Probablement México és un país massa gran per a començar a viatjar per l'estranger, però l'ocasió s'ho valia i l'acompanyament per part d'uns autòctons facilita l'aprenentatge d'aquest acte anomenat “turisteig”.
Després de diverses tasques prèvies de preparació el 2 d'agost ens trobem vuit dels nou integrants de l'expedició a l'aeroport de Barcelona, l'Elena ha hagut de marxar abans perquè m'havia de comprar la “guayabera” per a la boda mexicana. Volem via Amsterdam, i la veritat no ens podem queixar del tracte rebut ni dels regals extraoficials (mantes, coberts, ...), tot i així cal reconèixer que són massa hores de viatge... sort dels exercicis dirigits que realitzem per a què no se'ns adormi cap part del cos.
Aterrar enmig d'una megalòpoli quilomètrica és estrany i horrible a la vegada, l'embús de grans bèsties voladores a la pista esperant per un “finger” fa presagiar la cua per passar l'aduana. Triguem molt a enllestir tot el que necessitem, però finalment, després d'aconseguir el meu primer segell al passaport i ja quasi de nit, el conductor contractat únicament per a aquest trajecte arrenca la furgoneta familiar i ens porta amb l'estil de conducció mexicà (=temerari) fins a Oaxaca. Hi arribem a les 4 de la matinada, i després de parlar amb algun dels borratxos que trobem pel carrer aconseguim descobrir a quina “cuadra” es troba l'hotel. El viatge per carretera ha estat dur, hem patit topes, hem vist policies amb metralladores, hem escoltat programes de ràdio que a Europa els situaríem a la dècada dels seixanta, ... per tant, repartiment ràpid d'habitacions i a dormir unes horetes.
Després del primer esmorzar picant i amb el “jet lag” actiu visitem Monte Alban, una immensa explanada on hi queden les runes d'antics temples, palaus i el joc de la pilota. Aquesta va ser la capital del Zapotecas abans que els espanyols anessin a exterminar tot el que hi trobessin. Disparem les primeres fotos sota un sol de justícia, sort del gorret d'explorador!
Dinem i ens familiaritzem amb le missatge que ens acompanyarà bona part del viatge: “Por su salud, lávese las manos antes de comer y después de ir al baño”. A la tarda passegem pel casc antic de Oaxaca i recarreguem piles per al gran dia, i alguns comencen a “carregar” les bosses de records.
4/08/2001 Tots engalanats i dins la furgoneta familiar cap a la magnífica església barroca de Santo Domingo. Tot “ideal”, els nuvis d'allò més elegants, les dames d'honor de colors diversos, els músics tocant el cant dels ocells, el capellà explicant que a internet hi ha coses bones, coses verdes, i coses vermelles (sort que no sap que el nuvi “ingeniero” es guanya les garrofes gràcies a internet), la foto de grup davant del cotxe negre clàssic, i la festa: en el pati d'una Hacienda d'allò més refrescant, on ens esperen els “mariachis”, el tequila de qualitat, el “mezcal” amb el cuc, les celebracions onejant mocadors de cada plat, les borratxeres d'algú que altre, els jocs amb la corbata del nuvi i la lligacama i el ram de la núvia, i l'intent de lligar en aquest “encontre” de cultures. Tota una experiència, creuar l'oceà ja ha valgut la pena.
L'endemà, un cop refets, seguim la visita de Oaxaca: l'elegant catedral, el zócalo amb el seu encant, els carrers colonials amb paradetes de records de la zona, ... però el dia passa i comencem a recórrer el país. Ens fotografiem al gegantí arbre del Tule, on un nen d'allò més encantador ens mostra totes les formes de les seves rames, “¿visto? Favor de acompañarme!” Ens empapem d'història al centre cerimonial zapoteca de Mitla, a Tehuantepec topem amb una festa amb vestits regionals (algunes dones porten la riquesa familiar a sobre en forma de penjolls d'or), dinem a una platja del Pacífic un peix enorme i saborós, no hi ha res com viatjar amb gent que conegui els petits tresors de la zona, i sopem a casa del Jimmy, el nostre “guia-amic”.
Naveguem pel Cañón del Sumidero, les seves parets (de fins 1300m d'alçada) i llegendes ens envolten, també els animals i la forta pluja! Des de Sant Cristobal de las Casas, la capital de Chiapas, visitem San Juan Chamula (on a la seva església els sants que no es porten bé els desvesteixen i els posen de cara a la paret, no hi ha bancs però sí palla per seure al terra, espelmes i pregaries on es barregen les cristianes amb les paganes, tot té un caire màgic i depriment, no s'hi disparen fotos perquè es poden apoderar de les ànimes) i Zinacantán (on hi ha una processó d'allò més fervorosa).
A Sant Cristobal entrem al centre cultural Na Bolom, casa del Jaguar, per a entendre una mica la regió. Turistegem per la catedral i les esglésies, per les botigues i les tequileries, i com no! Pels “forns de pa” i els restaurants “picants”! Això sí, no tots s'atreveixen amb el menjar picant. Haig d'anar a un post-velatori, la casa té una zona del menjador amb multitud de fotos del mort, una petita capella, un reguitzell d'espelmes, i estàtues de cultura maya, crec.
El camí segueix, ens banyem a les cascades de Agua Azul i també hi mengem coco amb sal, entrem a la cova rere la magnífica cascada de Misol-Há, i hi prenem pa amb tomàquet per tornar la invitació de'n Jimmy del dia anterior, això sí, l'acompanya amb unes “guindillas”. Arribem a Palenque, el punt més al sud-est del nostre viatge. És una zona arqueològica immensa, plena de palaus i piràmides, alguns d'ells encara engolits per la selva tropical, hi ha pintades de pirates incívics del segle XVIII! Ens creuem amb una serp inofensiva i ens avisen amb el crit “agüita! agüita!”
Seguim cap a Tabasco, a Villahermosa visitem l'interessant “parque museo de la Venta” on hi admirem caps gegants de pedra, dólmens de roques basàltiques, caps de jaguar empedrats envoltats de plantes exòtiques per a nosaltres. Dinem a la gran llacuna de Catemaco, crec que d'origen volcànic, i a la reserva ecològica Nanciyaga, on segons diuen ells és el punt més nòrdic de selva tropical del món, acceptem un tractament de llot a la cara i aigua servida en fulles.
Comença el gran diluvi, sembla que ens doni una petita treva a l'arribar a Veracruz, però quan s'intensifica altre cop fugim, és la cua d'una tempesta tropical! Ens en sortim gràcies a que la furgoneta és més alta que els cotxes i així evitem que l'aigua arribi al motor. Descansem a Córdova, i l'endemà anem cap a DF, només parem per visitar ràpidament Puebla. Patim un lleu accident de cotxe, i més tard punxem una roda... arribem tard i fatigats a l'hotel de la capital.
Sortim de DF cap a Pátzcuaro, una altra bonica ciutat colonial on uns dels amics i tenen familiars, va emigrar molta gent de Catalunya a México en els anys de la dictadura!, a mig camí visitem la part colonial de Morelia, tots els centres de ciutat em comencen a semblar iguals. En aquesta zona descansem més i només visitem Santa Clara del Cobre, on veiem com es treballa el coure, òbviament. A la nit ens conviden a tequila, es pren amb llimona i suc de tomàquet.
Finalment tornem al contaminat DF, el tràfic i la altitud així ho determinen, a la nit anem al palau de belles arts per veure-hi un ballet de diverses danses de totes les regions de México, molt bé tot i el cansament acumulat. És un edifici molt colonial que com tota la part antiga de la ciutat s'enfonsa degut a que la ciutat es troba sobre un gran llac que es va assecar. L'endemà al matí som els primers a entrar a l'immens Teotihuacán, la piràmide més gran del món es troba en aquest conjunt arquitectònic Maya.
Només queden un parell de dies. M'escapo tot sol a visitar Tasco, la ciutat de la plata. Em va bé per a desconnectar. Tasco és absolutament diferent a la resta de pobles del país, de fet si ho he entès bé el va refundar un català que va trobar plata en unes mines que s'havien declarat exhaurides. Al vespre, altre cop junts, sopem a casa d'una amiga mexicana, per arribar al seu pis creuem més de 6 portes enreixades, acabarà tot el món així?
L'últim dia faig les visites que la resta del grup ha pogut avançar (el palau nacional i el museu d'antropologia, dos trossos ben grans de la història de México, el monument a la revolució i la catedral, amb el pes més gran que he vist mai per a detectar si hi ha activitat sísmica) i ens retrobem a l'aeroport ja amb ganes de tornar a casa, això sí, abans ens hem de discutir amb la companyia del lloguer de la furgoneta.
Al vol de tornada aconseguim descansar més, per què serà?
México és un país amb diferents maneres d'entendre'l, colonialisme, cristianisme, paganisme, indígenes, selva, enchilada, arqueologia, perillositat, ... cal interactuar molt amb la seva gent per entendre un mínim de tot el que li passa (violència, “mordidas”, tràfic de drogues, “zapatisme”, exèrcit, ...). A mi m'han regalat “Cien años de soledad”, i sense cap mena de dubte aquest llibre cal forjar-lo en una terra com aquesta, màgica però alhora intranquil·la pels mals que li ha causat la humanitat.
