Carros de Foc (Aigües Tortes)

Informació:
Pàgina oficial

Indicacions:
Nosaltres vam accedir a la travessa des d'Spot, a la web oficial hi trobareu totes les dades que en necessiteu.

Comentaris:
La travessa més coneguda de Catalunya que permet fer-nos una idea del parc d'Aigües Tortes. Tot i que algú pugui pensar que s'hi trobarà massa gent, val la pena.

Ruta del Císter

Informació:
Pàgina oficial

Indicacions:
Ruta bastant ben senyalitzada tot i que és recomanable dur mapes cartogràfics. Amb transport públic s'hi pot accedir des de diversos llocs, jo vaig anar amb tren a Tarragona i des d'allí vaig seguir el GR 172 fins a Santes Creus, probablement és més propera l'estació de Valls.
Jo la vaig fer amb btt i amb tres dies, dormint a l'alberg de l'Espluga de Francolí i a un hostal que hi ha a Belltall.

Comentaris:
Ruta molt maca, es creuen diverses muntanyes, boscos, camps de cultiu, pobles de pedra i òbviament els tres monestirs cistercencs. Com que la segona etapa, de Poblet a Belltall, és força curta mereix la pena visitar tots els poblets de pedra dels voltants.

Camí dels Bons Homes (Berga - Montsegur)

Informació:
Pàgina oficial

Indicacions:
Ruta bastant ben senyalitzada tot i que és recomanable dur mapes cartogràfics, com que es creuen zones d'alta muntanya cal triar mesos en que no hi ha neu. Nosaltres el vam recórrer a començaments de setembre amb set etapes.
A Berga hi vam anar amb un autocar de línia, un cop a Montsegur vam fer trampa i vam anar fins a Foix en taxi, d'allí en tren vam anar a Tolouse (visita ràpida) i d'allí a Carcassone, punt emblemàtic dels Catars.

Comentaris:
Travessa molt maca, inicialment permet descobrir pobles preciosos del Pirineu català, més tard del francés, i òbviament indrets fantàstics de muntanya.

Viatge per l'Alemanya de conte

Ja fa molts anys que l'Àlex viu a Alemanya i no l'he visitat mai, però al cap i a la fi això només és una excusa per escollir un lloc farcit d'història i rondalles i realitzar-hi una volta... enganyo al David com a conductor.

Volem a Düsseldorf a l'inici de les festes de Setmana Santa. El primer dia enllestim el lloguer de cotxe, passegem pel centre farcit de botigues, aquest poble és l'autèntic centre ric d'Alemanya, i sopem unes salsitxes amb mostassa a una cerveseria des d'on veiem les tines de coure on produeixen la seva beguda dels Déus, òbviament hi prenem la nostra primera cervesa, una Altbier, és d'aquesta zona... a mi doneu-me aigua, jo quasi que no me la puc acabar.

L'endemà comença el circuit resseguint el Rin, la primera parada Colònia, a destacar-hi els policromàtics vitralls de la Catedral i les vistes en alçada del riu i el casc antic. A Bonn hi parem a dormir, sembla una broma que aquesta taca en el mapa hagi estat la capital de bona part d'aquest país durant tant de temps. A hores d'ara ja ens hem adonat que tot té caire de reconstrucció, la segona guerra mundial va fer-hi estralls, i la injecció de diners dels USA per guanyar la guerra freda creant la idea que el capitalisme era infinitament millor que el comunisme probablement no ha estat mai igualada per cap “subvenció”.

Passem per davant de la casa de Beethoven, però com a bons amants de la música anem al cèntric restaurant revestit de fusta on en temps passats hi van cremar una bruixa, segons la llegenda, i hi sopem peix amb salseta del Rin, molt bo però no sé si sa.

Circular a la vora del Rin té el seu encant, encara s'utilitza molt per al transport de mercaderies, et dóna a entendre perquè a aquesta zona van forjar-se comerciants.

A Koblenz visitem el castell-fortalesa amb les vistes privilegiades, correcte, però quan baixem un pare-animal obliga a la seva filla d'uns 5 anys a descendir en bicicleta quan encara no sap frenar... acaba caient, escoltem els plors, i un cotxe ha de parar per endur-se'ls... a la presó del castell!

Escapem de tanta estupidesa i arribem per fi a Burg Eltz, diuen que el segon castell més maco d'Alemanya, la veritat és preciós, ubicat en el fons d'una vall, amagat dins un bosc frondós. El visitem, el seu estat arquitectònic és perfecte. Mengem unes salsitxes amb kartofen per no perdre temps, ens falten molts quilòmetres. Creuem uns poblets ben macos on no hi podem perdre gaire temps abans d'arribar a Tréveris, una meravella creada per l'encreuament de diverses cultures en diversos moments històrics: la romana Porta Nigra, la catedral d'estil sobre estil, els carrers vius del centre... marxem, ens falten uns 300 km s'autopista, el cotxe està quasi sec, a les portes de Mannheim, sense haver d'empènyer el cotxe, li donem el màgic líquid negre. L'Àlex fa estona que ens espera.

Fem una visita d'un dia a Heilderberg, patrimoni de la humanitat, ciutat farcida de tresors, d'història, d'encant i universitaris. Ciutat salvada de la destrucció de la guerra per un pacte no escrit, tu no em destrueixes ni Oxford ni Cambridge, jo no et destrueixo Heilderberg ni Dresden... al final una de les deus no es va salvar, humanitat...

M'encanta un anunci que es troba per tot Alemanya, nois: googlegeu amb “it's string time” i doneu-me la raó.

Comença el viatge de tornada, però per fer una circular resseguim la ruta dels germans Grimm, encant, llegendes, ... aquí es van forjar els seus contes.

Visitem els bonics pobles de Steinau, Alsfeld, i Kassel. Les cases són velles, d'una arquitectura antiga molt diferent a la mediterrània tot i compartir el color blanc, de bigues de fusta, algunes s'han inclinat amb el pas dels anys però no sembla que hagin de caure, a moltes les protegeix una talla de fusta representant un treballador d'algun gremi. Els carrers empedrats acaben conduint als castells, ajuntaments, zones emmurallades, ... construccions més sòlides, més altes, més de pedra.

Passem el castell derruït que inspirà la ventafocs, i finalitzem l'Alemanya de contes sopant al restaurant de Hameln on segles abans ho feu el flautista. Com que és Setmana Santa una família ha amagat ous al jardí i els nens els busquen, han llegit a Henrich Böll? “Opinions d'un pallasso”, segur que no, veig la doble moral religiosa arreu...

Ens queda un dia per visitar millor Düsseldorf, amb els seus edificis a l'estil Guggenheim, realment hi ha molts diners, no ho dic com un fet a admirar mentre hi hagi llocs al món on es passa gana.

Ha estat un viatge amb encant. Un tret positiu és que no he tingut la sensació de ser estafat en cap moment, quan un turista ha de pagar per un servei els alemanys també. Ara bé, és una ruta per pensar en la capacitat destructora de la humanitat, recapacitar-hi, i sobretot aprendre'n... Hi ha molts escriptors alemanys que han fet autocrítica de la seva societat veient on han anat a parar històricament, però sembla que el discurs fàcil pro-riquesa-immediata-i-suposat-benestar sempre és més penetrant.

Mostra un mapa més gran

Des de Rússia amb amor

Ja sé que Rússia no és el mateix que la URSS, però he nascut quan em tocava i se m'ha presentat l'oportunitat de visitar-la ara. Tot i així me l'imagino com un viatge diferent, no trobeu que és el lloc proper que amaga més secrets?

Només fa un mes que treballo a la nova feina, però un dels pactes era que pujava en un avió tot just començar per anar a visitar al Jordi a Helsinki, endinsar-nos en una travessa per sobre del Cercle Polar Àrtic, i finalment amb un grup d'universitaris finesos de múltiples nacionalitats creuar a Moscú i Sant Petersburg.

Aterro a Helsinki contemplant els grans blocs de gel que encara suren sobre el mar, ja s'està desfent, millor! Així no farà tan fred! El Jordi és puntual i amb un autobús anem directament al centre, és un lloc fred sense res a destacar, a la seva oficina hi deixo tot el que no necessito per a la travessa i després d'un dinar finès ràpid (amb carn de ren), fem les compres i cap el tren-hotel! A l'anar cap el vagó restaurant m'oblido el passaport a la motxilla, tinc por que me'l robin i vull tornar:

- Però què dius! Aquí a Finlàndia podries deixar la cartera al carrer i no te la robarien -m'endossa el Jordi. Amb dubtes accepto la seva explicació.

Després de quasi 900 km matinem a la terra de Santa Claus, Rovaniemi, però no hi perdem el temps i pugem a un autocar per a plantar-nos encara més al nord, a Saariselkä, poblet encara envoltat de neu. Aquí ens endossen un “aquest any s'ha avançat el bon temps, s'està fonent la neu, només podeu fer ruta amb esquís de fons” quan volíem llogar raquetes, horror! Jo mai he esquiat per principis! La idea de tenir aquests estris als peus durant tres dies no em fa il·lusió, però és això o avorrir-se amb els rens i Santa Claus... alea iacta est!

Carregats amb les motxilles i els esquís als peus comencem a avançar entre turonets, res d'equí de fons amb el terreny marcat com us imagineu! Ajuntant els tres dies tasto la neu uns 200 cops, és una bona teràpia cap a la egolatria.

Dormim en dues cabanyes-refugi lliures, l'entorn és fantàstic, només ens creuem amb rens mentre “esquiem”, sense sorolls, però acabaré renegant, ja que ens havien informat que la primavera era massa avançada per a veure aurores boreals i al tornar al poblet ens informen que en una de les nit n'hi ha hagut una de menor... això sí que és perdre l'oportunitat de la meva vida!

Ja a Rovaniemi, en un dia de pena, esperant el tren per tornar a Helsinki visitem el museu provincial de Lapònia, no sé que hi faig si d'aquí res veuré els tresors dels Tsars!

Altre cop viatgem de nit, i a l'arribar disposem d'unes hores per anar a l'apartament del Jordi i tornar al centre a buscar el tren, red arrow! Que ens durà a Moscow!

El seu apartament és diferent als quins trobem a Catalunya. Els apartaments formen petites comunitats i comparteixen una gran sala on hi ha les rentadores, congeladors, ... al centre hi ha un pati per als nens, això sí, quan no hi ha massa neu, els pisets s'aïllen bastant bé de l'exterior, i la dutxa penja del mig del bany, no hi ha plat, tot i que pugui semblar una mica brut és molt pràctic.

Un cop a la cèntrica estació de trens un noi d'allò més ros em saluda en català amb accent estranger, al principi no entenc la situació, llavors recordo que en Jordi té un amic finés que parla una dotzena d'idiomes i la darrera incorporació és el català, ja tinc dues persones amb qui parlar! Me n'adono que el meu anglès és de pa sucat amb oli...

Torno a passar una altra nit a un tren, però aquest cop és diferent. És un tren vell, de decoració modesta i obsoleta, una relíquia viva de la URSS, el cucut ens saluda mentre bevem el te de mitjanit. Ja dormint en un vagó llitera de sis persones ens desperten dos militars, hem de mostrar els nostres passaports, comparen deu cops la nostra cara amb la de la foto, collons! La guerra freda s'ha acabat i només venim a portar diners!

Quan surt el sol divisem les zones rurals, semblen pobres, i a l'entrar a Moscú observem quilòmetres d'edificis semblants, sobris, grisos, en definitiva, soviètics. També divisem la torre de telecomunicacions, Ostankino, l'edifici més alt d'Europa, també d'una altra època i que fa uns anys va patir un seriós incendi... és un país que sembla que visqui del passat, i aquest es fa miques.

Trepitgem la “mare Rússia” a l'estació de trens on comença “Anna Karenina”, noto la presència de Tolstoi, avui la temperatura és estranyament alta. Ens dirigim a un hotel ruïnós prop d'una parada del metro circular que tanca el centre de la ciutat. Comparteixo l'habitació amb una noia de l'Alemanya de l'est, així tot té un caire més comunista.

No perdem el temps i en grup ens dirigim al centre. Avui és Sant Jordi, i com que també és patró d'aquesta Terra en un carreró ple d'artistes descobrim que hi venen roses.

Després de passar pel davant d'un dels vuit gratacels soviètics a estil Empire State, i comprovar que la ciutat és d'allò més caòtica i contaminada, els troleibusos es creuen perillosament amb cotxes prehistòrics, arribem a la boca de metro.

El metro és profund i impressionant, les parets les decoren centenars de mosaics on s'hi mostren escenes triomfants del comunisme: famílies treballant, pagesos recol·lectant, avions sobrevolant les estrelles roges del Kremlin, ... i del sostre pengen llums d'una època més antiga. Sense cap mena de dubte era un espai pensat per a protegir-s'hi en cas de bombardeig.

Al centre ho visitem tot, no hi falta la tomba al soldat desconegut, la immensa plaça roja amb la muralla coronada d'estrelles roges que envolta el Kremlin, el museu de Lenin amb ell dissecat a dins, jo crec que és de cera, una mini exhibició militar i l'exòtica catedral de Sant Basili, i un nou centre comercial, capitalisme... Un cop dins de la zona emmurallada visitem totes les esglésies que hi van edificar, blanques, amb cúpules daurades coronades per una creu i enormes campanes, destaca la torre immensa d'Ivan el Gran, plenes de pintures i iconografies cromàtiques precioses que van sobreviure l'època soviètica. Caminant topem amb la campana forjada més gran del món que mai va sonar i el canó forjat més gran del món que mai va disparar. És un entorn on totes les pedres volen explicar la seva història, Napoleó també va destruir amb l'única finalitat de passar a la història, i la segona guerra mundial també hi va arribar!

Dinem en un restaurant on no ens entenen tot i parlar entre tots més de 16 idiomes, menys el rus, és clar, per tant acabo menjant dos plats de verdura, misèries... Després admirem la reconstruïda catedral del Crist Salvador, d'història rocambolesca, han tornat a edificar el que un dictador havia derruït mentre el poble passa fam.

Durant dos dies visito tot el possible, sóc dels únics que matina per entrar a la impressionant Armeria amb les seves riqueses, tot regals que van rebre els Tsars, creuem el riu per a gaudir de vistes del centre, anem al teatre, sota la vigilància de la falç i el martell, a veure Chicago per a descansar, una alemanya m'explica en anglès una obra en rus que cap dels dos entenem, i entrem a la casa de Tolstoi, exemple d'habitatge de l'època. Acaba el dia nevant, quins contrastos!

Altre cop amb el red arrow i de nit ens traslladem a Sant Petersburg. Fantàstic i recomanable. Carrers amb encant, canals que la banyen, n'hi ha que l'anomenen la Venècia del nord, l'encisadora església de la Resurrecció de Crist, els ponts llevadissos sobre el riu, els antics fars que vigilen el pas dels vaixells, monuments robats d'altres civilitzacions, l'impressionant palau d'hivern, la pesada columna d'Alexandre que es manté dreta per si sola, no té fonaments, els jardins d'èpoques Tsarines. A l'altra vora del riu, un cuirassat ens recorda on va començar la revolució russa.

Dormim en una vella finca molt cèntrica, un conjunt de vells apartaments potser il·legals, en un com aquest es va forjar “Crim i càstig”.

L'Ermitage és sublim, no només pels tresors en forma d'art exhibit, sinó també pel palau, amb la gran sala de ball on ens hi imaginem princeses rodolant al ritme d'una vella orquestra i la sala amb les columnes de jade, exultacions de poder.

El temps s'acaba i aquest cop amb autocar tornem a Finlàndia, abans però, a la darrera àrea de servei els universitaris aprofiten per comprar grans dosis d'alcohol a preus més econòmics... molts d'aquests no han entrat a l'Ermitage, no saben apreciar els autèntics tresors de la humanitat.

L'últim dia a Helsinki el passo gairebé a cobert, després de les meravelles vistes a l'enemistat país veí no em ve de gust de passar fred visitant aquesta gèlida capital.

Ha estat un viatge ple de contrastos, tant climatològics, com paisatgístics, com de cultures. Difícil d'aprofitar-lo plenament amb tant poc temps, però si es complementa amb unes bones lectures pots arribar a començar a entendre el centre de poder que ha estat, les grans gestes, les gran penúries, i les grans atrocitats que s'hi han viscut, i el gran bressol de cultura que ha estat. Si Dostoievski fos el president, el país seria més humà.

New York i Washington, intentant entendre el món

Viatjar on hi tens un amic és senzill, i sinó que ens ho diguin a l'Esther i a mi que en una conversa de cafè vam decidir que al cap de 4 dies... ens plantàvem a l'altre costat de l'oceà!

La teòrica ex-capital del món, ara ja no existeix aquest monopoli lèxic, i en Txema ens esperen. Volem via Lisboa, així s'escurça una mica el vol evitant les ciutats centro-europees i també el preu del bitllet.

Degut a l'11-S estem més estona amb les sabates a la mà que no pas posades, cal passar controls exhaustius contínuament. Aterrem al JFK, ja comencem amb la història, i aconseguim viatjar fins al cor de Manhattan en plan “low cost” gràcies a un bus llançadora gratuït de l'aeroport que ens deixa en una estació de metro propera. Aquest mitjà de transport pràcticament només l'utilitzen negres amb moltes cadenes i nosaltres. Creuem Brooklyn per sota terra, per tant, el primer contacte amb la superfície el tenim davant del Madison Square Garden, una sensació per a no oblidar mai, pugem unes escales empinades mentre no veiem el cel perquè quatre gratacels ens ho impedeixen, som petits, molt petits, i de poble, molt de poble. A l'arribar a la superfície un estol de limusines ens envolta, aquesta nit actua en Paul McCartny.

Triguem més del desitjat per aconseguir l'habitació, finalment després de baixar a recepció ens resolen el problema amb la porta. A l'ascensor una noia m'ha fet proposicions indecents, m'encanta aquesta ciutat! Sortim a temps d'agafar l'últim ascensor per a pujar a l'Empire State, clar exemple del capitalisme portat a extrems inimaginables. Mitjanit i estem al cim de la ciutat. Tots els llums es troben als nostres peus, desentrellem on para la torxa de l'estàtua de la llibertat.

Caminem cap a l'hotel. Això és com formar part d'una pel·lícula, vapor que surt de les clavegueres, taxis grocs amb petites taques negres, llums-cartells a dojo, olors exòtiques i de menjar ràpid, ...

Ens despertem molt d'hora pel jet lag. Ens encarreguem de posar els carrers de NY per a caminar-hi a soles, bé, amb les motxilles perquè avui mateix marxem. Trepitgem bona part del Manhattan que cal ser visitat, no utilitzem el metro... descansem en el ferri que ens porta l'estàtua de la llibertat, gaudim d'unes vistes sensacionals de la skyline i del què li manca.

Tornem, voregem la zona zero, plena de records, fotografies, escrits i pregàries, s'hi respira angoixa, els treballs de recerca encara continuen.

Seguim caminant i topem amb la minúscula i sorprenent Trinity Church, amb la maleïda i especuladora borsa, amb places assolellades si els gratacels ho permeten, amb la no prou eficient ONU, ja fa molts anys que el Pau Casals hi va dir que ell era català i va interpretar-hi el cant dels ocells per la pau al món! Amb el fotogènic pont de Brooklyn, amb els especiats barris de Chinatown i Little Italy, i l'artístic Soho... però finalment ens dirigim a la central d'autocars, on una noia negra impossible d'entendre ens ven els bitllets per uns seients en un mític greyhound per anar fins a Washington.

Ja de nit en Txema ens recull de l'estació, comenta que ens trobem en una zona perillosa de la ciutat i que només s'hi pot circular en cotxe, suposadament això ha de ser el centre del món. Ens instal·lem al seu apartament, en el típic sofà-llit, i comencem a conèixer els seus amics.

Ens llevem amb pluja, toquem un tros de la lluna al museu nacional de l'aire i l'espai, amb unes ulleres que ens afavoreixen d'allò més mirem una peli 3D, passegem per la gran explanada, the national mall, esquitxada de museus, en visitem ràpidament alguns, ens trobem els monuments a Washington, i a Lincoln, el Capitol, on tantes decisions incoherents es tiren endavant, crec que no utilitzen gaire els museus gratuïts que tenen tan a l'abast, i la Casa Blanca, gran centre de (mala)política mundial.

De nit anem de festa tot i la pluja, i una noia em torna a fer proposicions, quin país! Pubilles preneu nota :-)

Com que el nostre amfitrió treballa l'Esther i jo pugem al monument a Washington amb les seves vistes privilegiades, es veu tot! Fins i tot el pentàgon i les obres que hi fan pel suposat avió que s'hi va estavellar. El cementiri d'Arlington és immens, ple de símbols com la vigília a la tomba al soldat desconegut, fa molts anys que la humanitat sembra cadàvers degut a les guerres.

Dinem una deliciosa hamburguesa original a l'autèntic Johnny Rockets, passegem per la neogòtica universitat de Georgetown, però no tenim la sensació de tornar-nos més intel·ligents.

Avui és el dia, cotxe, 800km, i la recompensa, les majestuoses, immenses, cabaloses... cascades del Niagara! Són impressionants, hi ha més aigua que a tot Catalunya, però cal creuar al Canadà per a veure-les bé, tot i la por de no poder tornar ens hi animem... la frontera és com l'andorrana si vas amb un passaport de la CE, cap problema! Abans hem passejat entre les illetes que s'hi formen, un foto de començaments del segle XX mostra la cascada congelada, i un cartell anuncia com d'inconscients era la gent que caminava pel gel, són incorregibles.

Passem la nit al Canadà, s'aprecia en tot que hem canviat de país, a la vora del llac Eyre. De nit sopem prop de les cascades per a veure-les il·luminades, i de dia turistegem pujant al vaixell que t'apropa al salt d'aigua. Tornem a Washington i sopem amb el Txema per darrer cop als USA, demà a primera hora tornem a NY a passar-hi un parell de dies.

Altre cop a NY seguim caminant, entre altres ens manca Central Park, aprofitem la visita per a descansar-hi força. Ja cansats ens limitem a deambular per les avingudes, els “street”, i a analitzar les actituds d'aquesta societat en la què suposadament tots ens hi volem emmirallar.

Segurament hem visitat la part més europea dels USA, no hem vist a gaires obesos, però n'hem tingut prou per adonar-nos que és una altra societat, una altra cultura. En aquests moments es troba sota l'angoixa de la por, però això no justifica actituds arrogants vers el món on els espanyols sembla malauradament que també hi tenim molt a dir. Per què no canviem l'economia per la afectivitat?

México, un país immens, una societat sense rumb

Probablement México és un país massa gran per a començar a viatjar per l'estranger, però l'ocasió s'ho valia i l'acompanyament per part d'uns autòctons facilita l'aprenentatge d'aquest acte anomenat “turisteig”.

Després de diverses tasques prèvies de preparació el 2 d'agost ens trobem vuit dels nou integrants de l'expedició a l'aeroport de Barcelona, l'Elena ha hagut de marxar abans perquè m'havia de comprar la “guayabera” per a la boda mexicana. Volem via Amsterdam, i la veritat no ens podem queixar del tracte rebut ni dels regals extraoficials (mantes, coberts, ...), tot i així cal reconèixer que són massa hores de viatge... sort dels exercicis dirigits que realitzem per a què no se'ns adormi cap part del cos.

Aterrar enmig d'una megalòpoli quilomètrica és estrany i horrible a la vegada, l'embús de grans bèsties voladores a la pista esperant per un “finger” fa presagiar la cua per passar l'aduana. Triguem molt a enllestir tot el que necessitem, però finalment, després d'aconseguir el meu primer segell al passaport i ja quasi de nit, el conductor contractat únicament per a aquest trajecte arrenca la furgoneta familiar i ens porta amb l'estil de conducció mexicà (=temerari) fins a Oaxaca. Hi arribem a les 4 de la matinada, i després de parlar amb algun dels borratxos que trobem pel carrer aconseguim descobrir a quina “cuadra” es troba l'hotel. El viatge per carretera ha estat dur, hem patit topes, hem vist policies amb metralladores, hem escoltat programes de ràdio que a Europa els situaríem a la dècada dels seixanta, ... per tant, repartiment ràpid d'habitacions i a dormir unes horetes.

Després del primer esmorzar picant i amb el “jet lag” actiu visitem Monte Alban, una immensa explanada on hi queden les runes d'antics temples, palaus i el joc de la pilota. Aquesta va ser la capital del Zapotecas abans que els espanyols anessin a exterminar tot el que hi trobessin. Disparem les primeres fotos sota un sol de justícia, sort del gorret d'explorador!

Dinem i ens familiaritzem amb le missatge que ens acompanyarà bona part del viatge: “Por su salud, lávese las manos antes de comer y después de ir al baño”. A la tarda passegem pel casc antic de Oaxaca i recarreguem piles per al gran dia, i alguns comencen a “carregar” les bosses de records.

4/08/2001 Tots engalanats i dins la furgoneta familiar cap a la magnífica església barroca de Santo Domingo. Tot “ideal”, els nuvis d'allò més elegants, les dames d'honor de colors diversos, els músics tocant el cant dels ocells, el capellà explicant que a internet hi ha coses bones, coses verdes, i coses vermelles (sort que no sap que el nuvi “ingeniero” es guanya les garrofes gràcies a internet), la foto de grup davant del cotxe negre clàssic, i la festa: en el pati d'una Hacienda d'allò més refrescant, on ens esperen els “mariachis”, el tequila de qualitat, el “mezcal” amb el cuc, les celebracions onejant mocadors de cada plat, les borratxeres d'algú que altre, els jocs amb la corbata del nuvi i la lligacama i el ram de la núvia, i l'intent de lligar en aquest “encontre” de cultures. Tota una experiència, creuar l'oceà ja ha valgut la pena.

L'endemà, un cop refets, seguim la visita de Oaxaca: l'elegant catedral, el zócalo amb el seu encant, els carrers colonials amb paradetes de records de la zona, ... però el dia passa i comencem a recórrer el país. Ens fotografiem al gegantí arbre del Tule, on un nen d'allò més encantador ens mostra totes les formes de les seves rames,  “¿visto? Favor de acompañarme!” Ens empapem d'història al centre cerimonial zapoteca de Mitla, a Tehuantepec topem amb una festa amb vestits regionals (algunes dones porten la riquesa familiar a sobre en forma de penjolls d'or), dinem a una platja del Pacífic un peix enorme i saborós, no hi ha res com viatjar amb gent que conegui els petits tresors de la zona, i sopem a casa del Jimmy, el nostre “guia-amic”.

Naveguem pel Cañón del Sumidero, les seves parets (de fins 1300m d'alçada) i llegendes ens envolten, també els animals i la forta pluja! Des de Sant Cristobal de las Casas, la capital de Chiapas, visitem San Juan Chamula (on a la seva església els sants que no es porten bé els desvesteixen i els posen de cara a la paret, no hi ha bancs però sí palla per seure al terra, espelmes i pregaries on es barregen les cristianes amb les paganes, tot té un caire màgic i depriment, no s'hi disparen fotos perquè es poden apoderar de les ànimes) i Zinacantán (on hi ha una processó d'allò més fervorosa).

A Sant Cristobal entrem al centre cultural Na Bolom, casa del Jaguar, per a entendre una mica la regió. Turistegem per la catedral i les esglésies, per les botigues i les tequileries, i com no! Pels “forns de pa” i els restaurants “picants”! Això sí, no tots s'atreveixen amb el menjar picant. Haig d'anar a un post-velatori, la casa té una zona del menjador amb multitud de fotos del mort, una petita capella, un reguitzell d'espelmes, i estàtues de cultura maya, crec.

El camí segueix, ens banyem a les cascades de Agua Azul i també hi mengem coco amb sal, entrem a la cova rere la magnífica cascada de Misol-Há, i hi prenem pa amb tomàquet per tornar la invitació de'n Jimmy del dia anterior, això sí, l'acompanya amb unes “guindillas”. Arribem a Palenque, el punt més al sud-est del nostre viatge. És una zona arqueològica immensa, plena de palaus i piràmides, alguns d'ells encara engolits per la selva tropical, hi ha pintades de pirates incívics del segle XVIII! Ens creuem amb una serp inofensiva i ens avisen amb el crit “agüita! agüita!”

Seguim cap a Tabasco, a Villahermosa visitem l'interessant “parque museo de la Venta” on hi admirem caps gegants de pedra, dólmens de roques basàltiques, caps de jaguar empedrats envoltats de plantes exòtiques per a nosaltres. Dinem a la gran llacuna de Catemaco, crec que d'origen volcànic, i a la reserva ecològica Nanciyaga, on segons diuen ells és el punt més nòrdic de selva tropical del món, acceptem un tractament de llot a la cara i aigua servida en fulles.

Comença el gran diluvi, sembla que ens doni una petita treva a l'arribar a Veracruz, però quan s'intensifica altre cop fugim, és la cua d'una tempesta tropical! Ens en sortim gràcies a que la furgoneta és més alta que els cotxes i així evitem que l'aigua arribi al motor. Descansem a Córdova, i l'endemà anem cap a DF, només parem per visitar ràpidament Puebla. Patim un lleu accident de cotxe, i més tard punxem una roda... arribem tard i fatigats a l'hotel de la capital.

Sortim de DF cap a Pátzcuaro, una altra bonica ciutat colonial on uns dels amics i tenen familiars, va emigrar molta gent de Catalunya a México en els anys de la dictadura!, a mig camí visitem la part colonial de Morelia, tots els centres de ciutat em comencen a semblar iguals. En aquesta zona descansem més i només visitem Santa Clara del Cobre, on veiem com es treballa el coure, òbviament. A la nit ens conviden a tequila, es pren amb llimona i suc de tomàquet.

Finalment tornem al contaminat DF, el tràfic i la altitud així ho determinen, a la nit anem al palau de belles arts per veure-hi un ballet de diverses danses de totes les regions de México, molt bé tot i el cansament acumulat. És un edifici molt colonial que com tota la part antiga de la ciutat s'enfonsa degut a que la ciutat es troba sobre un gran llac que es va assecar. L'endemà al matí som els primers a entrar a l'immens Teotihuacán, la piràmide més gran del món es troba en aquest conjunt arquitectònic Maya.

Només queden un parell de dies. M'escapo tot sol a visitar Tasco, la ciutat de la plata. Em va bé per a desconnectar. Tasco és absolutament diferent a la resta de pobles del país, de fet si ho he entès bé el va refundar un català que va trobar plata en unes mines que s'havien declarat exhaurides. Al vespre, altre cop junts, sopem a casa d'una amiga mexicana, per arribar al seu pis creuem més de 6 portes enreixades, acabarà tot el món així?

L'últim dia faig les visites que la resta del grup ha pogut avançar (el palau nacional i el museu d'antropologia, dos trossos ben grans de la història de México, el monument a la revolució i la catedral, amb el pes més gran que he vist mai per a detectar si hi ha activitat sísmica) i ens retrobem a l'aeroport ja amb ganes de tornar a casa, això sí, abans ens hem de discutir amb la companyia del lloguer de la furgoneta.
Al vol de tornada aconseguim descansar més, per què serà?

México és un país amb diferents maneres d'entendre'l, colonialisme, cristianisme, paganisme, indígenes, selva, enchilada, arqueologia, perillositat, ... cal interactuar molt amb la seva gent per entendre un mínim de tot el que li passa (violència, “mordidas”, tràfic de drogues, “zapatisme”, exèrcit, ...). A mi m'han regalat “Cien años de soledad”, i sense cap mena de dubte aquest llibre cal forjar-lo en una terra com aquesta, màgica però alhora intranquil·la pels mals que li ha causat la humanitat.

Mostra un mapa més gran