Islàndia, pedalejant entre el gel i el foc

Iceland s'anomena així per capritxos del destí, però també es podria anomenar Waterfallland, o Fireland, o Windland, o resumint, natura en estat pur. S'anomeni com s'anomeni el que és clar és que ha estat el més gran dels meus reptes ciclistes, en dies ventosos he vist tirar la tovallola a més d'un d'aquests aventurers amb qui comparteixo el mitjà de transport, però jo, ja sigui per força de voluntat o tossuderia m'he mantingut ferm.

Per aquells que no ho sàpiguen, Islàndia té activitat volcànica perquè es troba a la falla que separa la placa euroasiàtica de l'americana, és a dir, un dia tenia la roda de davant a Europa i la de darrera a Amèrica, geològicament parlant. En uns banys geotermals dels que gaudia cada dia un islandès em va explicar que justament és el gruix del gel el què fa pressió perquè no surti "massa" lava, però que amb el canvi climàtic es temen el pitjor destí per a la seva terra.

Pel que fa als islandesos els caracteritza que molts són rossos, molts intenten recuperar el pes de generacions famèliques anteriors, molts tenen uns vehicles-monstres capaços de creuar qualsevol terreny, molts van d'acampada els caps de setmana per preparar barbacoes i emborratxar-se, i molts sumen totes les qualitats esmentades, a sí! i cap fa ciclisme, per què serà?

Anem al viatge. El divendres 3 de juliol vaig aterrar amb retard a Reykiavik, només en el meu vol ja hi anaven 5 bicicletes! i després de muntar la btt i plantar la tenda (si, tots 20 dies de càmping) vaig a rodar pel port, això es un poble! són les 12 de la nit i veig el famós sol de mitjanit, aquí mai s'apaga el llum?

L'endemà comença l'aventura, m'acomiado dels espanyols que hi havia al càmping (uns aficiona"dillus" a això de la bicicleta) i amb autocar m'allunyo 50 km de la ciutat, a Selfoss, plovent, començo a pedalejar. Veig els glacials a la llunyania i m'hi encamino, els ocells semblen estels que em fan companyia, realment aprenen a volar ja que el seu primer vol... serà transoceànic! Quan para de ploure comença un vent horrible en contra que no s'aturarà fins d'aquí a dos dies. Dormo en un càmping al costat de dues cascades ben maques, per arribar a una d'elles haig de caminar pel riu!

El vent no ha parat, tot el contrari, amb penúries arribo a l'impressionant Skogarfoss, llàstima, no tinc temps pel llarg trekking que surt d'aquí. Segueixo lluitant contra el vent, finalment arribo a Vik, amb les seves roques feréstegues endinsant-se al mar, 8 h per recórrer tan sols 70 km, afortunadament em recupero en els primers banys calents del viatge, que ara ja seran la tònica. Creuo una zona de sorres negres volcàniques i arribo a l'impronunciable Kirkjubaejarklaustur, on camino una ruta d'una hora veient paisatges absolutament diferents als quins tenim aquí, millor ruta relació esforç-paisatge.

Al cinquè dia, després de creuar una espècie de delta format per rius glacials i sorra d'escòria volcànica, arribo a Skaftafell, el parc natural mes gran d'Europa, bona part del qual és gel. Com que amb 80 km no en tinc prou camino un trekking espectacular de 800 m de desnivell que em permet gaudir de vistes privilegiades sobre dues llengües del glacial, un dels seus rius i també una de les cascades més maques del país, Svartifoss, sobre columnes basàltiques. L'endemà tot i el cansament recorro 130 km, creuo el famós llac ple d'icebergs Jokulsarlon on haig de caminar més d'una hora per no sentir el rumroneig dels motors d'unes bèsties amfíbies que utilitzen els turistes "estàndards", finalment i esgotat arribo al primer poble entre fiords, Höfn, on hi trobo els espanyols del primer dia, ells han arribat aquí gràcies als autocars.

Creuant fiord rere fiord durant 120 km trobo el bonic i boirós poble de Djúpivogur, el meu destí més a l'est, on comparteixo una tarda agradable amb d'altres ciclistes, no sóc l'únic! tot i quan des dels cotxes em tiren fotos penso que sóc una espècie única que cal protegir.

Ressegueixo una pista secundària, la 939, on haig de vèncer el meu primer port de 500 m per estalviar-me 100 km, és dur anant carregat com vaig, i quan començo el descens corroboro que m'he equivocat en la planificació del viatge, torno a tenir el vent en contra! Ja fa una setmana que pedalejo més de 8 h diàries i els genolls i la part del cos on l'esquena perd el seu noble nom se'n ressenteixen. Camino 1 h per veure, ara sí, la més maca de les cascades de l'illa i tot seguit la tercera més alta, Hengifoss. Resseguint un enorme llac glacial i creuant el que ells anomenen bosc, quatre arbres, arribo a Egilsstadir, on acampo i decideixo que l'endemà faré trampa per descansar i aniré a la famosa zona volcànica de Mývatn amb autocar.

Amb l'autocar creuo paisatges absolutament tinerfenys, llàstima, la majestuositat d'aquests es mereixia ser admirada des de la bicicleta... però necessito descans. A la tarda em poden els remordiments i rodo 40 km per caminar per les sulfates de Námafjall i les restes de les darreres erupcions a Leirhnjúkur, espectacularment dramàtic i dantesc.

Segueixo descansant, aquesta zona és plena de curiositats, òbviament és un dels punts on xoquen les dues plaques tectòniques. Amb un autocar-monstre resseguim un camí impossible per veure la cascada més cabalosa d'Europa, Dettifoss, jo que he tingut la sort de veure les del Niagara haig de dir "me l'imaginava més gran". A la tarda amb la btt vorejo els 40 km del llac, pujo al gravític volcà de Hverfjall i camino entre les capritxoses construccions lavítiques de Dimmuborgir.

Pluja, fred, brisa àrtica, però toca pedalejar 100 km per arribar a la "gran" ciutat del nord, Akureyri. Quan porto 40 km un cafè-escalfador salva els meus dits de l'amputació, mai 1€ s'havia aprofitat tant. Abans de creuar el darrer port de muntanya del dia un senyal indica: 5ºC, 20 km/h de vent (àrtic) en contra, però el vent i la pluja van a l'alça a mida que pujo. Després de dues hores en una de les millors piscines d'aigua calenta recupero la mobilitat de tot el meu cos. Tot seguit sopar merescut a un dels restaurants amb "solera" de la població, a base de peix, és clar, i conversa en català amb dos ciclistes andorrans a qui retrobaré dos cops més.

Torna a tocar dia tenebrós, creuo tres valls d'origen glacials ben boniques, separades per les corresponents collades de 500 m no tan boniques. Dormo en un llogaret força idíl·lic, i parlo català amb uns gironins, esperanto tremola!

Avui començo la ruta més dura, la 35, pista no asfaltada amb la que haig d'assolir 700 m d'alçada que transcorre primer entre llacs i després entre dos immensos glacials. La pista és terrible, hi ha trams on haig d'alentir el ritme perquè el remolc no surti volant, la recompensa és un bany calent a Hveravellir, aquest cop natural!

Completo la ruta 35, terrible, realment no apta per no iniciats, i només apta per a iniciats patidors! això si, les panoràmiques espectaculars, un glacial a cada costat, desert pedregós arreu i de tant en tant un llac de blaus sorprenents. Finalment surto del desert per arribar a les majestuoses cascades de Gulfoss i a Geyser, on òbviament veig el geyser per excel·lència.

La ruta ja s'acaba, tan sols faig 55 km amb un port de muntanya per arribar a un dels llocs més estimats pels islandesos, Pingvellir, un paratge místic creat al xocar les dues plaques tectòniques. Abans però punxo per primer cop la roda del remolc.

Ràpidament recorro els 50 km que em separen de Reykjavik i després d'acampar, com no, vaig a la swimming pool de rigor on descobreixo, que m'he aprimat 1 kg tot i la dieta hipercalòrica que segueixo! En condicions normals el viatge ja s'hagués acabat, però com que em queden quatre dies decideixo visitar la península on es troba l'aeroport. Avui però recupero el pes perdut als restaurants de la capital, finalment menjo corder després de tots els que he espantat aquests dies!

La península on es troba l'aeroport també té activitat volcànica i llocs per visitar, evito la turistada de la blue lagoon i decideixo gaudir d'un merescut descans amb d'altres ciclistes que com jo són previsors i han arribat a la zona de l'aeroport massa aviat.

Islàndia és un lloc dur per al ciclisme tot i que cada cop hi van més "ciclistes" que no saben ben bé on es fiquen. Queda clar que els seus paisatges espectaculars van de la mà amb unes condicions climàtiques bastant extremes.

Han estat uns 1400 km que recordaré per la seva duresa i la seva bellesa, però abans d'escoltar "i per què tant d'esforç i no en cotxe?" deixeu-me defensar els viatges en bicicleta. Oi què quan s'aconsegueix quelcom agradable després d'haver-se esforçat és més plaent? doncs amb els paisatges aplica el mateix, si costa arribar-hi la recompensa és més gran, us he convençut?

L'arribada càlida, massa, a Barcelona em retorna la circulació de la sang per tot el cos, al cap i a la fi, sóc del Mediterrani, que voleu que us digui.

FOTOS (picasa)