No hi ha res com un viatge a la capital del mal per descobrir la humanitat, o la manca d'aquesta. Si se'n tenen ganes, amb un petit viatge pel mateix Estat es pot descobrir que la nostra societat és decadent, però el pitjor és que ho accepta feliçment.
El metro, ple de gent de classe baixa abans de les 7:00 a.m. em transporta a la reformada estació de Sants, on la primera obra faraònica s'intueix a la minsa cua de l'AVE, però no a la llarga del rodalies que em condueix a la desèrtica T2. L'autobús llançadora m'obre els ulls del glamurós món de la T1, l'alba d'un sol rogenc a l'horitzó marí queda eclipsada per la grandesa de les construccions de l'home modern, o no? A veure quan construïm una altra obra faraònica que arribi a la T1 i així ja podem tirar a terra totes les infraestructures de la T2, superamortitzades, o no?
Casualitats de la vida el Pau puja al mateix avió. Per què no anem amb l'AVE? Altra obra faraònica per excel·lència del país del mal, senzill, molt més car i fins que l'energia no es generi de forma neta, potser no menys contaminant. Això sí, com a mínim a la T1 hi pots trobar tots els serveis, i fins i tot un terra-mirrall per a fer les delícies del follet tortuga.
A l'avió gaudeixo de finestra dreta en un dia clar, excel·lent! Intueixo els magnífics camins, i sempre desaprofitats pels autòctons, del supervivent Delta del Llobregat, de la majestuosa Montserrat, del sorprenent Sant Llorenç del Munt, del refrescant Montseny, del nevat Pirineu, de l'arrugat Garraf... sort que recordo on em trobo gràcies a una filera d'urbanitzacions al llarg de la costa, d'uns “malèvols”, segons alguns ecologistes-no-a-casa-meva i altres pro-energia-contaminant, molins de vent a les crestes de les serralades, d'un recorregut de l'AVE amb la desèrtica estació de Perafort que permet localitzar la gran petroquímica de Tarragona amb els seus dipòsits de combustibles saludables, i dues centrals nuclears d'allò més dissimulades -llàstima que no les han tapat amb una mica de vegetació i així la integració entre les serres de Prades, Montsant, Llevaria i els Ports seria complerta, garantint així que durant mil·lennis la humanitat vigilarà que tots els residus seran innocus.
Abans d'aterrar diviso altres nuclears i tèrmiques d'allò més agradables, mentre tot un reguitzell de molins i plaques solars s'insinuen d'allò més fastigosos.
Mentre aterrem diviso la patètica i nevada Navacerrada al nord, mentre que a l'oest quatre torres de bellesa única desafien babilònicament el cel, hauré arribat a la terra on es respecten tots els idiomes?
L'obra faraònica representativa del país se'm presenta en forma de T4, que “cutres” que són els alemanys que no tenen aquesta capacitat constructora. Afortunadament aquí el món és més senzill gràcies a l'esforç de la gent de la capital i el metro arriba a la porta de la T4, no com a les capitals provincianes.
Surto del metro a Nuevos Ministerios, ja sabeu, on es reuneix la major part de la intel·ligència del país del mal, i ves per on, el primer edifici que em trobo no és una sàvia biblioteca sinó un consumista Corte Inglés.
Finalment em trobo amb els amfitrions i comencem a turistejar pel flamant i netejat centre històric. A l'interior de l'Institut Cervantes una exposició ens mostra conflictes oblidats d'aquest món, sort que a quatre passes el recent inaugurat “Palacio de Cibeles” ens ensenya la veritat de la vida: luxe i malbaratament.
Dinem molt bé en terra cinematogràfica rebel, “la bardemcilla”, ja us imagineu de quin actor són les fotos que el decoren.
A la tarda passejada per l'assolellat Retiro, on no hi falta una placa elogiant la Raza i narrant que la sodomització del poble americà és el més gran que ha dut a terme la humanitat (podeu llegir la placa a les fotos). Un reguitzell d'estupideses que ningú s'ha molestat a treure en quasi tot un segle.
Decidim descansar en un centre cultural, per tant anem al CaixaForum, on l'exposició de tres curts que descriuen altres realitats ens captiva, això sí, era necessària la despesa amb l'edifici?
(no us perdeu “Binta y la gran idea” una exquisidesa per a reflexionar-hi, són dues parts:
Finalment ens encaminem al centre de tot plegat, i a la Plaza Mayor ens fotem un “bocata de calamares”.
El dia ja es pot acabar, tornem amb una passejada des del centre on unes noies s'hi guanyen la vida i molts joves la llencen amb el “botellón”, estaria bé canviar una mica el món, oi?
Dissabte caminem per la vora del riu, per sobre de la recent soterrada M30, una passejada agradable que tot habitant d'aquest país hauria de gaudir pels diners que li ha costat.
Visitem un desaprofitat centre cultural dins un conjunt preciós d'edificis: “el matadero”, on s'hi llegeix més “el país” que l' “abc”.
Dinem de tapeo abans de visitar l'estació d'Atocha i el Reina Sofia, obra faraònica on hi trobo a faltar explicacions per entendre l'art que s'hi exposa, tinc la sensació que al país del mal ens importa més el continent que el contingut.
A mi m'atrauen les exposicions que parlen de la Guerra Civil i la posterior dictadura, on es reflecteix clarament la manipulació mediàtica sota la que ens trobem, i l'oblit que tots els països europeus que ara alabem com miralls de benestar van tenir cap l'únic govern fascista del continent, potser si haguéssim tingut petroli...
Pugem al mirador per excel·lència, “el círculo de bellas artes”. Vistes privilegiades de la ciutat, llàstima que l'horitzó està cobert de núvols i no albirem les muntanyes. Hi prenem un té recordant antigues hivernals pels nostres estimats Pirineus.
Tanquem el dia amb una passejada en la que ens creuem una processó de morts-vivents, potser referenciant a la derrota de l'equip galàctic.
Diumenge al matí mandrós amb esmorzar de xocolata amb xurros, aquesta setmana tocarà controlar la dieta. Una passejada tranquil·la ens condueix al “rastro” de la Latina, això sí, ens hem tornat a creuar amb una altra processó, molt més casposa que la nocturna, seran morts-vivents també?
Culminem el dia amb un tapeo al recuperat “mercado de San Miguel” i uns “huevos rotos” a “casa Lucio”. Traslladem la sobretaula a un bar on de fons la música suau de jazz ens convida a un debat per arreglar el món, què difícil! Cal treballar tant en l'educació...
No negaré que ha estat una visita d'allò més aprofitada gràcies als guies que duia. Com a tota gran ciutat europea s'hi respira història, però aquí a més t'hi pot sorgir alguna al·lèrgia degut a la “grandesa” dels gestos, per què és més important aparentar, posseir i manar que no pas llegir, aprendre i respectar?
FOTOS (picasa)
