Després de mesos d’inactivitat viatgera decideixo que ja no puc endarrerir més l’entrenament per aquest estiu, per tant toca visitar una altra zona de Catalunya encara desconeguda per a mi, el Solsonès, un company de feina me n’ha fet propaganda.
Divendres a la tarda de compres, i dissabte al matí, després de licitar (visca el català correcte) a l’eBay un remolc de bicicleta per al meu proper viatge (resem que sigui fiable) vaig cap a Sants a buscar el tren. Ja sabeu, tren + renfe = problemes, no cal estudiar matemàtiques per saber resoldre aquesta equació. Enlloc d’anar tranquil•lament fins a Calaf em tocarà baixar a Manresa i pregar perquè el conductor d’un autocar em deixi posar-hi la btt... després de peripècies començo a pedalejar rumb al castell de Boixadors... ja sabeu, la Segarra terra de Castells.
Fa un dia ben maco i veig la imponent Montserrat al fons sempre que assoleixo alçada, creuo el santuari de Pinós i el centre geogràfic de Catalunya, el santuari del Miracle, el pantà de Sant Ponç, el bonic poble de Navés i finalment segueixo el riu aigua d’Ora fins a l’encreuament que em durà a la Selva, una antiga parròquia d’alt la muntanya, sota uns cingles majestuosos on aconsegueixo una mitja pensió barateta :-) Després del desnivell estic força cansat i per tant m’estiro a la gespa...
Dormo moltíssimes hores, em preparo un bon esmorzar a base de torrades i embotit, i apa, a seguir pujant amb Montserrat a la llunyania cap al pla de Busa, increïble, un altre d’aquests racons que tenim i que desconeixem, una catifa de flors em dóna la benvinguda a un espai on el temps s’ha aturat. Seguint el camí, quan ja no és ciclable, arribo a un mirador excepcional per a contemplar el Cadí, el Pedraforca, el Port del Compte, el pantà de la Llosa del Cavall i diverses taques del romànic. Però la sorpresa més gran que amaguen aquests cingles es troba al final del camí, la presó de Capolatell, sí sí, un tros de cingle separat uns metres per una passarel•la que en temps de la guerra dels carlins s’utilitzava com a presó, probablement la presó amb millors vistes del món.
Abandono aquest paratge tan fantàstic per la pista que em condueix al Castell de Besora, un regal per a la vista ja que tota l’estona es veu Montserrat i tota la Segarra.
Visito el bonic poble d’Olius, amb la famosa cripta romànica i el cementiri modernista. Tot i la calor ressegueixo el gr fins al castell de Lladur, on una font d’aigua fresca em salva la vida. Des del castell altre cop grans vistes, camps de blat verds comencen a dorar-se.
Finalment arribo a Solsona, meta d’aquest miniviatget, entrant per un caminet amb riuet i plataners. Ciutat maca, de pedra, on recomano sopar un menú a cal trabucaire, i si pot ser, demaneu trinxat! Això sí, porteu molta gana!
FOTOS (picasa)
