A l’agost més plujós que recorden els pèl-rojos he anat a pedalejar més de 1000km a Irlanda, terra humida, verda, delimitada per parets de pedres amuntegades, habitada per vaques i ovelles de cara negra, submisa a l'omnipresent guiness (un irlandès em va dir en un pub que era per oblidar l’altra submissió, l’anglesa, però a mi no em va quedar clar que els seus companys de beguda opinessin igual, bàsicament, ¿opinaven?). El plaer més gran, però, admirar com la terra ha negociat els límits amb el mar, penya-segats de vertigen, platges, baies, caps... i d’això ja se’n van adonar els “irlandesos prehistòrics” que es van dedicar (perquè no tenien televisió) a crear circle stones, stand stones, i forts al llarg de tota la geografia, més tard els monjos van crear els monestirs amb les famoses torres circulars i finalment els pobles de pescadors van situar els cementiris amb les famoses creus celtes mirant el mar (sensació de l’últim desafiament, de respecte).
Així doncs m’estreno amb un tipus de viatge que em faltava, motxiller amb bici, la destinació era fàcil, fa sis anys em van regalar la altair d’Irlanda, cada cop que la veia em deia que ja era hora d’anar-hi... i el fet que condueixin pel costat equivocat va ajudar a decidir-me per la bici. Total, al juny compro bitllet d’anada a cork i de tornada des de shannon (intenció: resseguir la costa sud-oest), res més... i des de juny la foto del meteosat ensenya un núvol i no Irlanda, ai ai ai, que em mullaré.
Total, empaqueto la meva estimada btt i no paro de resar fins que la veig sortir per la cinta de l’aeroport, la munto, són les 2 de la matinada, m’espero fins les 5 i encara casi fosc començo a pedalejar... a Kinsale tinc el primer contacte amb el mar, i la primera conversa en anglès, de futbol i del barça, és clar. Després de més de 100km de costa, de molta pluja, de penya-segats, de stone circles, de... arribo al primer hostel. No vaig als B&B perquè et fan pagar com si fossis dos ¿?, els hostels són més econòmics, puc cuinar el que vull i sempre hi conec a gent (i practico l’anglès! Quin remei!). algú pateix d’insomni? Feu com jo, un vol, una nit sense dormir, + de 100km sota la pluja, i aguantar despert parlant anglès fins les 22... vaig dormir 9h seguides en una habitació de 8 persones... com un nadó!
Com casi cada dia a les 7 esmorzar i apa, carretera i “pluja”, tot i el cansament ressegueixo 100km més de costa, la boira m’impedeix veure els penya-segats de Mizen Head (igual que a tots els vaixells que s’hi han enfonsat), és un plaer pedalejar tan a prop del mar tot i que no paris de pujar i baixar. Primer (i casi únic) problema del viatge, la btt fa molt soroll, la pluja li ha tret tot l’oli i jo me l’he oblidat a bcn, després de 40km de sorolls dolorosos aconsegueixo comprar oli de moto, tot millor, ja sabeu, si heu de fer un gran esforç lubrifiqueu bé.
Salvo un poltre que s’havia enganxat la pota a una tanca, d’aquesta forma aconsegueixo l’única mirada femenina d’agraïment de tot el viatge, la de l'euga.
El tercer dia vaig a parar al poble amb la baia més gran del món utilitzada com a port, hi menjo un fish &chips barat (per ser Irlanda) a un "bareto" ambulant boníssim. L’endemà gaudeixo d’una de les millors vistes quan arribo al final de la península de Beara i davant meu es mostra el Ring of Kerry (tot ple de roques, penya-segats, bla bla, però molt impressionant i verd tot). Vaig a parar a Kenmare, comença la part “turística” del viatge, hi trobo gent que parla català, prenc la primera guiness, i de cop i volta, coooollons! La Susana i el Víctor!!!
- hola que tal, què fas aquí?
- Mira, voltant amb la bici...
- Ja saps què lloguen cotxes?
Genial, per un vespre no em cal seguir practicant el meu pobre anglès. L’endemà faig “muntanya” i passo pel corredor (glacial) més famós d’Irlanda (al Pirineu tenim cosetes més impressionants).
Al següent hostel un noi agafa la guitarra i es posa a tocar el concierto de aranjuez, jo que no entenc de música ho vaig trobar fascinant. Al sisè dia arribo al final del ring of Kerry, estic a punt de defallir, però em prenc un full english breakfast i em dóna forces (i colesterol) per creuar dos ports de muntanya sota la pluja (i sota l’aprovació dels pocs conductors que hi passen), els déus gaèlics em compensen amb una arribada amb sol al poble on dormiré.
Com que al setè dia toca descansar només faig 50km a la península de Dingle, que és la que m’acaba agradant més. A partir d’aquí pujo cap al nord, coincideixo amb dues festes als pobles on dormo, una d’elles és de música tradicional irlandesa, tot el poble balla (com a titànic al saló dels pobres), molt divertit, me’ls miro durant dues hores.
Finalment arribo als Cliffs of Moer (penya-segats de 200m d’alçada, espectacular, una mar aparentment calmada trenca feroçment contra les roques) i a les illes Aran (un resum de tot Irlanda en 26km, l’únic lloc on hi faig btt de veritat).
Acabo creuant el Burren, una zona que un anglès il·luminat va descriure com el lloc on no hi havia prou fusta per penjar un home, ni prou aigua per ofegar-lo, ni prou terra per enterrar-lo... i així arribo a la torre circular (potser) més espectacular d’Irlanda. L’aventura s’acaba i m’apropo a l’aeroport, visito “el millor castell d’Irlanda”, Bunraty (el de Requessens a la jonquera és millor), això sí, al poble turístic imitant la vida d’inicis del segle XX hi trobo el diari de quan es va enfonsar el Titanic...
Busco una caixa per empaquetar la bici, no la trobo, increïble la poca cooperació en els aeroports, total, que a partir de dues caixetes en fabrico una de més gran, em cansa més això que tots els kms pedalejats, això em permet dormir a l’aeroport esperant que siguin les 5 quan em toca facturar, i sota un cel tapat com en tot el viatge l’avió deixa enrere el mal temps per anar al solet mediterrani.Després de descansar el cap de setmana toca treballar...
Fotos (picasa)
