Estades a Bòsnia i Hercegovina organitzades per Trenkalòs
I
incansablement tornem a Bòsnia i a Sarajevo, la nostra segona llar.
Un país i una ciutat ferides on vint anys després de la guerra
encara s'hi observen les cicatrius, ja sigui a les cases, a les
infraestructures, o a les persones. Cada cop trobem més cases
rehabilitades i el centre més uniformitzat segons els cànons del
comerç mundial. Altra cosa és la governabilitat del país, quasi
impossible, dividit per la memòria, la religió, l'educació, el
territori i pels acords internacionals que posaren fi a la barbàrie
però els redactaren persones que no entenien el país.
Els
nostres amics ens repeteixen que no poden odiar però que no obliden,
never forget, mentre viuen prop d'alguns dels criminals de
guerra. Nosaltres contribuïm al record impartint formació en el món
de la cooperació, però sobretot escoltant i expandint els seus
relats sobre el fill assassinat, la mare violada, o el setge inhumà
de quatre anys a una de les ciutats europees més encisadores.
Encara
contemplem tristos cases buides i derruïdes des de fa més de vint
anys perquè un dia fugiren o mataren els seus habitants, i on a les
seves façanes els criminals signaren amb la creu sèrbia i els seus
noms. Caminem dalt d'un dels turons que envolta Sarajevo entre les
tombes picades pels impactes de metralla del cementiri jueu des d'on
els franctiradors disparaven contra les persones que caminaven per
l'avinguda més perillosa del món per buscar menjar. Anem al front
de guerra on un insubmís dels anys 70 (que per això passà per la
presó) hagué de lluitar patint fred, calor, gana, set i veient
morir companys als 90. Visitem un centre de persones discapacitades i
compartim unes hores mentre ens expliquen les seves activitats i les
seves il·lusions.
Anem
al camp de refugiats més vell d'Europa (segurament), Mihatovici, i
hi organitzem diverses activitats: jocs infantils, xocolatada,
pallassos, una desfilada de moda amb rerefons d'apoderament femení
que sobrepassa qualsevol previsió d'èxit i especialment de
felicitat. Però també hi organitzem un homenatge a les víctimes de
Srebrenica, extremadament intens i emotiu, amb espelmes i 127 cares
impreses que equivalen als 127 morts que s'enterraran dos dies més
tard, l'11 de juliol, amb parlaments breus, música esquinçadora, i
amb tres minuts de silenci absolut (fins i tot d'aquells qui
habitualment criden l'atenció) que ens permeten reflexionar sobre la
massacre de l'11 de juliol del 1995, només reflexionar perquè mai
la podrem entendre. Els ulls de l'home que perdé la cama però que
aguantà tot l'homenatge dret i immòbil ho explicaven tot: un
agraïment que traspassava la barrera idiomàtica. Hores abans, entre
llàgrimes i esforços ens ha narrat la seva Srebrenica, els seus
morts, i les seves ferides, tot i els plors no ha volgut aturar el
relat, never forget Srebrenica.
Però
sense temps d'acabar de pair els tres dies tan intensos al camp de
refugiats compartits amb aquelles famílies temporals però estimades
ens acomiadem per anar a Potocari, aquell memorial on 8372... noms
parlen de la vergonya més gran d'Europa des de la segona Guerra
Mundial. Els guies expliquem els detalls del que hi succeí i
encoratgem a passejar entre les tombes per reflexionar. Sempre que em
trobo una làpida on l'any de naixement és el meu i tot acaba amb el
1995 se m'intensifiquen els pensaments: com el lloc de naixement pot
dibuixar-nos un destí afortunat o brutal i injust. I l'endemà
assistim al funeral, als 127 funerals, als 8372... funerals, i res en
el món en aquell instant és tan trist com aquell camp de làpides
blanques i verdes. I a l'hora de marxar triguem una hora i mitja sota
un sol cremador per poder sortir de l'aparcament, i és una sortida
ordenada, com devia ser la de les dones i nens ara fa ja 21 anys? amb
les seves pors i les seves incògnites, sense alguns dels seus éssers
més estimats per sempre més.
I
quan tornem a la casa dels amics que tenen 60 morts entre aquelles
tombes descobrim que han tallat l'aigua corrent, a la República
Sprska tot s'hi val per humiliar als supervivents de la neteja
ètnica. Fins i tot podem dir que es tracta de tortura ja que es
priva d'un bé bàsic. Però ells se'n recorden que sóc vegà i em
preparen un menjar per a mi sense demanar-ho, es deuen als seus
hostes. Altre cop escoltem la història d'un dels supervivents de
Srebrenica, que caminà 8 dies sense menjar per les muntanyes per
fugir del setge, i on veié per darrer cop al seu germà que vam
enterrar ara fa quatre anys. Sense temps per més anem a Kamenica, un
poble ubicat a l'anomenada vall de la mort ja que la major part de
fosses comunes de Srebrenica es trobaren aquí. Sabedors del passat
aquesta vall verda esfereeix, i les cases encara destruïdes no donen
cap moment de descans als pensaments.
Però
l'endemà al matí, i potser per únic dia en tot l'estiu, reunim a
tots els nens i nenes i organitzem jocs sense parar, i apareixen
encara més nens i nenes de sota les pedres, però també donem diners per
l'escola que hem recaptat la gent de Trenkalòs fent xerrades a
Catalunya i venent llibres, com el del conte dels Olovkis que
hem inventat per ajudar a crear un vincle entre les noves generacions
i la terra d'on la seva família fou expulsada. A l'acabar el mateix
representat del poble ens demana que si us plau hi tornem, segueix
faltant iniciativa per crear qualsevol cosa, una guerra destrueix més
que cases, destrueix il·lusions i capacitats.
I
tornem a l'idíl·lic Sahbegovici, el poble entre turons i rius que
hem ajudat a recuperar i que és la inspiració de la llegenda dels
Olovkis. Pintem nous murals, o són els éssers místics que
baixen dels boscos? I a la casa de fusta seguim impartint xerrades,
fem rodes de reflexions, i meditem amb músiques que parlen. Tot per
entendre que cal treballar diferent si busquem resultats diferents.
Les festes nocturnes per crear records agradables en aquest espai que
un dia es destruí les ambientem de llegenda i tothom riu.
Finalment
presentem oficialment el conte Els Olovkis, Una història de
Bòsnia a un orfenat de Sarajevo amb la participació del general
Divjak, el serbi que evità la caiguda d'aquesta ciutat confluència
de cultures i religions. Un conte amb pròleg del Raül Romeva perquè
a l'igual que nosaltres va aprendre a Bòsnia i finalment l'estimà,
com tothom.
I
com sempre tanquem les jornades en un espai màgic de la ciutat de
Sarajevo, l'onzè districte de Barcelona, contemplant el que un dia
fou llàgrimes i sang i ara són dubtes i esperances. Durant el
darrer passeig bevem aigua de la font que diuen que ens hi farà
tornar, i trepitgem altre cop el pont on es desencadenà la primera
Guerra Mundial i tantes altres desgràcies.
Així
doncs seguim i seguirem, perquè al món hi ha gent necessitada i
perquè la societat adulta ha de crear oportunitats d'aprenentatge
per a tots aquells qui ho desitgen, però especialment per als joves
d'aquí que busquen entendre més el món i la condició humana per
saber com poden ser útils, i no basar tot el seu aprenentatge
únicament en el món acadèmic, de l'esport, o d'organitzacions amb
valors poc treballats.
La
vida és per omplir-la de moments dignes que ens permetin seguir
endavant sabedors que actuem correctament.
[Per
saber de la història, de com es desenvolupen els actes, de les
sensacions, o dels projectes de Trenkalòs podeu llegir les cròniques
dels anys anteriors (2012,
2014,
2015).]
FOTOS (picasa) - Bòsnia i Hercegovina
