història de la ciutat, on una de les sales està dedicada exclusivament al setge. Exposen tota mena d'objectes i fotografies que mostren la vida diària i els invents de la gent d'aquest període dantesc. Increïble l'enginy de l'ésser humà en temps de necessitat, arreglarem el món algun dia?

A la tarda caminem pel centre. Encara hi ha restes del setge arreu. Al terra trobem una de les roses de Sarajevo: allà on les granades feren un impacte a terra ompliren els forats amb silicona vermella, un de central gran rodejat de més petits.

Passem el monument als nens assassinats durant el setge i el mercat on morí tanta gent, bombardejats mentre esperaven per aconseguir una mica de menjar.

La Baščaršija, el barri comercial antic, es troba força restaurada. Carrers empedrats, petits negocis amb portells de fusta que en obrir-los serveixen d'aparadors, les mesquites més antigues de la ciutat restaurades gràcies a països islàmics, l'antiga biblioteca encara amb la bastida. Creuo el pont on fou assassinat el 1914 l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria, fet que desencadenà la primera Guerra Mundial.

Bevem aigua de la font que ens garanteix que tornarem, en bec poqueta perquè és trist visitar un lloc on hi ha tant de dolor.

Pugem a través del cementiri on s'enterren els soldats que defensaren la ciutat fins el mirador de la fortalesa Zute Tabije. La Laia i en Jordi parlen per a concloure el viatge mentre el sol enrogit s'acomiada entre les muntanyes. Una bonica postal del que va naixent d'una de les pitjors vergonyes d'Europa.

Nosaltres no oblidarem mai el que s'hi va viure, el millor i el pitjor de la espècie humana.

Sopem al centre i toca un altre comiat, el del Nele, un bon jan que ens ha acompanyat i ajudat durant molts dies. Només es pot desitjar sort i esperar que es mantingui el contacte electrònic.

Tornem caminant pel costat del riu, a la nit és quan la temperatura convida a caminar. Acabem el passeig dels enamorats, un dels primers espais que s'arreglaren després de la guerra perquè la gent disposés d'un espai on evadir-se, on tota mirada no els recordés la barbàrie, semblant al què Trenkalòs va dur a terme a Sahbegovici pintant a les façanes de les cases racons simbòlics i bonics de BiH.

El viatge s'ha acabat, falta una tornada de vint-i-quatre hores en cotxe, però BiH seguirà en els nostres pensaments durant molt i molt de temps.

Sang i Mel

Abans de viatjar cap a Bòsnia vaig llegir “El pont sobre el Drina”. Una obra magistral d'en Ivo Andrić, premi Nobel, on s'expliquen quasi cinc-cents anys d'història tèrbola dels Balcans, i en concret de la frontera entre Sèrbia i Bòsnia.

Diuen que Balcans vol dir “sang i mel”, sense cap mena de dubte hi pots trobar el millor i el pitjor de l'espècie humana. Els Balcans és un llibre d'història que encara s'escriu de la condició humana i que en llegir-lo ens avergonyeix.

Durant el viatge, a les nits, quan em despertava després del primer descans moltes vegades ja no em podia tornar a adormir, els pensaments anaven cap a les penúries i les dificultats viscudes per la gent que havia conegut. Com canvia la vida per capritxos del destí, passant d'uns jocs olímpics a una guerra inhumana.

Compartir taula amb gent que ha lluitat per superar tant de dolor empetiteix qualsevol experiència meva. Per aquesta raó prefereixo acabar amb una reflexió del gran escriptor bosnià:

“Probablement existeix, en algun lloc, un indret tranquil i gent comprensible que coneix l'amor de Déu. Si Déu ha alçat les mans d'aquesta desgraciada kasaba al Drina, no és possible que hagi deixat de la mà tot el món i totes les terres que estan sota el cel. I aquesta situació no es pot allargar per tota la vida. Però qui ho sap? Qui ho sap? Pot ser que aquesta religió impura que tot ho ordena, ho neteja, ho repara i ho engalana per després empassar-s'ho i destruir-ho, pot ser que s'estengui per tota la terra; que potser vol convertir tot el món de Déu en un camp desert per les seves absurdes construccions i destruccions sagnants, transformant així el sòl en pastures per atipar la seva fam desmesurada i les seves apetències incomprensibles? Tot pot ser.”

Ivo Andrić. El pont sobre el Drina

1 Diversos noms d'aquesta crònica han estat canviats per a mantenir l'anonimat de les persones que van viure la guerra.

FOTOS (picasa) - Bòsnia i Hercegovina