Viatjar on hi tens un amic és senzill, i sinó que ens ho diguin a l'Esther i a mi que en una conversa de cafè vam decidir que al cap de 4 dies... ens plantàvem a l'altre costat de l'oceà!
La teòrica ex-capital del món, ara ja no existeix aquest monopoli lèxic, i en Txema ens esperen. Volem via Lisboa, així s'escurça una mica el vol evitant les ciutats centro-europees i també el preu del bitllet.
Degut a l'11-S estem més estona amb les sabates a la mà que no pas posades, cal passar controls exhaustius contínuament. Aterrem al JFK, ja comencem amb la història, i aconseguim viatjar fins al cor de Manhattan en plan “low cost” gràcies a un bus llançadora gratuït de l'aeroport que ens deixa en una estació de metro propera. Aquest mitjà de transport pràcticament només l'utilitzen negres amb moltes cadenes i nosaltres. Creuem Brooklyn per sota terra, per tant, el primer contacte amb la superfície el tenim davant del Madison Square Garden, una sensació per a no oblidar mai, pugem unes escales empinades mentre no veiem el cel perquè quatre gratacels ens ho impedeixen, som petits, molt petits, i de poble, molt de poble. A l'arribar a la superfície un estol de limusines ens envolta, aquesta nit actua en Paul McCartny.
Triguem més del desitjat per aconseguir l'habitació, finalment després de baixar a recepció ens resolen el problema amb la porta. A l'ascensor una noia m'ha fet proposicions indecents, m'encanta aquesta ciutat! Sortim a temps d'agafar l'últim ascensor per a pujar a l'Empire State, clar exemple del capitalisme portat a extrems inimaginables. Mitjanit i estem al cim de la ciutat. Tots els llums es troben als nostres peus, desentrellem on para la torxa de l'estàtua de la llibertat.
Caminem cap a l'hotel. Això és com formar part d'una pel·lícula, vapor que surt de les clavegueres, taxis grocs amb petites taques negres, llums-cartells a dojo, olors exòtiques i de menjar ràpid, ...
Ens despertem molt d'hora pel jet lag. Ens encarreguem de posar els carrers de NY per a caminar-hi a soles, bé, amb les motxilles perquè avui mateix marxem. Trepitgem bona part del Manhattan que cal ser visitat, no utilitzem el metro... descansem en el ferri que ens porta l'estàtua de la llibertat, gaudim d'unes vistes sensacionals de la skyline i del què li manca.
Tornem, voregem la zona zero, plena de records, fotografies, escrits i pregàries, s'hi respira angoixa, els treballs de recerca encara continuen.
Seguim caminant i topem amb la minúscula i sorprenent Trinity Church, amb la maleïda i especuladora borsa, amb places assolellades si els gratacels ho permeten, amb la no prou eficient ONU, ja fa molts anys que el Pau Casals hi va dir que ell era català i va interpretar-hi el cant dels ocells per la pau al món! Amb el fotogènic pont de Brooklyn, amb els especiats barris de Chinatown i Little Italy, i l'artístic Soho... però finalment ens dirigim a la central d'autocars, on una noia negra impossible d'entendre ens ven els bitllets per uns seients en un mític greyhound per anar fins a Washington.
Ja de nit en Txema ens recull de l'estació, comenta que ens trobem en una zona perillosa de la ciutat i que només s'hi pot circular en cotxe, suposadament això ha de ser el centre del món. Ens instal·lem al seu apartament, en el típic sofà-llit, i comencem a conèixer els seus amics.
Ens llevem amb pluja, toquem un tros de la lluna al museu nacional de l'aire i l'espai, amb unes ulleres que ens afavoreixen d'allò més mirem una peli 3D, passegem per la gran explanada, the national mall, esquitxada de museus, en visitem ràpidament alguns, ens trobem els monuments a Washington, i a Lincoln, el Capitol, on tantes decisions incoherents es tiren endavant, crec que no utilitzen gaire els museus gratuïts que tenen tan a l'abast, i la Casa Blanca, gran centre de (mala)política mundial.
De nit anem de festa tot i la pluja, i una noia em torna a fer proposicions, quin país! Pubilles preneu nota :-)
Com que el nostre amfitrió treballa l'Esther i jo pugem al monument a Washington amb les seves vistes privilegiades, es veu tot! Fins i tot el pentàgon i les obres que hi fan pel suposat avió que s'hi va estavellar. El cementiri d'Arlington és immens, ple de símbols com la vigília a la tomba al soldat desconegut, fa molts anys que la humanitat sembra cadàvers degut a les guerres.
Dinem una deliciosa hamburguesa original a l'autèntic Johnny Rockets, passegem per la neogòtica universitat de Georgetown, però no tenim la sensació de tornar-nos més intel·ligents.
Avui és el dia, cotxe, 800km, i la recompensa, les majestuoses, immenses, cabaloses... cascades del Niagara! Són impressionants, hi ha més aigua que a tot Catalunya, però cal creuar al Canadà per a veure-les bé, tot i la por de no poder tornar ens hi animem... la frontera és com l'andorrana si vas amb un passaport de la CE, cap problema! Abans hem passejat entre les illetes que s'hi formen, un foto de començaments del segle XX mostra la cascada congelada, i un cartell anuncia com d'inconscients era la gent que caminava pel gel, són incorregibles.
Passem la nit al Canadà, s'aprecia en tot que hem canviat de país, a la vora del llac Eyre. De nit sopem prop de les cascades per a veure-les il·luminades, i de dia turistegem pujant al vaixell que t'apropa al salt d'aigua. Tornem a Washington i sopem amb el Txema per darrer cop als USA, demà a primera hora tornem a NY a passar-hi un parell de dies.
Altre cop a NY seguim caminant, entre altres ens manca Central Park, aprofitem la visita per a descansar-hi força. Ja cansats ens limitem a deambular per les avingudes, els “street”, i a analitzar les actituds d'aquesta societat en la què suposadament tots ens hi volem emmirallar.
Segurament hem visitat la part més europea dels USA, no hem vist a gaires obesos, però n'hem tingut prou per adonar-nos que és una altra societat, una altra cultura. En aquests moments es troba sota l'angoixa de la por, però això no justifica actituds arrogants vers el món on els espanyols sembla malauradament que també hi tenim molt a dir. Per què no canviem l'economia per la afectivitat?
