Ja sé que Rússia no és el mateix que la URSS, però he nascut quan em tocava i se m'ha presentat l'oportunitat de visitar-la ara. Tot i així me l'imagino com un viatge diferent, no trobeu que és el lloc proper que amaga més secrets?
Només fa un mes que treballo a la nova feina, però un dels pactes era que pujava en un avió tot just començar per anar a visitar al Jordi a Helsinki, endinsar-nos en una travessa per sobre del Cercle Polar Àrtic, i finalment amb un grup d'universitaris finesos de múltiples nacionalitats creuar a Moscú i Sant Petersburg.
Aterro a Helsinki contemplant els grans blocs de gel que encara suren sobre el mar, ja s'està desfent, millor! Així no farà tan fred! El Jordi és puntual i amb un autobús anem directament al centre, és un lloc fred sense res a destacar, a la seva oficina hi deixo tot el que no necessito per a la travessa i després d'un dinar finès ràpid (amb carn de ren), fem les compres i cap el tren-hotel! A l'anar cap el vagó restaurant m'oblido el passaport a la motxilla, tinc por que me'l robin i vull tornar:
- Però què dius! Aquí a Finlàndia podries deixar la cartera al carrer i no te la robarien -m'endossa el Jordi. Amb dubtes accepto la seva explicació.
Després de quasi 900 km matinem a la terra de Santa Claus, Rovaniemi, però no hi perdem el temps i pugem a un autocar per a plantar-nos encara més al nord, a Saariselkä, poblet encara envoltat de neu. Aquí ens endossen un “aquest any s'ha avançat el bon temps, s'està fonent la neu, només podeu fer ruta amb esquís de fons” quan volíem llogar raquetes, horror! Jo mai he esquiat per principis! La idea de tenir aquests estris als peus durant tres dies no em fa il·lusió, però és això o avorrir-se amb els rens i Santa Claus... alea iacta est!
Carregats amb les motxilles i els esquís als peus comencem a avançar entre turonets, res d'equí de fons amb el terreny marcat com us imagineu! Ajuntant els tres dies tasto la neu uns 200 cops, és una bona teràpia cap a la egolatria.
Dormim en dues cabanyes-refugi lliures, l'entorn és fantàstic, només ens creuem amb rens mentre “esquiem”, sense sorolls, però acabaré renegant, ja que ens havien informat que la primavera era massa avançada per a veure aurores boreals i al tornar al poblet ens informen que en una de les nit n'hi ha hagut una de menor... això sí que és perdre l'oportunitat de la meva vida!
Ja a Rovaniemi, en un dia de pena, esperant el tren per tornar a Helsinki visitem el museu provincial de Lapònia, no sé que hi faig si d'aquí res veuré els tresors dels Tsars!
Altre cop viatgem de nit, i a l'arribar disposem d'unes hores per anar a l'apartament del Jordi i tornar al centre a buscar el tren, red arrow! Que ens durà a Moscow!
El seu apartament és diferent als quins trobem a Catalunya. Els apartaments formen petites comunitats i comparteixen una gran sala on hi ha les rentadores, congeladors, ... al centre hi ha un pati per als nens, això sí, quan no hi ha massa neu, els pisets s'aïllen bastant bé de l'exterior, i la dutxa penja del mig del bany, no hi ha plat, tot i que pugui semblar una mica brut és molt pràctic.
Un cop a la cèntrica estació de trens un noi d'allò més ros em saluda en català amb accent estranger, al principi no entenc la situació, llavors recordo que en Jordi té un amic finés que parla una dotzena d'idiomes i la darrera incorporació és el català, ja tinc dues persones amb qui parlar! Me n'adono que el meu anglès és de pa sucat amb oli...
Torno a passar una altra nit a un tren, però aquest cop és diferent. És un tren vell, de decoració modesta i obsoleta, una relíquia viva de la URSS, el cucut ens saluda mentre bevem el te de mitjanit. Ja dormint en un vagó llitera de sis persones ens desperten dos militars, hem de mostrar els nostres passaports, comparen deu cops la nostra cara amb la de la foto, collons! La guerra freda s'ha acabat i només venim a portar diners!
Quan surt el sol divisem les zones rurals, semblen pobres, i a l'entrar a Moscú observem quilòmetres d'edificis semblants, sobris, grisos, en definitiva, soviètics. També divisem la torre de telecomunicacions, Ostankino, l'edifici més alt d'Europa, també d'una altra època i que fa uns anys va patir un seriós incendi... és un país que sembla que visqui del passat, i aquest es fa miques.
Trepitgem la “mare Rússia” a l'estació de trens on comença “Anna Karenina”, noto la presència de Tolstoi, avui la temperatura és estranyament alta. Ens dirigim a un hotel ruïnós prop d'una parada del metro circular que tanca el centre de la ciutat. Comparteixo l'habitació amb una noia de l'Alemanya de l'est, així tot té un caire més comunista.
No perdem el temps i en grup ens dirigim al centre. Avui és Sant Jordi, i com que també és patró d'aquesta Terra en un carreró ple d'artistes descobrim que hi venen roses.
Després de passar pel davant d'un dels vuit gratacels soviètics a estil Empire State, i comprovar que la ciutat és d'allò més caòtica i contaminada, els troleibusos es creuen perillosament amb cotxes prehistòrics, arribem a la boca de metro.
El metro és profund i impressionant, les parets les decoren centenars de mosaics on s'hi mostren escenes triomfants del comunisme: famílies treballant, pagesos recol·lectant, avions sobrevolant les estrelles roges del Kremlin, ... i del sostre pengen llums d'una època més antiga. Sense cap mena de dubte era un espai pensat per a protegir-s'hi en cas de bombardeig.
Al centre ho visitem tot, no hi falta la tomba al soldat desconegut, la immensa plaça roja amb la muralla coronada d'estrelles roges que envolta el Kremlin, el museu de Lenin amb ell dissecat a dins, jo crec que és de cera, una mini exhibició militar i l'exòtica catedral de Sant Basili, i un nou centre comercial, capitalisme... Un cop dins de la zona emmurallada visitem totes les esglésies que hi van edificar, blanques, amb cúpules daurades coronades per una creu i enormes campanes, destaca la torre immensa d'Ivan el Gran, plenes de pintures i iconografies cromàtiques precioses que van sobreviure l'època soviètica. Caminant topem amb la campana forjada més gran del món que mai va sonar i el canó forjat més gran del món que mai va disparar. És un entorn on totes les pedres volen explicar la seva història, Napoleó també va destruir amb l'única finalitat de passar a la història, i la segona guerra mundial també hi va arribar!
Dinem en un restaurant on no ens entenen tot i parlar entre tots més de 16 idiomes, menys el rus, és clar, per tant acabo menjant dos plats de verdura, misèries... Després admirem la reconstruïda catedral del Crist Salvador, d'història rocambolesca, han tornat a edificar el que un dictador havia derruït mentre el poble passa fam.
Durant dos dies visito tot el possible, sóc dels únics que matina per entrar a la impressionant Armeria amb les seves riqueses, tot regals que van rebre els Tsars, creuem el riu per a gaudir de vistes del centre, anem al teatre, sota la vigilància de la falç i el martell, a veure Chicago per a descansar, una alemanya m'explica en anglès una obra en rus que cap dels dos entenem, i entrem a la casa de Tolstoi, exemple d'habitatge de l'època. Acaba el dia nevant, quins contrastos!
Altre cop amb el red arrow i de nit ens traslladem a Sant Petersburg. Fantàstic i recomanable. Carrers amb encant, canals que la banyen, n'hi ha que l'anomenen la Venècia del nord, l'encisadora església de la Resurrecció de Crist, els ponts llevadissos sobre el riu, els antics fars que vigilen el pas dels vaixells, monuments robats d'altres civilitzacions, l'impressionant palau d'hivern, la pesada columna d'Alexandre que es manté dreta per si sola, no té fonaments, els jardins d'èpoques Tsarines. A l'altra vora del riu, un cuirassat ens recorda on va començar la revolució russa.
Dormim en una vella finca molt cèntrica, un conjunt de vells apartaments potser il·legals, en un com aquest es va forjar “Crim i càstig”.
L'Ermitage és sublim, no només pels tresors en forma d'art exhibit, sinó també pel palau, amb la gran sala de ball on ens hi imaginem princeses rodolant al ritme d'una vella orquestra i la sala amb les columnes de jade, exultacions de poder.
El temps s'acaba i aquest cop amb autocar tornem a Finlàndia, abans però, a la darrera àrea de servei els universitaris aprofiten per comprar grans dosis d'alcohol a preus més econòmics... molts d'aquests no han entrat a l'Ermitage, no saben apreciar els autèntics tresors de la humanitat.
L'últim dia a Helsinki el passo gairebé a cobert, després de les meravelles vistes a l'enemistat país veí no em ve de gust de passar fred visitant aquesta gèlida capital.
Ha estat un viatge ple de contrastos, tant climatològics, com paisatgístics, com de cultures. Difícil d'aprofitar-lo plenament amb tant poc temps, però si es complementa amb unes bones lectures pots arribar a començar a entendre el centre de poder que ha estat, les grans gestes, les gran penúries, i les grans atrocitats que s'hi han viscut, i el gran bressol de cultura que ha estat. Si Dostoievski fos el president, el país seria més humà.
