Estades a Bòsnia i Hercegovina organitzades per Trenkalòs
[Descàrrega del pdf]
L'any 1992 a Barcelona s'hi celebraven les olimpíades. L'any 1992 a l'actual Bòsnia i Hercegovina (BiH) hi començava un genocidi.
L'any 1992 a Barcelona s'hi celebraven les olimpíades. L'any 1992 a l'actual Bòsnia i Hercegovina (BiH) hi començava un genocidi.
Jo
era jove i no entenia tota la realitat, però recordo imatges
esfereïdores, i recordo la impotència de la inacció davant la
barbàrie. Qui m'havia de dir que 20 anys més tard ajudaria a
enterrar un d'aquells morts, o que parlaria amb el general que impedí
la caiguda de Sarajevo en mans dels Serbis, o que compartiria taula
amb homes que van matar defensant-se, o que m'invitarien a kafa
dones violades, o que caminaria amb un supervivent de Srebrenica1.
Les
taques de la destrucció que encara hi resten fan adonar-se de la
dimensió del desastre. Cal un viatge com aquest per entendre moltes
coses, especialment la que ens digué un dels ex-combatents: la
guerra només la pot entendre el qui l'ha viscuda.
Gràcies
a Trenkalòs he tingut l'oportunitat d'aprendre part de la història
recent d'Europa i de la seva feina de cooperació per a lluitar
contra els objectius militars del genocidi, portant una mica
d'esperança on no n'hi havia.
02-07-2012
Sortim
de Barcelona “ben d'hora ben d'hora” per després de 1500
quilòmetres arribar al bonic poble de Kransjka Gora (Eslovènia),
rodejat de muntanyes escarpades i il·luminades per la lluna plena.
Hem
creuat França i Itàlia per autopista, només aturant-nos per
l'essencial. Durant el viatge ens intercanviem de cotxe per poder
parlar tots amb tothom i deixar converses a mitges. De moment som
nou, la resta s'afegirà amb avió ja a BiH.
Decidim
que no tenim temps de visitar Mónaco per a jugar i practicar per si
l'Eurovegas finalment ve al Delta.
En
arribar, no hem arreglat el món, però quasi! I això sí, ara ja
ens coneixem una mica millor.
03-07-2012
Dia
de descans per a carregar les piles, el que vindrà serà dur. Ens
endinsem al parc nacional del Triglav, presidit per la magnànima
paret del Triglav, qui pogués perdre's uns dies dins d'aquesta
bellesa!
En
el monument als Partizans, en aquest paratge lluitaren en la 2a
Guerra Mundial, en Jordi fa la primera xerrada sobre com va conèixer
aquella zona de l'antiga Iugoslàvia: per l'escalada, és clar.
No
tenim temps d'arribar a la vall on queden canons de la 1a Guerra
Mundial, qui els anirà a treure?
Amagat
entre la vegetació trobem un roc equipat que el pugem per a
turistejar. Més tard rodegem l'encisadora cascada de Slap Pericnik.
Al coll de Vršič caminem vint minuts per a gaudir d'unes vistes
privilegiades sobre la gran paret de Prisanjik. Baixem per la
carretera fins a la capella ortodoxa que recorda als més de 100
esclaus russos que van morir fent treballs forçats per a la
construcció de la carretera degut a una allau.
Els
més atrevits ens banyem en un llac alpí, estem als Alps Julians.
Després anem al gegantí salt de trampolí hivernal de Planica, on
tres portem a terme una ascensió ràpida per a viure, ni que sigui
una miqueta, les sensacions dels bojos insensats que salten des
d'aquí.
Acabem
el dia amb un sopar vegà, tot i que algú s'hi resisteix, i una
passejada ben tranquil·la i agradable.
04-07-2012
Marxem
cap a Bòsnia. Creuem Eslovènia i després Croàcia. A Croàcia anem
veient mostres de la guerra, difícils de detectar per a ulls no
experts: moltes cases velles tenen sostres nous, les havien incendiat
o bombardejat amb morters.
No
arribarem a dos dels llocs on la guerra entre Sèrbia i Croàcia va
ser més acarnissada: Osijek
i Vukovar,
ciutats importants on hi vivien força serbis, i Omarska,
un camp de concentració a Croàcia. Mentrestant a Barcelona es
preparaven les olimpíades.
A
Bòsnia entrem per Slavonski Brod. Creuem el riu Sava per un dels
ponts reconstruïts, durant la guerra els van destruir tots. Res a
veure amb els primers combois del Jordi: hores esperant per passar
utilitzant vaixells de càrrega o a través del pont
militar que l'exercit dels Estats Units construí per abastir
Bòsnia, amb l'exèrcit controlant.
La
duana bosniana res té a veure amb la croata, l'aspecte és
depriment. Comencem a creuar cases amb les façanes foradades per les
bales, restes de cases que mai seran reconstruïdes, cases
reconstruïdes pobrament, terrenys que porten 20 anys minats i que ja
no seran llaurats per por a les mines antipersones, cases cremades i
amb la signatura de la creu Sèrbia.
Són
les primeres restes d'un genocidi i la corresponent neteja ètnica.
Hem entrat per la República Srpska, zona pro-Sèrbia. Conduïm uns
50 km de ruta calcada. Les esglésies ortodoxes són les úniques
construccions que del cert estan restaurades. Allà on no arriba el
seny hi arriba el fanatisme.
Quan
agafem alçada veiem en totes les direccions de l'horitzó cases
derruïdes. No hi ha dubte, tot i que els tractats de Dayton amb els
que es posà fi a la guerra emparen la tornada dels musulmans i
croats a la seva casa ningú s'atreveix en aquestes condicions:
envoltats de població pro-Sèrbia i destrucció que recorda una
realitat que volen oblidar. No hi ha gaires mostres d'activitat
econòmica, i molt menys d'espai on realitzar activitats
col·lectives.
Ens
creuem a caminants que anualment marxen durant dies per arribar a
Srebrenica i retre homenatge així a les víctimes de la pitjor
atrocitat d'aquella guerra.
Arribem
al camp de Mihatovići, és el camp de refugiats més gran que es
construí a Bòsnia. Un munt de cases iguals dividides en quatre
apartaments, dos per planta. Actualment hi viu una mini-família per
apartament, però a l'any 1996 quan es construí hi malvivien dues o
tres famílies. L'aigua potable cal anar a buscar-la a 1 quilòmetre.
Els carrers són de terra. Els cables elèctrics es troben en estat
precari. A l'hivern la brossa es recull mensualment.
Hi
ha gent fumant mirant la novetat dels dos cotxes entrant.
Immediatament una de les famílies fa honor a l'hospitalitat bosniana
i ens rep amb una tassa de kafa, el seu cafè. Seiem en una
rotllana i parlem. Jo només parlo amb un noi de 23 anys que parla
anglès, un noi espavilat, en Nusret, amb ganes de practicar l'anglès
que ha après utilitzant internet.
M'explica
que el jovent ha perdut l'esperança en poder treballar aquí. La
seva família, ell i sa mare, són els qui ens acullen a la Carola i
a mi. Hem tingut sort perquè podrem parlar i entendre'ns.
Fa
una calor asfixiant i ens comenta que hi ha un llac a 10 minuts
caminant. Hi anem, és un paratge inconnex, aïllat de l'entorn
depriment per un bosc, pau enmig de la incoherència. Ens acompanya
la família de la seva germana que no s'acaben de creure la meva
edat, aquí tothom aparenta més anys dels que té.
Entrem
a la casa descalçant-nos, serà la tònica del viatge. Sopem i haig
de deixar de ser vegà per uns dies. Cuina diferent però deliciosa,
no haurien d'aprendre totes les cultures de les altres?
Acabem
el dia a la fresca en una gran rotllana de germanor. La nit és
calorosa.
05-07-2012
El
sol il·lumina l'habitació abans de les sis. Hem dormit a les seves
habitacions i ells dos al sofà, massa hospitalitat! L'esmorzar és
contundent, de cullera i forquilla.
Després
ens ensenyen fotos de la seva família, dels vius, el pare i marit és
una de les víctimes del genocidi.
Al
cap d'una estona el Jordi ens fa una xerrada dins d'una d'aquestes
construccions suposadament temporals que construí el govern
holandès: Als inicis del camp, on ara hi ha una família n'hi havien
tres, calia fer torns per a dormir, quan esperaves calia fer-ho dret
per la manca d'espai, les tensions per l'estrès de sobreviure al
genocidi i a les violacions sumat a la difícil convivència en
aquestes condicions acabaren provocant un gran nombre de malalts
mentals que mai es recuperaran. Viure en aquest lloc tèrbol i sense
esperança des del 1996 no pot crear res bo per aquesta societat, com
a molt alguns petits detalls d'humanitat de tant en tant. Una
preocupació d'aquests desplaçats és que aquest any l'alcalde de
Srebrenica serà un serbi que nega el genocidi. Mentrestant la resta
d'Europa dóna l'esquena i només es preocupa de realitats fictícies
que es poden esvair en un instant per la venda d'unes accions. Quan
Trenkalòs va arribar aquí, eren tantes les organitzacions que
havien incomplert les seves promeses que la seva feina principal fou
guanyar-se la confiança dels refugiats per a després poder
treballar amb aquells que tenien més possibilitats de sortir-se'n, i
així començar un procés de recuperació.
Tornem
amb la família i junts mirem els videoclips
de la Trenkaband. Ells els han mirat diverses vegades tot i no
entendre el català. Se'ls hi enfosqueix la cara però agraeixen que
encara hi ha gent que els recorda.
Organitzem
una xocolatada per a distreure una estona als nens, i tot seguit fem
el darrer àpat amb la nostra família d'un dia.
Marxem
mig tristos cap a Sarajevo, som conscients de la realitat en què
deixem a aquesta gent.
El
camí torna a ser una carretera amb façanes foradades i cases
derruïdes. Creuem senyals que indiquen que hi ha mines antipersones
a peu de carretera, i zones amb cintes que indiquen que es treballa
en el desminatge.
Ascendim
el darrer coll que ens porta a Sarajevo. Totes les cases són
reconstruïdes. Finalment, al fons, divisem la ciutat olímpica,
envoltada de muntanyes en territori pro-serbi des d'on s'orquestrà
el setge més llarg a una gran ciutat en la història militar
moderna. Mentre descendim rodegem un dels cementiris que mostra la
vergonya de la suposada gran Europa.
Un
cop a l'alberg toca la xerrada d'acollida a Sarajevo, quanta
tristesa! També passegem. És una ciutat reconstruïda parcialment:
els edificis més malmesos es reconstruïren, els altres tan sols
s'apedaçaren, per tant, 20 anys més tard és fàcil veure arreu les
empremtes de les municions. Passem per edificis que ocuparen els
franc tiradors, quina espècie tan imbècil la humana! Einstein
digué: “només sé del cert de dues coses infinites, l'univers i
l'estupidesa humana, i de la primera no n'estic segur”.
06-07-2012
Al
començar el dia assistim a la primera xerrada. L'Ervin
Tokic
ens fa una introducció de la vida política del país.
El
Govern és de rotació, on tres partits religiosos més que
preocupar-se del què poden fer es preocupen de què els altres no
facin. A més, existeix la República Srpska que s'autoexclou, on
s'ha dut a terme una neteja ètnica i que es governa de forma
diferent.
Així
doncs, la gent està desencantada amb la política, com en tants
altres llocs. Les dones estan més preparades que els homes, i són
més responsables, potser per això se'n veuen més treballant que no
pas homes. Molta gent camina amb la mirada perduda, són
irrecuperables.
És
un país on la constitució l'ha redactat un grup d'experts
internacionals, però aquesta ha estat duta a judici i caldrà
canviar-la ja que vulnera els Drets Humans a tota persona que no es
consideri ni musulmana, ni catòlica ni ortodoxa.
Després
ens visita el qui fou el director de la biblioteca nacional de
Sarejevo entre els anys 1993 i 2005, el Dr. Enes Kujundzic, un
intel·lectual de Bòsnia. És un home interessant, intenta
transmetre esperança però a la vegada se'l veu cansat d'aquesta
lluita contra la intransigència humana.
La
biblioteca fou cremada el 1992, un acte dut a terme per ignorants que
en planificar el genocidi no van oblidar el valor de la cultura i la
tradició de l'altre. Ens explica la seva lluita per a la
reconstrucció no tan sols de l'edifici sinó també, i sobretot, del
contingut. Incideix en la seva perspectiva de l'època de postguerra,
en com les organitzacions tant governamentals com ONGs parlen de
Drets Humans però no de cultura (en 20 anys cap d'aquestes
organitzacions ha creat una sola biblioteca a BiH).
La
cultura també es troba segregada en aquest país. A la República
Srpska en tenen una visió etnocèntrica, ells són el centre i entre
altres es nega el genocidi. Tot el contrari que l'imperi
austre-hungarés que en arribar a aquesta Terra creà edificis
públics imitant l'estil dels llocs on la població mantenia
similituds amb els de la població local, és a dir, la musulmana.
Per tant, l'edifici de la biblioteca és pseudo-morisc. De fet,
aquest era l'estil bosnià d'arquitectura, que incloïa l'esperit del
país i la seva naturalesa.
La
seva experiència és que BiH té uns valors culturals i ambientals
que la fan un país diferent dels països que l'envolten.
Amb
la pèrdua de la biblioteca també es perdé una manera de treballar.
Ens explica com s'està perdent la visió humanista dels estudis, i
que les institucions només es preocupen de l'educació formal.
Proposa
projectes que per a ell tindrien sentit: analitzar l'estat de les
biblioteques i ajudar-les. Considera que per a la creació d'una
classe mitjana a les zones rurals hi calen serveis culturals. Pel que
fa als intel·lectuals considera que estan desorganitzats, per tant
la seva veu no s'escolta ni a nivell local ni internacional. Cal
revisar els tractats internacionals referents a la cultura, molts
d'ells tenen més de 50 anys i no incorporen la paraula moral,
imprescindible ja que aquests tenen conseqüències en les relacions
entre les persones, les organitzacions, i els països.
Creu
que existeix un vincle entre la felicitat i la moral, pot ser feliç
un immoral? La història parla més de persones mortes que de llibres
cremats, però en aquest cas hi ha qui creu que la destrucció
d'aquest temple de la cultura era part de la solució final.
Després
d'aquesta xerrada anem a buscar el tramvia. Són aparells vells que
diverses ciutats han regalat quan han renovat la seva flota.
Conviuen
edificis nous de vidre amb edificis que intenten amagar sense massa
èxit les ferides de bales, metralla i obusos, i amb altres edificis
que són absolutament inservibles.
Baixem
a Nedjarici,
un dels fronts de la guerra. Observem alguna de les restes de la
línia defensa, és difícil imaginar-se la vida en un punt com
aquest durant mesos, essent bombardejat i quasi sense aliments,
impensable la capacitat de resistència humana. Fem una xerrada sobre
la dificultat de la reconstrucció: si tens diners per arreglar només
uns quants pisos d'un edifici, quins esculls? Sota quins criteris?
Com saps que no l'abandonaran i que ajudes a qui en traurà més
profit? Com evites que l'aigua de la pluja no faci malbé el teu pis
si el de sobre no té parets ni finestres? Hi ha molta gent que
encara ocupa un pis que trobà buit i viuen sabent que un dia els
poden fer fora, qui invertirà en la millora de les seves
no-propietats sota aquestes condicions?
Sembla
que només els prínceps dels petrodòlars puguin crear noves
mesquites esplendoroses. Igual que els temples ortodoxos aquests
temples són els més luxosos, s'estan allunyant els Balcans novament
de la pau?
Tornem
pensatius i cadascú fa la seva per anar assimilant tota la realitat
que anem coneixent.
A
la tarda ens dividim en tres grups per parlar de forma rotativa amb
coneixedors de tres aspectes de BiH: economia (Igor Gavran), la vida
durant el setge a Sarajevo (Amar Karapus) i la situació política
abans de l'esclat de la guerra (Alfredo Sasso).
Són
xerrades interessants. L'exposició sobre el setge a Sarajevo té tot
d'objectes donats pels supervivents, molts artesanals, i que inclouen
les armes casolanes que produïren per defensar-se contra l'armament
del quart exèrcit més potent d'Europa en aquell moment. Explica que
l'objectiu de la gent durant el setge senzillament va ser sobreviure,
nens com ell moriren, però el fet més especial era la relació que
es creava entre la gent, quelcom que cap xarxa social del món
digital pot crear. El més dolent, s'intenta oblidar.
La
xerrada sobre les condicions polítiques després de la mort de Tito,
el carismàtic líder comunista, odiat per uns i estimat pels altres,
que mantingué Iugoslàvia unida durant anys, mostra els
despropòsits d'un Govern que no sabé crear ponts de diàleg entre
la gent i les cultures. Determinats sectors dirigiren el poder
atorgat per a obtenir-ne més. Les diferències econòmiques entre
repúbliques, riques i pobres, els casos de corrupció, i la inflació
descontrolada foren arguments manipulables per a què els més
incendiaris dirigissin discursos en clau racista.
Molts
despropòsits provocaren que un país amb la ciutat que l'any 1984
organitzà els jocs olímpics d'hivern, i que l'any 1990 començà
les negociacions per a entrar a la UE acabés patint diverses guerres
internes i una neteja ètnica.
Un
factor molt important per a què els qui foren veïns un dia l'endemà
s'odiessin fou la manipulació que determinats mitjans de comunicació
feren de la realitat: mostraren imatges falses de musulmans atacant
pobles serbis. Què potser no tenim problemes semblants a molts
països? Quan aturarem aquesta forma de crear odi?
Finalment
la xerrada d'economia, realitzada per un funcionari de la cambra de
comerç exterior de BiH ens mostra la ingovernabilitat del país: no
aprofiten l'única sortida al mar que tenen, encarint així les
importacions i penalitzant les exportacions, no reclamen l'altre port
que els acords de Dayton els atorgava, pateixen nombrosos casos de
corrupció (inclosos els que la República Srpska crea per a
beneficiar Sèrbia), existeix molta economia submergida, les remeses
suposen un 10% del PIB, la meitat del pressupost gastat del 2011 es
va fer de forma no transparent segons la UE. La indústria encara es
troba a un rendiment molt inferior al quin hi havia abans de la
guerra, això fa que siguin sobirans en energia elèctrica, tot i que
bona part d'aquesta s'obté de tèrmiques que utilitzen processos
altament contaminants. També existeix un problema amb la
desforestació, especialment la il·legal, per a la comercialització
de la fusta, això sí, els altres països europeus estan disposats a
comprar fusta il·legal barata.
Al
vespre, per descansar de tot plegat anem al bell vell centre de
Sarajevo, tot i que òbviament reformat. Hi prenc la primera pita
d'espinacs.
07-07-2012
Avui
dia de turisme a Mostar. És un viatge llarg amb tren, bé, és curt
en distància però es triguen 3 hores. S'hi veuen més ferides de la
guerra, aquest cop degudes especialment als croats, però
senzillament fem el turista: fotos al pont reconstruït al qual 500
anys d'història no li feren res i aquesta barbàrie destruí,
ens banyem al glaçat riu Neretva per a sufocar la calor excessiva, i
mengem un dinar bosnià força barat.
Tornem
a Sarajevo. El viatge ens serveix per adonar-nos de com de difícil
és realitzar un projecte de cooperació confiant en els serveis
disponibles en un país com aquest.
Finalment
sopem a la terrassa d'un restaurant vora el riu Miljacka, per fi es
nota una mica d'aire fresquet. A nivell d'alimentació avui he pogut
ser vegà.
08-07-2012
Avui
és un dia increïble, ens fa de guia Jovan
Divjak, el sots-cap de l'exèrcit bosnià que es va encarregar de
la defensa de Sarajevo, un general serbi que desertà de l'exèrcit
iugoslau perquè veié la barbàrie que planificà el govern serbi i
s'enfrontà a un consell de guerra. Entrà a la ciutat ja assetjada i
es convertí en el sots-cap de l'exèrcit per a la defensa de BiH.
Per entrar-hi, entre altres, va trigar 3 hores sota el trets dels
franctiradors per a creuar uns 800 metres en la zona de l'aeroport.
És
un home gran, calmat, però que transmet autoritat quan es necessita.
Segurament és l'home que ha jugat un paper més important a la
història mundial que jo mai coneixeré, se'm posa la pell de
gallina.
Primer
ens explica l'organització que va fundar l'any 1994 i que és el seu
projecte actual, OGBH,
una fundació per ajudar especialment en els estudis als nens orfes
de la guerra, i com que ja no queden nens en primària ara també
ajuda als nens desfavorits, especialment als del poble Roma. Una
persona íntegra ho és sempre, tant en temps de guerra com de pau.
Aquesta
entitat ha de treballar tant amb els nens com amb les mares per a
superar xocs post-traumàtics, així doncs no tan sols va evitar
morts sinó que ha retornat esperança als supervivents. Vénen tres
dels joves que han rebut escolarització gràcies a OGBH, ens
expliquen la seva experiència en l'organització de la qual ara són
voluntaris, per què a casa nostra hi ha tants pocs voluntaris i els
qui ho són es consideren uns pringats mentre que els qui cursen un
MBA són fabulosos?
Li
regala al Jordi el llibre dedicat que ha escrit en referència a la
recent detenció a Viena, on se l'acusà falsament
d'haver ordenat els trets contra uns soldats hostatges serbis. Li
agraeix tant el suport mostrat durant la detenció com el suport als
bosnians durant tants anys.
Finalment
arriba el moment més increïble, el general ens fa de guia a través
del front de combat. Primer ens aturem en un cementiri jueu situat en
un dels turons que dominen la ciutat. Des d'aquest mirador amb
làpides ferides pels impactes de metralla i que un dia va ser un
dels tants llocs des d'on es disparava per matar a civils comença la
seva explicació.
Mentre
parla m'imagino que sóc un franctirador, què ha de passar per la
ment d'una persona per a disparar covardament contra una altra com si
es tractés d'un videojoc?
Les
dues primeres víctimes a Sarajevo van ser dues noies, una sèrbia i
una bosniana que reclamaven una transició pacífica cap a la
independència de BiH que Europa ja havia avalat. La resposta foren
trets de franctiradors des de dins de la seu del partit de Milošević.
Els
primers objectius militars foren les torres de comunicació per a
evitar transmetre la realitat al món, els següents foren els
subministraments d'aigua i llum.
Anem
a un altre mirador excel·lent de la ciutat, per les coses bones i
les dolentes. És una fortificació de l'exèrcit austre-hongarès
edificada el 1812, Zute Tabije.
Des
d'aquí veiem la fàbrica de cervesa sota la qual es trobava l'única
font d'aigua de la ciutat, prop de la línia de foc, tothom havia de
venir-hi. El desgast psicològic de la població vivint durant tres
anys en aquesta situació havia de ser immens.
Baixant
d'aquest mirador tinc l'oportunitat de llençar-li unes quantes
preguntes al general: com sabien des de la ciutat les forces dels
assetjadors en cada punt? Pel tipus de projectils en cada punt ja que
òbviament coneixia a la perfecció l'exèrcit iugoslau; va témer
per la caiguda de la ciutat en algun moment? No, no tenien prou gent,
per a ocupar una ciutat calen el triple d'atacants que de defensors;
aleshores, què pretenien els atacants si sabien que no podien
conquerir la ciutat? Una entrega de la ciutat amb rendició per
desgast per annexar la ciutat al territori serbi.
Després
anem al museu de l'entrada del túnel
que van construir durant set mesos un cop començà el setge. Es va
començar a cavar des dels dos costats, del barri de Dobrinja a
Sarajevo fins a Butmir, tot i que al costat de Butmir no es disposava
d'eines automàtiques. Aquest túnel creuava per sota la pista de
l'aeroport més de 700 metres de longitud i va permetre introduir
armament lleuger i menjar a la ciutat. Els qui el creuaven havien de
fer-ho inclinats i amb carregament a l'esquena. Les bombes d'aigua
treballaven contínuament per a extreure aigua, tot i així hi havia
punts on l'aigua passava dels genolls.
Molts
dels soldats que creuaven el túnel per defensar una posició mai van
tornar. Tot i així aquest túnel fou un petit tros d'esperança dins
de la barbàrie. L'ONU va declarar l'embargament d'armes, però va
oblidar que Sèrbia disposava d'un exèrcit amb armament pesat i BiH
només disposava d'armament lleuger, per tant més que de guerra
caldria parlar de massacre.
Parlo
amb un dels nois que ens acompanya i m'explica que son germà morí
uns anys després de la fi de la guerra degut a un tumor. Durant el
setge la gent havia de cultivar en qualsevol lloc, però com que els
serbis utilitzaven munició tòxica prohibida pels tractats
internacionals aquestes contaminaren molts terrenys. Em recorda els
actes recents de l'exèrcit d'Israel en contra els palestins amb
fòsfor.
Ens
acomiadem del general Divjak, si tots els exèrcits tinguessin
militars com ell estic convençut que la pau seria més propera.
Abans de marxar, però, vol verbalitzar la gratitud i respecte a les
dones de Sarajevo, ja que elles foren les qui mantingueren viva
l'esperança d'un demà.
Meditant
sobre aquest recorregut pel front de combat, la terra de ningú, i
les ferides encara obertes en molts edificis ens dirigim cap a
Sahbegovici. És una de les grans obres del Jordi i Trenkalòs. Un
poble que havia estat dinamitat a la zona Srpska i s'ha reconstruït,
s'ha habitat altre cop amb alguns dels seus habitants originals, i el
més increïble, de mica en mica es refà la convivència amb els
serbis.
La
història del poble posa la pell de gallina. Un serbi va venir el dia
abans de l'atac per avisar que escapessin tots els habitants perquè
l'endemà es cometria un genocidi. Per què va avisar? Perquè a la
2a Guerra Mundial un habitant d'aquest poble va salvar la vida del
seu pare quan ja esperava a la presó el seu afusellament, ja que els
dos eren amics d'infància però la guerra els havia separat.
A
aquest poble no volia tornar-hi ningú, però la tossuderia d'uns
catalans ha dut a disposar enmig d'aquell paratge que conté tanta
sang d'un racó increïblement preciós. Les abraçades vers els qui
repeteixen estada són una mostra del llaç establert entre les
persones d'un poble i les persones d'una organització que pel destí
mai no haurien hagut de conèixer-se.
Tornem
a prendre els kafa, tornem a seure al lloc dels amfitrions,
tornen a aparèixer somriures que de vegades es trenquen per un
record inesborrable que no hauria d'existir. Comparteixo taula amb
homes que han estat atrinxerats quatre anys, que han sobreviscut tot
i que potser no ho volien, que han vist com seguien disparant al cos
mort d'un company. També hi ha dones violades per soldats, com
tornar la dignitat a aquesta gent? Potser no es pot, per tant, per
què permetem que segueixi passant a altres llocs del món?
L'Anna
i jo anem a una família que ens ofereixen el que tenen. Potser ells
no soparan, però no és possible compartir, ells miren i se senten
orgullosos. És cert que els diners que aportem per dormir aquí els
hi són molt útils per tirar endavant, però de ben segur que és
més útil el que els hi aportem sabent que encara hi ha gent que
recorda la barbàrie que els va tocar viure.
Ens
reunim a la “casa de fusta”, la casa que Trenkalòs reconstruí
per a qui tants cops els havia ajudat a creuar l'ajuda per la
frontera. Gràcies a ell saberen de l'existència d'un poble arrasat
on la gent no gosava tornar-hi. Tota la part de fusta de la casa la
construí un valent que tingué el valor de tornar al seu poble sol
perquè no sabia o no volia viure en un altre lloc.
Fem
una sessió de meditació per anar assentant el viscut, i conèixer
una mica millor algunes de les tasques dutes a terme per Trenkalòs
en aquest paratge tan idíl·lic.
Quan
baixem ens relaxem una estona i tasto un gotet de ràkia, un
licor ben fort però que potser de vegades és necessari.
09-07-2012
Avui
és un despertar més tranquil. La família ens espera amb un bon
esmorzar, però seguim sense menjar junts.
Quan
ens reunim passegem pel poble i saludem a la gent, és emocionant la
calorosa salutació que li dediquen al Jordi.
Totes
les famílies volen convidar-nos a kafa, ens dividim. Entrem a
la casa d'un home alt, morè, fort, és en Nedim. Va lluitar durant
quatre anys al front, després d'aquesta experiència la vida és
diferent. Parla anglès, és l'única persona adulta que el parla.
Ara es dedica ales abelles i a les ovelles. Ens diu que es nota el
canvia climàtic i que cada cop el clima és més extrem, aquest
hivern se li han mort quasi totes les abelles perquè es va assolir
-40ºC.
Per
dins la casa es troba desendreçada, plena d'objectes inconnexos:
panells de mel, ulleres trencades, algun llibre, ...
Tornem
cadascú amb la seva família. Altre cop el menjar ens espera a la
taula, molt bo i vegetarià. Fem una altra sessió de relaxació a la
“casa de fusta”, l'aprofito per posar al dia aquesta crònica.
Ens
assabentem que el comboi dels camions que transporta els taüts
arriba a Potočari a les quatre, per tant ja hi podem anar perquè no
trobarem la carretera tallada.
A
Bratunac altre cop ens rep una família amb la taula parada, és molt
curiosa aquesta experiència de ser rebut sempre amb menjar.
Finalment dormim apilats en una altra casa.
10-07-2012
S'acosta
el dia més dur. Després de l'esmorzar caminem una hora per la
muntanya per a trobar el poble on havia nascut en Rasid. Quan hi
arribem ens ho ha de dir, no el distingim degut a la destrucció.
Totes les cases van ser dinamitades i la vegetació s'ha cruspit les
restes. Ens asseiem i comença a explicar la seva història:
Ell
és un dels pocs que el juliol de 1995 va aconseguir escapar-se a
través de les muntanyes des de Srebrenica fins a Tuzla. Van ser set
dies de travessa on molts dels seus companys s'hi van quedar, fins i
tot hi ha gent de qui no s'ha comunicat la seva desaparició ja que
no queda viu cap membre de la seva família.
Amb
tan sols vint anys ell ja havia lluitat cos a cos. Les estratègies
de guerrilla es basaven en atacar de nit, baixant fins el Drina i
pujant la muntanya pel darrera, atacant d'aquesta forma per sorpresa
a les tropes sèrbies. No ho explica orgullós, senzillament era el
que calia fer per a salvar la seva gent, o almenys era l'únic que
sabia fer.
Moltes
vegades no disposaven d'armament i per tant buscaven la lluita cos a
cos. Els serbis perderen més gent en combat que els bosnians, diuen
que existeix un procés mental que fa que els qui defensen tinguin
més valor i això es tradueix en eficiència.
Diu
les seves frases de la guerra: “a la guerra tot s'hi va, no hi ha
llei”, “només penses en menjar i matar”, “a l'alimentació
t'hi afegeixen droga per a perdre la por i no plantejar-te el que
fas”, “durant la guerra no tens cap per pensar, no tens por”,
“vaig haver de dormir entre cadàvers”.
És
un testimoni dur. S'aixeca i acompanyat dels seus va a l'antic
cementiri del poble on s'hi troben familiars seus, nosaltres esperem.
Aleshores és el torn del Mirzet, ell és la raó perquè Trenkalòs
es posà a treballar a Sahbegovici. Ell va estar atrinxerat als
baixos de l'edifici derruït que vam visitar a Sarajevo. Un altre
home dur, fibrat, que fuma com tots els bosnis de la seva edat que
van viure la guerra: d'alguna cosa s'ha de morir, oi? Què li puc
respondre a una persona que ha dormit entre cadàvers i em llença
aquesta afirmació? A l'altre costat del front els serbis disposaven
de bateries antiaèries que les utilitzaven per a disparar contra els
camions que s'apropaven al front.
Tornem
cap a la casa i per a suavitzar la calor asfixiant que estem patint
tots aquests dies ens permetem un descans i anem a banyar-nos en les
gèlides aigües del Drina, frontera entre Sèrbia i Bòsnia. La pau
i tranquil·litat refrescant que s'hi respira fa impossible
d'imaginar les aberracions que s'hi cometeren vint anys enrere, molts
cossos foren trobats en els rius.
Després
d'un altre dinar bo però amb poca fibra anem a Srebrenica. És un
racó trist. Arreu hi ha llocs on morí gent, com l'escola on d'una
granada moriren quaranta nens. És inimaginable com van poder
viure-hi 60.000 persones en un espai tan petit i assetjat durant tant
de temps, sense cap tipus de servei d'aigua, clavegueram, ... En
sortim i anem directament a Potočari, és horrorós. Perfectes
línies rectes sense fi de làpides blanques. Marbre blanc en forma
de prismes rectangulars de base quadrada i que acaben piramidalment
en la part superior. Només trenquen la monotonia unes quantes
làpides de fusta verda, les utilitzades el dia de l'enterrament.
Entrem
a la fàbrica que fou on s'instal·là el camp base de l'exèrcit de
l'ONU, l'exèrcit que digué que no podia defensar a tota aquella
gent, l'exèrcit que brindà
amb Ratko Mladic l'entrega dels homes a canvi de les dones i els
nens, l'exèrcit que proporcionà benzina per als autocars serbis on
pujaren els homes per a ser executats en algun altre lloc. En aquest
edifici d'història tan dantesca s'hi troben els 520 taüts, coberts
amb una tela del color verd islàmic, que sepultaran demà.
Cada
11 de juliol s'enterren els morts que s'han trobat i identificat
durant l'últim any a les fosses comunes. Una altra prova de la
planificació del genocidi, ja que al cap d'uns dies d'haver cobert
els cossos amb terra els serbis hi anaven altre cop amb excavadores i
barrejaven la terra i els cossos de diverses fosses, dificultant així
la recerca dels cossos sencers. Per tant, enlloc de cossos s'enterren
només alguns ossos.
Tornem
a l'immens cementiri. Busquem les tombes dels familiars dels nostres
amics. Un moment terrorífic, un dels nostres amics es desorienta i
no troba la tomba del seu pare, hi ha ferides que semblen destinades
a supurar periòdicament.
Arriba
el moment on la gent, especialment els participants de la marxa que
durant dies caminaren a la inversa el camí que feren els pocs que
aconseguiren salvar-se, transporta els taüts sobre els seus caps des
de l'edifici fins el cementiri.
El
respecte és absolut amb excepció de molts fotògrafs que violen la
intimitat del dolor.
Seiem
a la gespa i 500 cossos passen davant nostre. Els transporten sota un
sol que no dóna cap descans. La humana és l'espècie animal més
ignorant amb diferència.
Marxem
altre cop pensatius. Sembla que ja no pugui anar a més la
inhumanitat de la guerra.
11-07-2012
Anem
amb autocar a Potočari. Entre els 520 cossos enterraran al pare d'un
dels nois que ens va acollir en el camp de refugiats.
Hi
trobem una multitud però encara falta més gent que va arribant
ordenadament sense parar. La Maria i jo caminem dues hores entre les
columnes de làpides per a prendre més consciència de tot plegat.
Si mirem a la gent major de trenta-cinc anys almenys el 70% són
dones, ja sabem on són els homes que falten.
La
calor és asfixiant. El sol crema a tothom, la suor regalima per
l'esquena. A les 12, des d'un lloc elevat seguim la cerimònia. El
Jordi ens comenta que els primers discursos són força radicals vers
els serbis, l'odi en els Balcans es troba ben endins dels cors de la
gent.
Mentre
parla l'enviat de Barack Obama es manté el silenci, no ho entenc, és
un discurs buit, d'aquells que diuen frases com “mai us deixarem
sols”, però ja els van deixar sols, o “mai s'ha de repetir”,
però ja s'està repetint a Síria. Quan acaba el discurs, sense
xiulada ni aplaudiments comença la cerimònia religiosa. Tot i no
entendre res s'entén tot. Milers d'homes rodegen la plataforma des
d'on s'oficia la cerimònia. Les dones esperen entre les làpides,
darrera tots els homes. Aquesta mar humana policromàtica que ocupa
el gran cercle central i es distribueix a través dels passadissos
que delimiten els morts segueix sincrònicament les oracions.
Gesticulen amb les mans, amb el cap, i amb el cos sencer. El silenci
acompanya les 30.000 genuflexions sincronitzades, però el moment més
intens és quan s'acaba la pregària: tothom s'aixeca i camina en
silenci cap a les tombes dels seus. És l'hora de les llàgrimes, de
la impotència, del per què. Només ressonen suaument les seves
passes. Probablement en aquest moment és el lloc més trist de la
Terra.
Comencen
a pronunciar els noms dels morts i els homes els aixequen, se'ls
carreguen a les espatlles, i els porten cap al forat assenyalat per
al seu descans etern. La terra espetega contra la fusta, com si fos
l'últim crit de queixa del mort per demanar justícia. Ajudem a
tirar terra per escurçar aquella agonia. La pols de la terra és com
una boira i se'ns introdueix als pulmons. S'estableix un vincle
encara més fort entre aquelles imatges que no acabava de comprendre
de l'any 1995 i jo. En cercles d'homes ajupits que rodegen els
assassinats ja enterrats s'hi reciten oracions.
Anem
a acomiadar-nos d'en Rizo, son pare ja descansa per sempre.
Ens
dirigim als autocars, triguem una hora dins de l'autocar per a sortir
de l'aparcament i arribar a la carretera, només cent metres. La
temperatura supera els quaranta graus, el sol ha estat castigador tot
el matí i l'autocar no disposa d'aire condicionat. Imaginem que
aquesta és una sortida ordenada, no podem ni imaginar-nos com devia
ser la de l'11 de juliol del 1995, agonitzant, dramàtica, dantesca,
... però els cascos blaus no actuaren.
Una
dona que parla anglès em comenta que ella avui ha enterrat un oncle
i un cosí, i tot seguit va recordant tots els morts que ha enterrat
cada any: marit, germans, pare, ... Ella ara viu a Austràlia i cada
any ve per aquesta data.
L'objectiu
militar del genocidi es complí, quasi que ja no hi ha musulmans
vivint a la República Srpska.
Prenem
l'últim kafa amb la família que ens ha acollit a Bratunac.
Quan marxem tornem a pensar quin tipus de vida els espera. No poden
evitar les llàgrimes d'agraïment per ser-hi. Algunes de les
llàgrimes són d'homes que van haver de dur a terme actes horribles
durant la guerra.
Tornem
altre cop a Sahbegovici. Per la carretera veiem un policia cada
dos-cents metres durant uns quaranta quilòmetres. Volen evitar
problemes. En Jordi ens comenta que fa tres anys els pro-serbis van
cremar neumàtics per a retenir durant hores sota la calor asfixiant
als qui havien anat a plorar els seus morts.
Arreu
hi ha marques del genocidi, de què serveixen les organitzacions que
pregonen els Drets Humans i la Democràcia si són incapaces de crear
una civilització més pacífica i de defensar els més dèbils?
A
Sahbegovici tot és més calmat, és evident que la natura és
l'entorn real de les persones. La nostra família ens torna a acollir
amb calidesa i amb el sopar a punt. Primer ens refresquem, una dutxa
d'aigua glaçada per no fer malbé la instal·lació elèctrica ni
els electrodomèstics tan precaris de què disposen, però que
igualment s'agraeix, ens traiem més que suor de sobre.
Per
a tancar el dia ens tornem a reunir a la “casa de fusta” on ens
fan una petita xerrada tranquil·la dels noms dels grups de treball
de Trenkalòs. Sempre són noms de rius, muntanyes o ciutats que
guarden alguna relació amb BiH, i per tant amb la guerra. Així,
cada grup de treball aprenia una part de la geografia i la història
del país. En acabar l'explicació, amb el silenci trencat només per
la música suau però farcida de contingut d'Ana
hi ha qui ja no pot aguantar més les llàgrimes.
12-07-2012
El
despertar a Sahbegovici és tranquil. Esmorzem dos frankfurts i dos
ous, la principal raó per marxar de Bòsnia per a mi és tornar a
tenir una dieta sana i vegana. Només cal veure el físic de les
dones majors de quaranta anys per adonar-se que la seva dieta és
dolenta.
Ens
reunim altre cop en una casa on un dels homes ens diu que ell convida
a corder, això vol dir que mataran un corder, l'empalaran, i el
couran sencer a foc lent. Especisme. Per a la diversió i festa d'uns
humans se sacrifica cruelment un animal, cal que comencem a
diferenciar entre necessitat i diversió.
Ens
reunim altre cop a la “casa de fusta”. Cadascú enumera les seves
experiències que més l'han impactat del viscut a Bòsnia. Després
l'Aldjana, una noia de vint-i-vuit anys, ens explica els seus records
de la guerra. Ella era una nena, vivia a Sarajevo, i recorda que no
tenien aigua, que per dutxar-se esperaven la pluja per a omplir
cubells, que no tenien llum enlloc, ni a l'escola, i que un dia que
sortí a jugar al parc davant de casa una granada va caure a tres
metres d'ella, per sort no va explotar i és gràcies a això que es
troba asseguda entre nosaltres.
Anem
a la casa de l'àvia Nura, l'única persona que van trobar els serbis
quan entraren a Sahbegovici, cregué que a una vella no li farien
res, s'equivocà. Ens apilem al seu menjador, vol oferir-nos menjar
però la Bàrbara, la Carola i el Jordi comencen a tocar. Qui ho
havia de dir al final de la guerra que tornaria a haver-hi un concert
en una casa, en un poble de musulmans, en la República Srpska, on
la neteja ètnica fructificà.
Anem
a passejar i el Nele ens porta on es recull l'aigua per portar-la al
poble amb una bomba, un altre dels projectes de Trenkalòs. Veiem a
uns dos-cents metres l'antiga escola del poble. Ara no ens hi acostem
perquè pertany als serbis i l'utilitzen com a magatzem de fusta,
aberrant!
Dinem
cadascú a la seva casa i després fem relaxació a la “casa de
fusta”. En acabar en Jordi fa una xerrada del què funciona i el
què falla en la cooperació, aquesta necessita més
professionalitat, responsabilitat i compromís.
Anem
a buscar unes tombes de l'edat mitjana que hi ha prop del poble, dels
bogomils. Aquests van ser una civilització amb creences pacífiques,
ni tan sols mataven animals, que després de segles d'existència
gràcies a la seva habilitat negociadora entre els intents
d'influència de l'església de Roma i de Bizanci foren arrasats pels
otomans.
Mentrestant
el corder ja dóna voltes al foc, que trist. Arriba l'hora de la
festa, com s'ha posat a ploure ens reunim dins de la granja gran. És
una festa distreta on ens barregem força gent i on tornen a tocar
unes quantes cançons. Quan uns homes decideixen que una dona prepari
kafa jo me'n vaig a dormir, hi ha tradicions de les quals no
vull ser còmplice.
13-07-2012
Avui
ens acomiadem de Sahbegovici, com era d'esperar hi ha hagut
llàgrimes. Moltes de les persones segurament no ens retrobarem mai
més. Abans de marxar, però, ens han preparat un esmorzar com si ens
esperés un llarg viatge, però només ens separa una hora de
Sarajevo.
Altre
cop a la capital visitem el museu d'història de la ciutat, on una de
les sales està dedicada exclusivament al setge. Exposen tota mena
d'objectes i fotografies que mostren la vida diària i els invents de
la gent d'aquest període dantesc. Increïble l'enginy de l'ésser
humà en temps de necessitat, arreglarem el món algun dia?
A
la tarda caminem pel centre. Encara hi ha restes del setge arreu. Al
terra trobem una de les roses de Sarajevo: allà on les granades
feren un impacte a terra ompliren els forats amb silicona vermella,
un de central gran rodejat de més petits.
Passem
el monument als nens assassinats durant el setge i el mercat on morí
tanta gent, bombardejats mentre esperaven per aconseguir una mica de
menjar.
La
Baščaršija, el barri comercial antic, es troba força restaurada.
Carrers empedrats, petits negocis amb portells de fusta que en
obrir-los serveixen d'aparadors, les mesquites més antigues de la
ciutat restaurades gràcies a països islàmics, l'antiga biblioteca
encara amb la bastida. Creuo el pont on fou assassinat el 1914
l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria, fet que desencadenà la primera
Guerra Mundial.
Bevem
aigua de la font que ens garanteix que tornarem, en bec poqueta
perquè és trist visitar un lloc on hi ha tant de dolor.
Pugem
a través del cementiri on s'enterren els soldats que defensaren la
ciutat fins el mirador de la fortalesa Zute
Tabije. La Laia i en Jordi parlen per a concloure el viatge mentre el
sol enrogit s'acomiada entre les muntanyes. Una bonica postal del que
va naixent d'una de les pitjors vergonyes d'Europa.
Nosaltres
no oblidarem mai el que s'hi va viure, el millor i el pitjor de la
espècie humana.
Sopem
al centre i toca un altre comiat, el del Nele, un bon jan que ens ha
acompanyat i ajudat durant molts dies. Només es pot desitjar sort i
esperar que es mantingui el contacte electrònic.
Tornem
caminant pel costat del riu, a la nit és quan la temperatura convida
a caminar. Acabem el passeig dels enamorats, un dels primers espais
que s'arreglaren després de la guerra perquè la gent disposés d'un
espai on evadir-se, on tota mirada no els recordés la barbàrie,
semblant al què Trenkalòs va dur a terme a Sahbegovici
pintant a les façanes de les cases racons simbòlics i bonics de
BiH.
El
viatge s'ha acabat, falta una tornada de vint-i-quatre hores en
cotxe, però BiH seguirà en els nostres pensaments durant molt i
molt de temps.
Sang
i Mel
Abans
de viatjar cap a Bòsnia vaig llegir “El pont sobre el Drina”.
Una obra magistral d'en Ivo Andrić, premi Nobel, on s'expliquen
quasi cinc-cents anys d'història tèrbola dels Balcans, i en concret
de la frontera entre Sèrbia i Bòsnia.
Diuen
que Balcans vol dir “sang i mel”, sense cap mena de dubte hi pots
trobar el millor i el pitjor de l'espècie humana. Els Balcans és un
llibre d'història que encara s'escriu de la condició humana i que
en llegir-lo ens avergonyeix.
Durant
el viatge, a les nits, quan em despertava després del primer descans
moltes vegades ja no em podia tornar a adormir, els pensaments anaven
cap a les penúries i les dificultats viscudes per la gent que havia
conegut. Com canvia la vida per capritxos del destí, passant d'uns
jocs olímpics a una guerra inhumana.
Compartir taula amb gent que ha lluitat per superar tant de dolor
empetiteix qualsevol experiència meva. Per aquesta raó prefereixo
acabar amb una reflexió del gran escriptor bosnià:
“Probablement existeix, en algun lloc, un indret tranquil i gent
comprensible que coneix l'amor de Déu. Si Déu ha alçat les mans
d'aquesta desgraciada kasaba
al Drina, no és possible que hagi deixat de la mà tot el món i
totes les terres que estan sota el cel. I aquesta situació no es pot
allargar per tota la vida. Però qui ho sap? Qui ho sap? Pot ser que
aquesta religió impura que tot ho ordena, ho neteja, ho repara i ho
engalana per després empassar-s'ho i destruir-ho, pot ser que
s'estengui per tota la terra; que potser vol convertir tot el món de
Déu en un camp desert per les seves absurdes construccions i
destruccions sagnants, transformant així el sòl en pastures per
atipar la seva fam desmesurada i les seves apetències
incomprensibles? Tot pot ser.”
Ivo Andrić. El pont sobre el Drina
1 Diversos noms d'aquesta crònica han estat canviats per a mantenir
l'anonimat de les persones que van viure la guerra.
FOTOS (picasa) - Bòsnia i Hercegovina
